Com podem afirmar encara que un és el mateix a casa que a la feina, entre els amics que davant dels pares, avui que fa deu anys o el que serà d’aquí a deu anys més?
César Bona va saltar de la seva aula a la fama quan va ser nominat al Global Teacher Prize, conegut com el «Nobel» del professorat. Això el va convertir gairebé en un fenomen de masses seguit per milers de fans.
En la idea de transformar l’educació, hi ha un aspecte nuclear: quin ciutadà, quina ciutadana volem educar? I, en conseqüència, quins són els trets fonamentals que ha de tenir la nostra societat, com han de ser els nostres espais de vivència i de convivència?
«Als 5 anys, els van dir als meus pares que era “superdotada”, però, després, el meu expedient acadèmic va ser molt irregular: a setè em van posar un deficient.» La Mar ens explica això perquè la seva vessant professional és difícil d’entendre sense la personal.
El que fa que un ésser sigui humà és la condició de poder pensar que les coses no només són, sinó que tenen la possibilitat de ser (i de no ser) i de ser d’una manera diferent de com són.
La societat accelerada ens aboca a una educació la finalitat de la qual sembla que desaparegui enmig d’una quantitat incommensurable de continguts que mai no podrem acabar d’assimilar.
Educar és provocar, és esperar i frisar, és confiar, és inquietar i asserenar, és escoltar i preguntar, és possibilitar la il·lusió i fer assumible la desil·lusió.
Les accions creatives no es desenvolupen en un espai neutre, sinó un en espai concret i determinat per un context històric i cultural. Aquest entorn defineix de manera absoluta les capacitats i possibilitats creatives de les persones.
El Diari de l’Educació, 2026