Un dia molt fred, un grup d’eriçons que es troben a prop senten simultàniament la necessitat d’aplegar-se per fer-se venir calor i no morir congelats.
Quan s’acosten molt senten el dolor que els causen les punxes dels altres eriçons, i això els impulsa a allunyar-se de nou.
Amb tot, com que el fet d’allunyar-se va acompanyat d’una gelor insuportable, es veuen en el dilema d’escollir: ferir-se a causa de la proximitat dels altres o quedar glaçats. Per això van canviant la distància que els separa fins que en troben una d’òptima que els impedeix fer-se mal o morir de fred.
Aquesta paràbola que el filòsof Arthur Schopenhauer inclou a la seva obra Parerga und Paralipomena, publicada per primera vegada l’any 1851, ens planteja una metàfora que pot ser plenament vigent davant del repte que estem afrontant aquestes primeres setmanes d’inici de curs. Estem reobrint les escoles després de sis mesos que hagi començat una situació sanitària delicada, en un context incert, amb molts interrogants i no poques pors. Els centres han esmerçat un bon grapat d’esforços per fer front a una reobertura en aquesta situació freda, com el dia gelat, que afecta quelcom tan essencial per a les persones com és la salut.
L’esforç és superlatiu per part de tothom, encara que malauradament la comunitat educativa, les administracions i la societat no estiguin remant en la mateixa direcció. Tot i que hi ha un acord profund en l’absoluta prioritat de garantir el dret a l’educació de la infància en aquesta situació crítica i que s’ha de prestar una atenció especial a qui tingui més necessitats, es percep una gran distància en les condicions i en els recursos que calen, amb discrepàncies i retrets. En moments d’emergència educativa faria falta un esforç responsable, i com els eriçons, acostar-se, acostar-nos encara que ens punxem.
La reobertura de l’escola s’ha fet mirant de normalitzar al màxim una realitat que és totalment anormal. Com els eriçons, estem cercant la distància òptima que cal mantenir en aquesta situació. Aquests darrers sis mesos hem repetit que s’ha de donar veu als protagonistes, els infants, i com sempre s’ha evidenciat que és qualificada i segura. Han manifestat de manera clara i contundent el valor que té l’escola per a ells, en les seves vides, en la seva formació personal, social i ciutadana. Aquest fet, que sovint no és al principi dels argumentaris, ens encoratja a fer el pas d’anar de la reobertura al retrobament.
Estem treballant en un grup estable de convivència, una nova realitat organitzativa forçada que ha de permetre el tacte i el contacte pedagògic malgrat els condicionants, que ha de ser un espai segur d’aprenentatge, de convivència, de vida.
Aquesta circumstància ens motiva i omple de sentit el treball intens d’aquestes primeres setmanes. L’acompanyament personal i la cara més noble de l’acció tutorial són presents aquests dies a les aules. Ens cal fomentar la nostra escolta activa davant les experiències, les emocions i els aprenentatges dels infants i de les seves famílies. Cal posar paraules al que ens ha passat, a la manera com ho hem viscut, com ho estem vivint. Estem treballant en un grup estable de convivència, una nova realitat organitzativa forçada que ha de permetre el tacte i el contacte pedagògic malgrat els condicionants, que ha de ser un espai segur d’aprenentatge, de convivència, de vida.
El dilema ens interpel·la en referència a aspectes profunds de l’essència educativa i, de la mateixa manera que els eriçons, aquesta situació complexa ens obliga a escollir: mantenim una distància prudencial, amb una relació superficial que no ens comprometi gaire o ens impliquem en una relació íntima, profunda i confiada gràcies a la qual ens puguem sentir veritablement importants en el cor de l’altra persona.
