Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La veritat sempre té les de perdre enfrontada a una bona història, també en ciència. O particularment en ciència, on els laboriosos processos necessaris per assolir els resultats més fascinants solen estar mancats de l’èpica habitual en els relats d’èxit. Aquesta és un dels ensenyaments del llibre d’Alberto Martínez Secrets de la ciència, en el qual aquest professor d’Història de la Universitat de Texas a Austin (EUA) desmunta alguns dels mites més populars de la història de la ciència.
Una de les anècdotes més conegudes en la narració del progrés científic col·loca a Galileu Galilei a la part alta de la Torre de Pisa. A baix observava un ampli grup d’estudiants i catedràtics medievals que assumien de manera acrítica els postulats d’Aristòtil, que afirmava que un objecte queia més ràpid com més gran era el seu pes. Per demostrar que el venerat filòsof grec no tenia raó, l’astrònom va llançar dos objectes de diferent pes que van caure al mateix temps i van deixar en evidència les lluminàries que no havien estat capaces de posar a prova una idea errònia amb 2.000 anys d’antiguitat.
La història de la Torre de Pisa va capturar la imaginació de la gent perquè va transmetre la il·lusió dramàtica que, en un instant, un jove va gosar reptar una tradició arbitrària de segles i gràcies a un experiment reeixit va mostrar de sobte la veritat. Gent de tant prestigi i un sentit crític demostrat com el Nobel de Física Leon Lederman assumia la història i la considerava el primer gran èxit publicitari de la ciència. No obstant això, els fets comprovables no permeten afirmar que l’escena sigui tan sols real.
L’anècdota va aparèixer per primera vegada en una biografia de Vicenzio Viviani, el secretari que va acompanyar a Galileu durant els seus últims anys, entre 1639 i 1642. Viviani va escriure el seu llibre entre 1654 i 1657 i descrivia fets succeïts sis dècades abans que no va presenciar. Viviani deia que l’astrònom havia esmentat l’experiment en la seva obra Dues noves ciències, però la realitat és que allà Galileu no cita cap torre en concret i es refereix només a experiments del pensament.
En De Motu, Galileu comentava l’absurd de creure que si des d’una torre es llancen dues pedres, una del doble de grandària que l’altra, quan la més pesada toqui a terra l’altra estarà encara a mig camí. No obstant això, encara que esmentava experiments amb objectes llançats des de torres, no va parlar específicament de la de Pisa o d’experiments concrets. A més, tampoc hi ha cap registre d’estudiants o professors de l’època que parlessin d’experiments similars als que va dur a terme Galileu cap a 1590.
Finalment, davant del mite de Galileu obrint els ulls a l’acadèmia italiana en un sol experiment espectacular, se sap que abans del seu naixement altres havien treballat amb conceptes similars sobre la gravetat. En 1544, l’humanista Benedetto Varchi ja escrivia sobre proves que posaven en dubte les opinions tradicionals que relacionaven el pes de l’objecte amb la velocitat de la seva caiguda, i el 1576 el matemàtic Giuseppe Moletti va fer experiments que mostraven que objectes del mateix material però diferent pes queien alhora.
La ironia d’aquest mite és, segons assenyala Martínez, que mentre la història tracta de ridiculitzar als filòsofs que creien cegament en l’autoritat d’Aristòtil, en realitat mostra la credulitat de gent que repeteix aquesta història i la seva disposició a creure en la base de la autoritat.
El mite de la poma de Newton
Una altra de les històries clàssiques que esmicola Martínez en el seu llibre és la que explica el moment d’inspiració en què Isaac Newton va parir la idea de la gravitació universal. Sembla que la font d’aquest possible mite va ser el mateix Newton. El 15 d’abril de 1726, havia sopat a la seva casa de Woolsthorpe amb el seu amic William Stukeley. Després de dinar, van sortir al jardí i el científic li va explicar com seixanta anys abans, en aquest mateix lloc, va obtenir inspiració per pensar sobre la gravitació universal en veure caure a terra una poma.
Aquesta història va arribar a oïdes de Voltaire, que va visitar Anglaterra en 1727 i la va difondre en els seus escrits. El 1760, fins i tot el matemàtic Leonard Euler deia que si l’illa no hagués caigut al cap de Newton, seguirien vivint en la mateixa ignorància sobre el moviment dels objectes celestials.
Martínez reconeix que, encara que és possible que Newton veiés caure aquella poma, “la història té la forma d’un mite”. Es tracta, com en el cas de l’experiment de Galileu amb les esferes a la torre de Pisa, d’una gran transformació que succeeix en un instant màgic d’inspiració. D’una banda, ni Voltaire ni altres autors que van reflectir el moment de la poma van explicar quina va ser la seva seqüència de raonament que va portar d’aquesta visió a formular la teoria de la gravitació universal. Hi ha, però, nombrosos manuscrits que documenten el procés gradual de Newton fins a arribar a una formulació matemàtica que va canviar el món.
A més, la idea que hi havia alguna força que atreia els objectes cap al centre de la Terra portava temps rondant a algunes ments privilegiades. En 1609, gairebé 60 anys abans de l’epifania de Newton amb la poma, l’astrònom alemany Johannes Kepler ja mostrava certa comprensió sobre la gravitació i el seu efecte sobre les marees. “Si la Terra deixés d’atreure l’aigua cap a si mateixa, totes les aigües s’elevarien i s’incorporarien a la Lluna […] Per tant, si la virtut atractiva de la Lluna s’estén a la Terra es dedueix amb més raó que la força atractiva de la Terra s’estén a la Lluna i molt més enllà “, escrivia.
Aquests són només dos exemples de la manera en què la ciència construeix els seus mites i de com fins i tot científics egregis, que saben que els descobriments no solen ser fruit d’un instant màgic d’inspiració, els assumeixen sense qüestionar-los. En el seu llibre, Alberto Martínez posa en dubte la veracitat d’altres clàssics de la ciència. Van inspirar a Darwin als mims de les Galápagos? ¿Va contribuir l’esposa d’Einstein a les seves teories? ¿Va fer volar Benjamin Franklin un estel en una tempesta per estudiar l’electricitat? Les respostes i la manera d’aconseguir-les són també una mostra dels vicis de la ciència i de les seves virtuts.
REFERÈNCIA
Science Secrets The Truth about Darwin s Finches, Einstein ‘s Wife, and Other Myths
El Diari de l’Educació, 2025