Opinió

Estimar la poesia. Vicent Andrés Estellés

He començat els dies copiant un poema de Vicent Andrés Estellés a la pàgina del meu Facebook i convidant mestres, professors i professores a iniciar les classes amb la lectura -el  mestre llegeix i el deixeble escolta, res més, paraula dita i paraula escoltada i sentida- d’un dels seus textos. És una manera ben humil de retre homenatge a un dels poetes més grans de la nostra literatura i de totes les altres. El govern valencià, en mans d’una colla d’ignorants, han decidit que el centenari del seu naixement passi sense pena ni glòria.

Mentre buscava els poemes m’he preguntat: per què m’interessa la poesia? Per què un poema em commou, m’enfada, em fa rumiar, em fa emprenyar o somiar, m’indigna, em consola…? I no he trobat una resposta prou clara, mai definitiva. Em passa com quan Montaige es preguntava el sentit de la seva amistat amb La Boétie. Perquè ell és ell i jo sóc jo. Doncs una cosa semblant em passa, perquè la poesia és la poesia i jo sóc en Jaume Cela.

Molt sovint hi ha coses que s’escapen d’una explicació racional, que hi és, però no sabem com expressar-la, com no sap expressar amb paraules què sent Billy Elliot quan en una prova d’admissió per una escola de dansa un membre del jurat li pregunta què és per tu ballar. No sap què respondre, però sí que sent.

El govern valencià, en mans d’una colla d’ignorants, han decidit que el centenari del seu naixement passi sense pena ni glòria

La poesia ens parla de tot, però d’una manera estranya i potser és aquesta estranyesa el que ens porta a intentar fer-nos-la nostra.

Però sí que puc dir que en tot aquest procés d’estimar i gaudir d`un poema m’he sentit acompanyat i guiat per un seguit de persones o d’esdeveniments, per petits que siguin. Potser la primera persona sigui la mestra de quan era ben petit que ens feia aprendre de memòria un poema que recitàvem per Nadal. Em veig enfilat a la cadira i sento els batecs del cor dient aquelles paraules, algunes incomprensibles, mentre les dones de casa ploraven. Els homes no perquè John Wayne era un model que no plorava mai en públic. Ells buscaven a les butxaques unes monedes per premiar el recitador. O aquell mestre que ens va obligar a memoritzar “La canción del pirata” -encara us la puc dir- i jo sabia que formava part de la seva tripulació. O perquè poesia “eras tú” i endavant que fa baixada. O perquè vaig ser un dels premiats en el concurs que va organitzar El Corte Inglés per celebrar el dia de la Mare -en aquells temps el dia de la Madre- i encara sento la mà de la  mare agafada a la meva, aquell tremolor emocionat, al Palau de la Música a l’acte de lliurament dels premis guiat pel periodista Mario Beut. I com la mare, un cop a casa, convocava les amigues, les conegudes i les saludades i em demanava: Jaume, recita el poema. I jo, avergonyit, començava: ‘Recordáis vuestra infancia…’ mentre ella presumia de fill poeta. O potser perquè un dia vaig saber que aquel home elegant que quan coincidíem al quiosc de la Tereseta, un lloc on em passava moltes estones devorant “tebeus” em tocava el cap i deia: quin lector que té aquí, Tereseta. Ell venia pastissos boníssims, de festa major i era, a més de pastisser, un celebrat i misteriós poeta.

La bona poesia es barreja amb la sang i amb la carn, amb la saliva i les llàgrimes

Sobretot per gent com Àngels Prat, Lluís López del Castillo, Miquel Desclot, Montserrat Jofre, Dolors Oller, Carme López… I encara més, sobretot el grup de Llengua i Literatura al cicle superior d’EGB, la Mariona Escobar, en Juli Palou, la Rosa M. Ramírez i l’Anna Ribes i aquells dissabtes matinals reunits al voltant d’una taula, esmorzant, conversant i discutint -fent créixer una gran amistat- quins poemes incloíem en unes antologies que preparàvem. O els cursos d’en Nani Riera, quan ens portava poetes de tota mena perquè presentessin els seus textos a les Escoles d’Estiu…

O quan vaig fer una entrevista al senyor Marià Manent i em vaig oblidar de canviar les piles d’un aparell que ara és peça de museu, i quan la volia transcriure no se sentia res i ell, amb santa paciència, em va tornar a rebre a casa seva. O la visita a Roda, a casa d’en Martí i Pol…

Segur que tota aquesta gent i d’altres que he oblidat han format part d’aquest interès per la poesia, per aquesta germaneta pobra de la literatura, per aquest gènere que ens fa veure el món de manera diferent, com ha aconseguit en Vicent Andrés Estellés, que algú vol que oblidem, però que és feina inútil perquè la bona poesia es barreja amb la sang i amb la carn, amb la saliva i les llàgrimes, amb la veu i la mirada, amb el riure descordat i amb les pors nocturnes… I amb el semen, que en Vicent Andrés Estellés no deixava cap paraula al tinter.