Opinió

IA: Il·lusió Assubjectiva

La magnífica exposició del CCCB sobre la IA juga amb aquestes lletres produint diverses relectures, però la majoria –si no totes– elideixen la qüestió subjectiva i se cenyeixen a la tecnologia i als seus riscos sociopolítics. Aquests dies, al Mobile World Congres (MWC) escoltem la fascinació per les seves produccions més recents. La tendència és que les màquines s’assemblin cada cop més a les persones, com el robot gos que no es conforma en respondre, sinó que inclou gestos que confirmen les seves paraules o el chatbot, que inclou acudits o petits embolics com a humor.

L’èxit actual de la IA rau en la seva capacitat per assumir la delegació del saber i el gaudi que anem fent a passes de gegant. Google se’ns queda petit davant del xat GPT, al qual ja li suposem un coneixement general sobre qualsevol àmbit. Però no només esperem de les màquines un saber omniscient, també esdevenen les nostres amants més fidels. El precedent de la pel·lícula Her, on Joaquin Phoenix s’enamorava de la sensual veu de Scarlett Johansson, ja és realitat a les anunciades noces de l’artista catalana Alicia Framis amb un holograma, amb qui ja conviu. Les màquines es mostren sensibles i dotades d’afecte i de voluntat de gaudi, si bé sabem que aquesta “humanització” és cosa dels seus dissenyadors que busquen el seu toc d’amistositat smart.

L’èxit actual de la IA rau en la seva capacitat per assumir la delegació del saber i el gaudi que anem fent a passes de gegant

Tot això confirma que ja vivim en un món figital (físic+digital), un espai híbrid on allò real i allò virtual se superposen i s’amalgamen com en una banda de Möbius sense distinció possible entre l’interior i l’exterior. La IA se’ns presenta com el fil d’Ariadna que ens traurà del laberint de les nostres vides, amenaçades per les diverses crisis climàtiques, bèl·liques, socials amagades darrera del Minotaure. Per això, cal acceptar que l’algorisme ens conegui i aprengui com anticipar-se als nostres desitjos i saber què ens convé. La seva potència de càlcul resulta molt eficaç, sens dubte, en àmbits mèdics, logístics, de simulació (bessons digitals), processament de dades i, per descomptat, en l’oci i l’entreteniment.

Els seus límits radiquen en el mecanisme d’aprenentatge (machine learning) que evita la contingència (sorpresa) i només aposta pel possible (ja existent), cosa que minva la capacitat inventiva. La IA calcula, però no pensa, adquireix “habilitats sense comprensió” (Dennett) i simplifica les decisions. Com diu Byung-Chul Han, és massa intel·ligent per ser idiota, activitat que continua essent un privilegi dels humans, capaços del doble sentit, la ironia, els lapsus o els somnis, formacions de l’inconscient freudià.

Aquest càlcul, potenciat exponencialment per la computació quàntica, té els seus biaixos que perpetuen la desigualtat perquè la IA no és neutra: aspira (ambició dels dissenyadors) a domar el dir, programar el desig i degradar la singularitat a una customització de la demanda, on allò singular s’uniformitza en patrons col·lectius (som comunament originals). Les conseqüències ja les apreciem en el retorn d’aquest factor subjectiu exclòs: fatiga zoom, errors, temors…

La fal·làcia principal de la IA és que la immersió sensorial que ens proposa és igual que la immersió social: allò virtual pot substituir (no evocar o complementar) allò real. Un i Altre es poden reduir a emocions o sensacions, sense paraules. Un exemple recent ens l’ofereixen els projectes d’intel·ligència afectiva (films i videojocs) que aspiren a captar les nostres emocions (reconeixement facial) perquè la màquina ens proposi respostes ajustades quan veiem una pel·lícula o juguem a un videojoc.

Externalitzar la vida, delegant en allò digital tot allò que ens fa pròpiament humans en tant que éssers parlants: la sexualitat, la fantasia, la creació, la decisió o les relacions socials, és una Il·lusió Asubjectiva. Per això la pregunta interessant no és si la IA reemplaçarà la Intel·ligència Humana –aquesta suposició d’intenció oblida que ella només respon a les nostres demandes– sinó quins biaixos i quines bretxes perpetuarà. Aquí rau la seva ambició desmesurada i el deambular sense cap –emancipada ja, com a tecnologia, de la ciència que la va impulsar– fet que no és aliè a l’angoixa que ens susciten els seus avenços. Ningú sap ben bé cap a on va, però alguns dels seus conductors, més imprudents i delirants que Teseo, semblen decidits a tot. Per això, convé revisar les regles de joc i prendre les regnes del seu progrés perquè allò subjectiu i singular no quedi esborrat.