Opinió

Estic de vacances i no me’n sento culpable: vols venir?

Ara sóc al jardí i puc escriure aquest article relaxadament. No tinc pressa, estic a la fresca i em ve de gust prémer les tecles assaborint el soroll del teclat a la vegada que ensumo les plantes i flors de casa. Teclejo mentre al costat del ratolí hi ha un got ple de refresc amb gel que m’ajuda a fer més amable la calor. Avui tinc temps d’escriure amb calma, amb gust i amb plaer: estic de vacances.

No creguis que et vull fer enveja, lector. Et vull convidar a gaudir les vacances igual com ho fem nosaltres, els mestres. És vital que ho facis per tu; ajuda la teva persona i la teva professionalitat. Afavoreix les relacions personals, socials, la felicitat, la conciliació familiar i laboral… Però en cap cas és un luxe: és un dret i, com a tal… ¿Fem que sigui col·lectiu?

Ara podria començar a redactar tota una llista d’elements negatius que justifiquin la necessitat de tenir dos mesos de vacances però crec que no som ni més ni menys que ningú i, per tant, vull evitar ser frívol i no vull comparar quina feina és més dura. La teva o la meva? Tots dos ens mereixem el mateix, oi?

De totes maneres, per no caure en el tòpic i reproduir les fal·làcies que ens persegueixen des de fa anys cal tenir clars alguns aspectes sobre la nostra professió. El fet que tinguem dos mesos de vacances no acaba de ser ben bé cert. Cada sis anys, hem de rendir comptes al Departament d’Ensenyament i presentar tot un seguit de mèrits per a complir el que se’n diuen estadis. Aquests mèrits s’assoleixen a través de publicacions, altres activitats de la docència o formació. Tot això són hores que se li sumen a la nostra jornada laboral i que l’enriqueixen tot i que la fan una mica més feixuga.

La formació és un element clau i essencial de la nostra professió. Als meus 31 any ja m’he hagut de reciclar bastantes vegades. Tenim un món canviant a una velocitat vertiginosa i estem contínuament aprenent, adaptant, emmotllant tota una realitat a l’aula. I cal que això sigui i continuï així si entenem l’escola com un agent de transformació social. Som guies que acompanyem l’alumnat al coneixement i hem de ser esponges del nostre entorn per tal de poder ser un exemple i guiar l’alumnat cap a aprendre a aprendre. Si no fos així, creieu-me que la rutina i l’allunyament de les noves metodologies, dels seminaris amb altres mestres, d’experiències pràctiques, de compartir amb docents d’arreu, de visitar altres escoles, de llegir blocs de centres educatius… Acabarien generant que siguem un agent reproductor de l’ensenyament i no estimulador de l’educació.

Per a aprendre i reciclar-se cal temps. Ho podem fer durant el curs o durant les vacances però, com diu l’Estatut dels treballadors en el seu article 23, tenim dret a que la nostra jornada laboral sigui adaptada a la formació. En el cas de la docència és difícil perquè la nostra presència al centre va lligada a l’horari d’assistència de l’alumnat i, per tant, aquestes jornades no es poden canviar. Cal afavorir que d’alguna manera el professorat tingui un temps al calendari destinat a fer-la i també cal tenir en compte que la nostra formació és directament per aplicar-la a l’escola, però som nosaltres qui ens fem càrrec de les despeses. Pel cap baix, els cursos més econòmics ronden a la mitjana de 90 euros les 20 hores. Malauradament avui en dia podem dir que tenim un bon sou perquè la precarietat laboral tenyeix la societat treballadora, però de sempre és coneguda la dita: passaràs més fam que un mestre d’escola. Tampoc tenim un sou que ens permeti anar pagant formació alegrement i això cal tenir en compte que ha de ser compensat.

Un altre aspecte que cal destacar són les jornades maratonianes que tenim en molts moments del curs. Normalment un mestre té 25 alumnes de la seva tutoria i alguns altres d’alguna àrea que pugui impartir en una altra classe. Els especialistes podem arribar a tenir, com jo enguany, 200 alumnes diferents (o el de música, que en té 400). Tenim a primària 25 hores de classe i 5 hores de reunió (abans teníem més hores sense docència, però ja se sap… les retallades). Les deu hores restants són a casa.

Què fem amb aquestes 10 hores?

En gran part programacions i preparació de les sessions. Hem de pensar en l’atenció a la diversitat i, per tant, pensar que aquelles activitats que plantegem que responen a totes les necessitats de tots i cada un dels alumnes. Això requereix una meticulosa recerca perquè malgrat que els nens i les nenes ens solen tenir afalagats, no som déus i necessitem buscar moltes pistes i molts exemples per a trobar allò més adient. També hem d’adaptar aquelles que requereixen els alumnes amb dificultats ja siguin metodològiques o de nivell, tenir activitats per als i les alumnes amb altes capacitats que requereixen un altre tipus d’atenció… Tot acaben sent hores i hores de pensar, pensar, buscar i buscar. Us ben asseguro que més de 10.

Quan duem a la pràctica aquestes activitats cal un feedback. L’avaluació sol ser vista com una eina quantitativa, però la part més important és la qualitativa. Tot allò que ens dóna informació del progrés i de l’estat on es troba l’alumne. Recopilar totes les dades necessàries per a fer un bon seguiment és un munt d’hores que també fem a casa i que se surten del còmput mensual que realment cobrem. Aquestes hores són molt difícils de tenir-les computades… És una feina que es fa sense rellotge.

Després també hi ha una part transcendental en la nostra professió: la reflexió. Necessitem posar-nos les ulleres per veure’ns en tercera persona. Cal extreure què hem fet bé, què no, què podem millorar, en quin aspectes estem més coixos i ens cal formació… Per això cal estar una mica allunyat del dia a dia i poder crear un millor estil docent propi curs rere curs.

Amb tot això no pretenc justificar que ens mereixem més vacances que tu ni que la nostra feina sigui més dura que la teva. Tenir moments per parar per Nadal, Setmana Santa i els dos mesos d’estiu és un gran luxe que no m’has de retreure. Et convido a sumar-t’hi per aconseguir un model de societat que ens posi a les persones al centre i s’allunyi del servilisme i mercantilisme des treballadors i treballadores.

Tampoc vull demanar perdó per tenir aquest temps, no vull fer pena amb totes les parts negatives de la nostra professió, però no et queixis de nosaltres. D’una altra manera també estem treballant durant les vacances i, en tot cas… ¿Caminem juntes perquè aquesta part positiva sigui un dret col·lectiu? Si no ho fem ens ressentim a afirmar que en aquest món hi hem vingut a patir. Perquè un altre món sigui possible, no t’enfrontis a nosaltres: suma’t-hi.

Per últim no em vull acomiadar sense despertar-te un somriure. Intenta recordar algunes anècdotes d’aquells estius de la teva infantesa: la platja, muntar cabanes amb els veïns i veïnes, les curses de bicicleta, els genolls pelats del monopatí, les mans arrugades de la piscina i els llavis morats del fred que acabaves agafant… ¿Quan temps fa que no sentim aquesta felicitat? Recordeu sempre allò de: siguem com infants quan siguem grans.