Reportatge

Fatiga pandèmica a les universitats: “Hem perdut els millors anys de la vida”

Després de molts mesos de pandèmia, i arran de la incertesa i dels canvis d’hàbits perllongats en el temps per la covid19, molts universitaris pateixen, com altres col·lectius, el que l’OMS descriu com “fatiga pandèmica”, una sèrie de símptomes en l’estat d’ànim com la por, l’angoixa, el desànim i l’apatia. De fet, com assenyala Federico Borges, professor associat del departament d’anglès i Lingüística de la UdL i formador de formadors virtuals, “se’n parla poc de com els universitaris estan vivint la fatiga pandèmica. És un problema de fons i poc visible. Però és una qüestió important”. Segons aquest especialista en el rol de l’estudiant en entorns digitals, la poca visibilitat s’explica per una “raó de supervivència sistèmica, és a dir, per la mateixa voluntat de les institucions universitàries de mantenir l’ensenyament en format online”. Ara bé, malgrat que s’intenta normalitzar una situació excepcional, el problema esdevé molt més complex.

De la presencialitat a la virtualitat

El món universitari ha hagut d’adaptar-se amb urgència al nou context d’emergència sanitària. Més enllà de les restriccions i les mesures generals, la continuació de les classes presencials en format online ha estat el canvi que més ha afectat als universitaris, “tot i no haver tingut elecció ni formació ni tampoc models de com ser estudiants virtuals”, puntualitza Borges. De fet, malgrat que molts d’ells estan familiaritzats amb el món digital, l’ús de les noves tecnologies en un context d’oci és diferent del d’un marc d’aprenentatge.

Segons Borges, per saber com estudiar online, “cal tenir una competència tecnològica. No es tracta d’escriure un whatsapp”. Borges, a més, assenyala la importància del factor emocional com un element clau per gestionar la formació online: “Per aprendre en línia cal saber controlar-se, planificar l’agenda, reflexionar, i sobretot aprofitar el temps malgrat ser tot el dia a casa, en el mateix espai on has de fer-ho tot: treballar, descansar, gaudir, relaxar-te, etcètera”.

Com està afectant la pandèmia als universitaris?

Si pensem en la nostra condició d’éssers socials amb necessitat de contacte físic, no és el mateix estudiar en una aula amb els teus companys que fer-ho davant de la fredor d’una pantalla. De fet, per a molts universitaris, seguir les classes virtualment entre onades i restriccions durant tant de temps, s’està convertint en un gran esforç.

Àlex Howroyd, estudiant de 3r curs d’Enginyeria Mecatrònica, considera que la pandèmia l’ha afectat bastant: “Abans, jo tenia un ritme d‘estudi. Però hi ha hagut molts canvis, i hem perdut una rutina que per nosaltres és molt important. Vam perdre el fil i ha estat complicat agafar de nou un ritme d’estudi”. Pau Busquets i Roger Howroyd, estudiants de 3r de Màrqueting, insisteixen en la mateixa idea: “Ara t’has d’organitzar com puguis. Si no pots anar a classe, tot és una mica més complicat”, comenta en Pau. I en Roger afegeix: “Aquest any s’està fent molt més dur que si anéssim a classe. Es fa feixuc i ens està costant molt seguir el ritme”.

Al principi de la pandèmia, però, durant els primers mesos, molts d’ells veien amb bons ulls la continuació de les classes presencials en format online. “Ens van confinar al final del segon any de carrera, i al principi, la idea semblava molt bona. Tot era nou i només veiem els avantatges, com per exemple, gravar les classes”, comenta Laia Serra, estudiant de 3r de Màrqueting. Ara bé, a mesura que s’allargava l’ensenyament virtual, la Laia va començar a desmotivar-se moltíssim, i amb certa apatia admet que “faig molt menys que abans, perquè, ara, si no t’interessa la classe, desconnectes l’ordinador i adéu-siau”.

Neus Armengou, estudiant de 3r de matemàtiques, comparteix la mateixa opinió que la Laia, i afegeix que “al principi, ni jo ni altres universitaris ens ho vam prendre seriosament. Creiem que tot duraria menys, i aleshores ens vam relaxar. Després, quan vam veure que tot era més llarg i cru, a mi, personalment, em va costar molt començar a estudiar de nou. De fet, el quatrimestre em va anar força malament i vaig haver d’anar a recuperacions”.

Una de les estudiants més crítiques és Noemí Howroyd, estudiant de 2n de Comunicació Audiovisual a la UAB. A l’inici del confinament, com la Laia i la Neus, se sentia força tranquil·la. Explica que quedar-se a casa no era un esforç extra. Ara bé, la Noemí considera que des de la seva facultat “no s’ha reaccionat bé. Ha costat molt fer el canvi cap a la virtualitat d’algunes assignatures”. I confessa sentir-se emprenyada amb la universitat: “Excepte alguns seminaris, em va molestar molt fer tot el primer semestre online. I sobretot que després d’haver-ho fet tot online, ens obliguessin a anar presencialment als exàmens”, conclou la Noemí.

De la falta de competència tecnològica a la frustració

Durant el confinament, l’única opció de les universitats per sobreviure ha estat la virtualitat. Ara bé, segons Federico Borges, quan arriba el confinament i irromp la formació online, “tots ens troben amb una deficiència general enorme. Molt pocs tenen els coneixements digitals que permeten separar, per exemple, l’oci del treball, ni tampoc els recursos necessaris per no cremar-se al llarg del dia davant la pantalla”. Una idea que, per exemple, corrobora Laia Serra: “No estem preparats per gestionar una universitat online amb tants universitaris, i encara menys a les tardes, perquè estàs més cansat. Quan ja és tan tard, només vols sopar i desconnectar. A la facultat tot és més dinàmic, perquè socialitzes”.

De fet, aquesta manca de competència tecnològica en l’ensenyament produeix, segons Borges, la frustració de molts universitaris, ja que “la majoria d’universitats traspassen directament la formació presencial a un entorn digital. Ara bé, aquesta translació no encaixa, i es produeix la frustració”. En aquest sentit, a diferència de les classes presencials, on ja des de ben petits socialitzem i assumim les competències d’aprenentatge de manera natural, en la formació online “no hem après encara les competències tecnològiques per aprendre a ser estudiants en línia, un ensenyament que requereix molta més responsabilitat, i molt més quan encara no hem tingut ni models ni orientació per ser-ho”, conclou Borges.

L’estat d’ànim i el trencament de les expectatives

A banda de la frustració per com orientar-se en l’aprenentatge online, avui dia molts universitaris procuren gestionar les emocions i els sentiments relacionats amb la fatiga pandèmica. Parlen de tristor, cansament, pèrdua de concentració, apatia, desmotivació, desorientació, inestabilitat, incertesa, etcètera. Per exemple, Pau Busquets confessa que “estar a casa és més trist. Tot et molesta més i estàs molt més sensible. Però, intentes adaptar-te i veure-ho tot d’una altra manera”. Àlex Howroyd admet sentir-se una mica frustrat, “perquè la meva carrera és molt abstracte i fer-la online la fa més difícil. A més, costa estar atent”.

Per la seva banda, Noemí Howroyd explica que porta gairebé un any sense sortir de casa per evitar contagiar-se i contagiar les persones del seu voltant, i admet que “m’està semblant una vida molt monòtona. He perdut tot l’interès per estudiar o fer qualsevol projecte personal. Avui, tinc motivació zero per les classes online que estic fent”. Un sentiment semblant confessa Alba Carrasco, estudiant de 2n d’Humanitats a la UPF: “Sento impaciència, tristesa i una mica d’estrès pels estudis de la universitat”.

Una de les qüestions, però, que més els afecta, és la interrupció de la vida universitària, concebuda com una etapa significativa en la trajectòria vital i professional d’una persona. L’Àlex opina amb cert pessimisme que “hem perdut la joventut universitària, i en teoria són els millors anys de la vida. Amb les restriccions no els hem pogut gaudir”. La Noemí assegura amb contundència “que no estic fent vida universitària, que és el que ara hauria d’estar fent. Només faig cursos online”.

En canvi, enmig d’aquesta situació, Roger Howroyd percep un greuge respecte d’altres promocions universitàries, i admet que “tinc la impressió que la nostra generació parteix amb desavantatge si la comparem amb altres generacions no confinades. Dubto d’això que dic, però tinc aquesta sensació”. Laia Serra comparteix l’opinió del Roger: “En un futur, potser algunes empreses pensen que no vam estudiar correctament per haver estudiat online”.

En aquest sentit, però, Federico Borges explica que “jo intento lluitar contra aquesta creença de robatori dels millors anys de la vida universitària, la idea que estan perdent possibilitats per formar-se online”. De fet, Borges afirma que “entenc aquesta percepció, la comprenc. Però aquesta idea s’ha de matisar”. I aclareix: “les dues formes d’estudiar, sigui online o presencial, poden ser igualment bones o igualment dolentes”.

Com veuen el futur?

Avui dia, la realitat i les preocupacions dels universitaris són semblants. Molts d’ells, després de la pandèmia, han perdut la feina que compaginaven amb els estudis. És el cas, per exemple, del Roger: “Ara mateix, estic bastant desmotivat, perquè vaig perdre la feina”. I recorda que “als matins anava a treballar, i després, amb el temps just, dinava, agafava la moto i me n’anava a la universitat a la tarda. Tot era molt físic. Hi havia un esgotament agradable, i ara no el tinc. De fet, em costa no fer res al matí”. Malgrat tot, el Roger no decau i confessa què espera del futur: “M’agradaria tenir un equip de màrqueting amb qui treballar en una empresa d’automoció”.

Pau Buquets també pateix la mateixa situació que en Roger, i explica: “El futur el veig fotut, sobretot aquí a Catalunya i a Espanya. Els salaris són baixos i la taxa d’atur és de les més altes d’Europa. No descarto anar a viure a fora. Ara, però, em vull treure la universitat amb nota i aprendre, perquè si tens un títol universitari, però no has adquirit cap aprenentatge, no et serveix de res”.

Per la seva banda, Neus Armengou admet que li preocupa l’estabilitat econòmica per poder independitzar-se; una opinió semblant a la de la Noemí, que amb eloqüència sintetitza amb dues paraules: “diners i feina”. I afegeix: “Per culpa de la covid i de l’impacte en l’economia, ha estat més difícil pagar els estudis”. Finalment, un d’ells, l’Àlex, conclou amb una frase que incorpora dues paraules que resumeixen bé les emocions sobre el futur dels universitaris: “Tinc esperança de trobar feina sense tenir molt patiment”.