El que veiem cada dia no ens admira, encara que no sapiguem per què passa. (Ciceró)
La quotidianitat amb categoria acadèmica
Al llarg dels segles únicament s’ha intentat valorar aquells fets i aquelles persones que han destacat gràcies a alguns trets extraordinaris i excepcionals. Per contra, l’existència quotidiana ha estat considerada quelcom inferior o ni tan sols s’ha tingut en compte, i el món de l’educació no s’ha mostrat aliena a aquesta tendència. Moments únics, accions irrepetibles i personatges singulars van omplir i omplen els llibres escolars, on la vida diària no ha assolit mai categoria acadèmica. La condició de comú sembla que actuï de filtre neutralitzador d’aquests sabers.
Al llarg dels darrers temps, els mitjans de comunicació, especialment la televisió i la publicitat, han entès el valor del que és corrent: programes de telerealitat, sèries, pel·lícules o espots es basen en l’observació de gent normal mentre realitzen activitats quotidianes en un moment puntual. Independentment de la crítica que puguem fer d’aquests espais (podria ser minuciosa i abundant), únicament es tracta de la constatació d’una realitat, d’un canvi d’interès: la sublimació del que tothom vivim, sentim o coneixem. El fet de sentir-nos-hi identificats.
Això no obstant, l’escola infantil camina en sentit contrari: cada vegada més, els projectes s’hi treballen sobre moments, etapes, grups o personatges històrics, artístics o socials. Hi ha una profunda contradicció entre el que es declara als documents programàtics dels centres i la praxi que els desenvolupa. Quan a les fonamentacions psicoevolutives s’hi esmenta l’egocentrisme, la juxtaposició, el sincretisme, la centració, l’animisme, l’artificialisme, el fenomenisme o el pensament transductiu es fa com a mer tràmit validador que més tard es vulnera amb les propostes didàctiques de les quals s’acompanyen. Per contra, no es pot entendre que infants de 3 i 4 anys dediquin el temps a conèixer els egipcis, la vida d’artistes consagrats o d’espècies animals extingides.
Aquella màxima d’Ausubel: «El factor més important que influeix en l’aprenentatge és el que l’alumne ja sap. Esbrineu això i ensenyeu-lo en conseqüència», que ens vam gravar a foc totes les persones que vam estudiar sobre l’educació de les criatures i sobre els principis de l’aprenentatge significatiu, sembla que hagi estat relegat al més profund dels oblits, igual que la consigna que diu: «del més proper al més llunyà, del que és conegut al que és desconegut». L’assimilació d’innovació a extravagància, a exotisme o a «una cosa mai vista», sumada a aquesta concepció academicista de centrar-se en el que és extraordinari, en el que és singular, es troba a la base d’aquestes realitzacions i pràctiques educatives.
I creguin-me, no sé on neixen aquestes tendències, ni tan sols com es poden justificar des de l’enfocament del currículum, perquè en aquest sentit, tant l’espanyol com el de les comunitats autònomes i el dels països que coneixem, són clars, taxatius i explícits: cal partir del que és més proper i conegut per la mainada. Per aquest motiu l’abordatge de la quotidianitat a l’escola no admet discussions ni qüestionaments.
No es pot entendre que criatures de 3 i 4 anys dediquin el seu temps a conèixer els egipcis, la vida d’artistes consagrats o d’espècies animals extingides. Sembla que s’hagi oblidat la consigna que diu: «del més proper al més llunyà, del que és conegut al que és desconegut»
Un reduccionisme?
Amb tot, hi ha professionals que sostenen que la quotidianitat és un reduccionisme que promou l’espontaneisme didàctic. Suposo que tot dependrà de com en siguin de riques les seves vivències i de la «cintura pedagògica» que tinguin per encaixar allò que arriba a l’escola de la mà dels petits i les petites. Indubtablement, cal tenir una lent molt precisa per saber focalitzar unes quotidianitats sobre unes altres, tenint una cura extrema de procurar que tots els membres del grup sentin que les seves aportacions tenen cabuda i donen lloc a desenvolupaments d’aula.
Si ens fixem en els postulats dels referents de la pedagogia actual, descobrim que Fröbel, Cossío, Dewey, les germanes Agazzi, Montessori, Decroly, les catalanes Rosa Sensat i Marta Mata o els models High Scope i Reggio Emilia van fonamentar les seves pràctiques en la relació que estableix l’escola amb la vida de l’alumnat: «les ocupacions», «la significativitat de les experiències», «les menuderies» que les criatures porten a les butxaques, «exercicis de la vida pràctica», «experiències clau» o «la pedagogia de l’escolta» incideixen en el lema decrolià d’«una escola per la vida i per a la vida». L’aprenentatge basat en els coneixements vitals, adaptat a les seves aptituds i als seus interessos.
Per aquest motiu, malgrat que sembla un tema tan conegut, considerem necessari recordar novament la primacia de la quotidianitat a infantil en contraposició a totes les temàtiques desenraonades sobre les quals es construeixen suposats projectes innovadors. Tal com diem moltes vegades, la gran transformació d’avui dia es basa a respectar el currículum i els seus principis amb lleialtat, sense admetre’n lectures tangencials que justifiquin la introducció del que és injustificable a l’etapa d’infantil.
Quina quotidianitat, la utòpica o la real?
Però, de quina quotidianitat parlem? Hi ha tantes quotidianitats com persones i de fet no totes constitueixen models que es puguin traslladar a una aula. Quan pensem en la vida corrent tothom tenim un clixé al cap, la ideal o utòpica, encara que som conscients que hi ha situacions no ideals per transmetre-la. Quina acceptem?
Incorrem en una ficció quan parlem de quotidianitat? És potser una representació més del grup dominant?
Considerem necessari recordar novament la primacia de la quotidianitat a infantil en contraposició a totes les temàtiques desenraonades sobre les quals es creen suposats projectes innovadors
L’escola no acaba de comprendre que és el laboratori on es prepara el demà, s’estima més assumir que és mirall del present, per aquest motiu cada vegada hi ha més laxitud a l’hora d’introduir-hi tipus de relació, de vida, d’oci o de manifestacions culturals que vulneren els principis de les relacions personals, dels hàbits d’higiene o saludables, dels drets fonamentals, del respecte, etc. I aquests han de ser els filtres de la quotidianitat.
Sense gat amagat. Didactismes fora
Un grup classe dintre d’una aula pot ser entès com una comunitat que ha d’establir unes normes, unes rutines i unes dinàmiques facilitadores de la vida en comú i perseguir-ne finalment el traspàs a uns altres àmbits socials. La quotidianitat és també una fugida de la ficció escolar: una bombolla amb «lleis» que solament regeixen en aquest lloc.
Com podeu veure, ja hem apuntat dues condicions de quotidianitat: que sigui humanament enriquidora i que sigui socialment transferible. La tercera es referiria a la seva aplicació: sense impostura didàctica. Els aprenentatges de la vida s’han de realitzar per osmosi a partir del que es viu, del que se sent i del que es veu a fer, no pas basant-se en xerrades magistrals sobre com ha de ser. Al llarg dels tres anys que compartim, hi ha molts moments, hores i dies durant els quals ens podem impregnar els uns de les vides dels altres. I aquí és fonamental que s’exerceixi una funció docent oblidada o menystinguda: la modèlica o exemplaritzant. Totes les persones que interactuem amb les criatures hem de tenir present que ensenyem el que som, per aquest motiu, perquè una quotidianitat sigui rica, necessita persones adultes sensibles, receptives, lectores, cultes, comunicatives, i amb capacitat d’escolta, d’oralitat i de curiositat. No hi ha res més fals per a un infant que l’artificialisme escolàstic.
Célestin Freient saludava cada matí el seu alumnat amb la frase «Quoi de neuf?», i a partir dels seus relats anaven organitzant les tasques acadèmiques tot vinculant la vida real i l’escolar
Quotidianitats confinades
Haig de confessar que el 13 de març, quan, a causa de la pandèmia, es va anunciar el tancament de les escoles i es van dictar les instruccions per donar continuïtat lectiva en línia, els meus plantejaments van patir un atac de pànic: com podria basar la meva praxi en la quotidianitat si cadascú de nosaltres era a casa? Fruit de les meves pors vaig escriure un text exprés titulat El virus de las metodologías reproductivas. El recel solament em va durar del divendres al dilluns, perquè aquest dia ja havia establert un pla per aconseguir que les vivències diàries, la conjuminació de la vida familiar i escolar fossin l’eix conductor al llarg dels tres mesos que vam passar confinats. Que l’alumnat seguís les experiències dels seus companys i companyes, que tothom pogués fer d’aquesta etapa un moment per recordar, mantenir les ganes de compartir i d’aprendre de les altres persones, va ser possible gràcies al paper mediador que vaig exercir entre ells a través del blog d’aula, dels correus i de les videoconferències individuals i col·lectives. Fotografies de conquestes com ara preparar una amanida, fer el llit o dutxar-se sol. Vídeos de les primeres sortides, cançons o jocs. Reptes setmanals, jocs de pistes o lectures compartides. Arxius d’àudio amb bonics missatges, cants o desitjos. Dibuixos, pintures o construccions amb recursos domèstics. Les celebracions confinades d’aniversari amb les felicitacions dels companys i les companyes. Les imatges del retrobament amb familiars i amistats. Els primers banys a la platja o a la piscina. Els horts dels avis, les plantacions del balcó, les gallines o les cabres de les cases on es van recloure van circular entre tot el grup, i això va facilitar que mantinguéssim intacta la companyonia.
El cop de mà definitiu: quotidianitat enfront de fitxes
I aquí arriba el missatge optimista. Fins i tot aquelles persones que van mirar de recórrer a les fitxes com a taula de salvació per a la docència en línia, al cap d’unes quantes setmanes es van adonar que aquesta no era la via adient. Els problemes de connexió o d’impressió de materials i les diferències d’accés i de disponibilitat de les famílies van anar manifestant que aquesta no era la manera de donar continuïtat al procés educatiu a infantil. Els aspectes relacionals, emocionals i afectius importaven molt més que no pas els continguts.
Per aquest motiu diem que aquest període ha representat el cop de mà definitiu a la quotidianitat. No sabem com seran el propers mesos, ni el retorn a les aules, ni tan sols si tornarem a estar confinats. El que sí que podem afirmar és que al llarg d’aquest període hem recuperat la quotidianitat a la llar, que la vida de cada dia ha estat rescatada com a eix didàctic i que aquesta ens ha salvat de l’avorriment de les fitxes.
Célestin Freinet saludava cada matí el seu alumnat amb la frase «Quoi de neuf?» i a partir dels seus relats anaven organitzant les tasques acadèmiques, tot vinculant la vida real i l’escolar. Per això i com a tancament (obertura de les col·laboracions del present monogràfic) d’aquest article volem recordar una citació seva:
L’educació no és una obra d’escola, sinó una obra de vida. (Célestin Freinet).
