Un dels temes més sensibles en el món educatiu és la capacitat que pot tenir l’escola d’incloure, des de la normalitat, altres capacitats i diferències que es manifesten entre l’alumnat. Un dels temes més amagats a la nostra societat és la visibilitat d’aquest alumnat invisible. A ningú se li escapa que l’escola ha de ser inclusiva, la societat així ho exigeix i el Departament d’Ensenyament, en el nostre cas, ho articula. Però, a l’hora de la veritat, un cop fora de l’aula, aquesta mateixa societat inclou?
Sense voler entrar a valorar, expressament, l’atenció a la diversitat dins l’escola, amb els punts forts i febles que presenta, m’agradaria situar el tema fora de les seves parets, amb actuacions tan senzilles com globals. La inclusió, igual que l’aprenentatge d’una llengua estrangera, crec que s’ha de liderar des de la societat i des del centre docent. En tot cas, ha d’acompanyar i fer entenedor aquest propòsit. Actuar a l’inrevés requereix una quantitat ingent d’esforços i de recursos d’èxit dubtós.
Al programa CBeebies la diversitat s’hi viu sense haver-ne de parlar: veure la presentadora sense avantbraç, infants amb síndrome de Down, noies amb xador, etc. esdevé una experiència d’allò més enriquidora
Una de les sorpreses de l’experiència de viure fora de Catalunya ha estat descobrir un programa infantil a la BBC, en hora punta, anomenat CBeebies. En aquest programa, s’hi viu la diversitat sense haver-ne de parlar. Les (dis)capacitats impregnen tots els racons de l’emissió des de la més absoluta normalitat.
Veure la presentadora del programa sense avantbraç, àvies i avis realitzant una secció, noies i nois de tots colors, amb xador o sense, uns presentadors prims i uns altres de menys prims, infants amb síndrome de Down, amb cadires de rodes, etcètera, esdevé una experiència d’allò més enriquidora. Com a adult educat en un sistema on la diversitat s’amagava i el cànon de bellesa era dictat pels models de Hollywood, el programa esdevé «xocant» durant els cinc primers minuts, després passa a ser «normal» (Pujolàs, 2007).
Sobre la televisió i els seus dimonis, s’han escrit infinitat d’articles, però es fa evident reconèixer que aquest mitjà disposa de potencialitats difícilment abastables per part d’altres mitjans. Cal, doncs, aprofitar aquesta capacitat d’influència per transmetre els valors que volem com a societat. I jo em pregunto: Què passaria si la societat pressionés perquè totes les pel·lícules i tots els programes fossin en versió original?.
Un acte tan senzill com mirar la televisió hauria d’esdevenir bàsic davant la comprensió i la visibilitat de les diferències, així com de denúncia en cas d’incompliment dels principis bàsics dels valors humans. Tot un repte!
Un infant d’entre 3 i 17 anys veu una mitjana de 2 hores i 44 minuts de televisió al dia, sense comptar el consum d’Internet. Per tant, si fem un càlcul senzill, ens trobem que, després de deu anys de veure programes impregnats d’aquests valors que intento transcriure, no seria gens estrany comprovar com aquest infant respon amb la més absoluta normalitat davant les diferents (dis)capacitats que va trobant al llarg de la seva vida.
En temps de mesurar-ho tot sota el paradigma del rendiment, probablement, aquest estil d’actuacions estalviaria moltes hores de discussió, de fitxes i de lectures alliçonadores fora de context, on tothom acostuma a ser igual. Si bé és cert que tot suma, a casa nostra encara tenim el repte de fer-ho visible en els espais més visibles, com és ara la televisió.
La història de la presentadora Cerrie Burrell és un exemple d’èxit de les minories, tot i que, quan va aparèixer per primer cop (l’any 2009) a la BBC presentant l’espai infantil, la cadena va rebre moltes crítiques de les famílies, bàsicament per estètica i per la manca d’arguments que tenien a l’hora de respondre les preguntes dels propis fills que miraven el programa. Però ja han passat sis anys de la primera emissió i encara continua en antena. L’adversitat inicial es va convertir en una oportunitat que no té preu. Només des de les accions quotidianes de respecte i d’exemplificació dels valors que volem transmetre, aconseguirem fer realitat el que escrivim i el que legislem en papers.
REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA: PUJOLÀS, P. (2007): La inclusió escolar i estratègies per fer-la possible [en línia]. Vic. Universitat de Vic.
Font: Revista Guix n.431. Parlem de… Convivència en positiu. Clic aquí.
