Per què estem tan acostumats a pensar que les coses han de ser d’una manera determinada i només d’aquella? Per què es confon el rigor amb la rigidesa? Per què el que val per a un ha de valdre per a tothom i el que val per a molts ha de valdre per a aquell que és un? Generalitzar no comporta perdre el respecte a l’original, a l’únic, al singular? Si hi ha norma, si hi ha llei, com no pot ser igual per a tothom?
A les escoles, s’ha entrat en la dinàmica de les normatives, dels reglaments de règim intern, eufemísticament anomenats darrerament plans de convivència i normes d’organització i funcionament, amb un grau de detallisme de faltes i conseqüències que, a vegades, s’acosten al ridícul i a l’impossible. Això, però, no és res més que el mateix que passa a l’esfera social i pública. Absolutament tot ha d’estar normativitzat, reglamentat amb un sistema acurat de càstigs i sancions. Mireu, si no, les ordenances municipals d’alguna població que pretenen prohibir aspectes tan quotidians com fins i tot menjar al carrer.
Alhora, però, aquesta exageració de la normativització de la vida pública i personal va acompanyada d’una certa sensació que tot és permès, que tot s’hi val, que no hi ha límits per al comportament de cadascú i que la suposada llibertat individual està per damunt de qualsevol cosa. Possiblement, un fet no és més que la conseqüència de l’altre, tot i que la dificultat es trobi a discernir quin és l’origen de cada situació i quin, el resultat.
Davant d’aquesta manera d’actuar, i molt especialment a l’escola, cal atendre la circumstància per damunt de la norma, posar la persona abans que la llei, perquè l’acte d’educar és un acte dual que es dóna certament en contextos socials. És sempre un acte que té lloc inevitablement entre dues persones i només entre elles dues. Atendre la circumstància parla de la sensibilitat per entendre que res és repetible, ni les situacions, ni les persones. L’acte educatiu, que sempre té lloc en escenaris canviants, amb actors canviants, demana intentar donar sempre la millor resposta a aquella situació que necessàriament és sempre nova. Per això, educar, educar-se, és cansat i per això calen, a les escoles, a les llars, als esplais, moments de calma, moments de pausa.
Admetre el valor circumstancial de l’acte educatiu comporta estar disposat a tenir molt poques certeses, a assumir el caràcter lleuger de l’educació. Si es pot admetre que res és repetible, que el que va servir ahir possiblement no servirà avui, perquè cada temps és un temps nou, admetre, dèiem, aquesta possibilitat demana estar disposat a no voler viure en la seguretat que dóna la visió cíclica i única de les coses. S’obre, llavors, la necessitat de viure en interpretació permanent, de saber llegir i traduir cada instant, cada mirada, cada gest de l’altre. Vet aquí, doncs, que l’educació i l’art són bons companys de camí.
Escoltar, llegir, entendre, interpretar el que ens diuen els infants i els joves és necessàriament una obertura, una disponibilitat per deixar prejudicis, prescripcions, previsions i atendre el moment, la situació, la circumstància que dóna valor a la crida i a la resposta que defineixen aquell acte educatiu que serà únic i irrepetible.
