Com mostrem l’escola?

Com cada any en aquestes dates, les famílies viuen el tràfec emocional de cercar escoles per als seus fills i filles. Cadascuna focalitza les seves prioritats en la recerca d’un centre que s’adigui amb les expectatives i les creences que tingui -que l’entorn sigui saludable i acollidor i que transmeti confiança, que ofereixi bons serveis (cuina pròpia, extraescolars, piscina, etc.), que introdueixi l’anglès als tres anys, etc.- i, segons l’edat de la criatura, s’interessa per conèixer al màxim detalls dels primers dies i mesos de l’escolaritat -hi ha flexibilitat d’horaris per als més petits?, poden portar xumet?, podem entrar a l’aula els pares i les mares?, què és el que esperen les famílies de l’escola?, què és el que més valoren?

I, com cada any, al seu torn, els centres docents s’escarrassen a ensenyar les seves interioritats. És temps de portes obertes, de polir i de mostrar esplendor, de fer palès allò que els distingeix: la integració de l’escola i la vida com a projecte innovador de centre, l’organització de l’espai per ambients, la preeminència del joc i de l’experimentació, les instal·lacions, l’atenció individualitzada, la coeducació, etc. Així, en paraules, moltes escoles són iguals. El que les fa especials és l’equip humà que hi treballa. Què se sent més orgullós de mostrar cada centre?

Cal que el professorat tingui ofici i sàpiga comunicar afecte, amor, que transmeti als nois i noies la sensació que són únics i especials.

Recentment, en un acte propiciat per la Fundació Bofill (1) es va constatar que el que esperen els alumnes dels seus mestres és «professionalitat i que els facin sentir estimats». Cal que el professorat tingui ofici i sàpiga comunicar afecte, amor, que transmeti als nois i noies la sensació que són únics i especials, qualitats, d’altra banda, que semblen òbvies en aquelles professions relacionades amb el tracte humà. Els infants no menteixen.

No hi ha dubte que, a l’escola infantil, pionera en l’atenció a la diversitat del seu alumnat, són moltes les accions que es regeixen pel respecte a l’individu, però, com demostrem als nostres nens i nenes que els estimem?, en quins actes individuals i col·lectius ho fem?, de quines mirades ens servim per transmetre’ls-ho?, de quins silencis?, de quines paraules? A les escoles de Magisteri, s’hi ensenya a comunicar amor i respecte per les criatures? Com s’aprèn la professionalitat, l’ofici? I com es mostra a les famílies que estem disponibles per a elles, atents al que necessitin? Ens ho creiem realment o fingim?

Solament amb la comunió entre uns i altres –famílies, infants i equip pedagògic– es pot arribar lluny. «Educar implica generositat, mantenir la mà estesa cap a les criatures i acollir les famílies amb els braços oberts. Agafats de les mans som més comunitat.» (2)

Notes