Anàlisi

Ingredients per millorar la professió docent

Fa uns dies ho deixava clar un estudi de la Fundació SM i Educo ONG , el 38% dels docents treballen amb desaferrament per evitar acabar cremats amb la situació amb què han de lluitar, que podria resumir-se en unes aules cada vegada més complicades (per la manca d’atenció de les famílies, en part) i per una pesada burocràcia que no ens deixa burocràcia.

En aquesta ocasió, i sota el títol L’estat de la professió docent a Espanya , Lucas Gortázar, director de Research i sènior fellow d’Educació a EsadeEcPol, fa un repàs d’algunes de les claus que poden estar afectant la situació del professorat. “Venim d’uns anys de veure molta gent cremada a la professió”, assegura al telèfon. “Fa molt de temps que rebo molt feedback semblant, sobretot a partir de la pandèmia i volia entendre què està passant”, explica.

L’informe repassa tres punts de vista, tres qüestions que, segons diverses investigacions, estan influenciant la situació de desenganxament, de desafecció. D’una banda, hi ha la creixent complexitat de les aules, amb un alt creixement de la població d’origen estranger de primera i segona generació, al qual se suma l’augment constant des del 2017 del percentatge de nenes, nens i adolescents (NNA) en risc d’exclusió social o pobresa (per sobre del 34%) i, és clar, amb una situació emocional i de salut mental .

Al costat d’aquest tema hi ha el de les condicions de treball del professorat, la pèrdua de poder adquisitiu, les diferències salarials entre cossos, les hores lectives i de treball, així com les ràtios. Totes són qüestions que, d’una manera una altra han millorat força des de la crisi, Gran Recessió com l’anomena l’informe, a partir del 2012. Però sobre la taula n’estan sempre algunes.

D’altra banda, la manca de polítiques dedicades al professorat (formació inicial, accés a la professió, carrera docent…) està tenint un impacte important i és, des del punt de vista de l’investigador, la pota més preocupant. “Tenim bons professors que sobreviuen sense carrera docent; si la tinguessin s’enfrontarien millor al que els està passant”, creu Gortázar.

Carrera docent

Aquest és el punt més complicat, de ben segur, de millorar. Tot i això, l’investigador es llança a la piscina de fer propostes que podrien millorar, primer, el prestigi de la professió i, després, l’exercici i la pràctica dels seus professionals.

Té clar que cal que per estudiar magisteri o un màster de secundària, seria interessant fer proves prèvies a la carrera, més enllà de la nota de tall. Cal elevar el llistó perquè els qui s’acostin a aquests estudis ho facin per interès laboral i personal real, i no com a professió refugi com ha estat en els darrers anys en bona mesura.

Per a Gortázar és important deixar clar que la professió docent “no és per a tothom”. Amb aquestes proves d’accés “es tracta que vull estar segur que ho pots fer” i per això caldria posar èmfasi en les competències acadèmiques a primària i en les pedagògiques i socioemocionals a secundària, defensa.

També aposta per la creació d’un MIR educatiu que fa uns anys ja va xifrar en uns 1.500 milions d’euros per alliberar el professor tutor i incentivar tant a això com dedicar-ne una part al professorat en “pràctiques”. “És caríssim?, es pregunta. La inversió val la pena, és el moment de més impacte de la formació (a l’inici de la carrera). I l’ofici s’aprèn a classe; és millor que els bons acompanyin els nous en el procés.”

A la necessitat d’una bona formació del professorat als seus inicis, se suma el fet de la gran inestabilitat, sobretot a la pública, als centres de més difícil exercici. És a dir, el personal amb menys experiència està, principalment, als centres on les dificultats són més grans, cosa que no fa més que accentuar les dificultats.

A l’informe, Gortázar defensa també la necessitat de l’existència d’algun tipus d’avaluació de l’exercici docent, així com de l’observació entre iguals, molt minoritària a Espanya davant de països de l’entorn.

Apunta a un sistema similar l’establert a la Llei d’Educació de Catalunya i que va tenir i té importants crítiques per part dels sindicats. Es tracta de donar més poder de decisió en la contractació a les direccions dels centres i que l’experiència laboral no sigui el factor determinant en la destinació del professorat. “Que el centre pugui seleccionar perfils i que es donin complements de destinació. Al final, el poder el tenen els qui tenen plaça i poden triar, mentre que la resta no té poder. Això lamina l’estabilitat dels claustres i s’acarnissa amb l’alumnat amb més necessitat”.

Alumnat cada cop més complex

És precisament aquest alumnat amb més dificultats el que es troba al centre de l’espècie de tempesta perfecta que enfronta la professió docent.

Un personal a primària que, segons recull Gortázar, no té unes elevades competències en matemàtiques i llengua, i un professorat de secundària que, encara que en té, no acaba de desenvolupar competències pedagògiques suficients per bregar amb la complexitat de les seves aules.

Unes i uns joves amb més problemes d’estabilitat emocional i psicològica que, en bona mesura, es troben a llars amb dificultats econòmiques importants derivades de la inflació o de la pujada del preu de l’habitatge; que tenen docents que canvien cada pocs anys i que, en bona mesura, no tenen l’experiència ni el coneixement sobre la tasca docent més potent.

Tot això en un país, recull l’informe, en què no hi ha una aposta sistemàtica per posar suports i reforços en àrees com ara llengua i matemàtiques. Tot i els esforços dels PROA+, el document elaborat per Lucas Gortázar recull que Espanya no inverteix gaire en la comparativa internacional en què aquest tipus d’accions arribin a la major part possible de l’alumnat que ho necessita.

L’estatut que no arriba

Tot això en el marc d’un estatut docent que no arriba malgrat les moltes vegades que es repeteix, des de fa 15 anys (mínim) la importància. Des d’Ángel Gabilondo i el pacte que no es va arribar a signar per l’avançament electoral, fins a Íñigo Méndez de Vigo, amb el Llibre Blanc redactat per José Antonio Marina, Carmen Pellicer i Jesús Manso, passant per les 24 mesures presentades per l’actual Executiu, sense esmentar el fet que el president del Govern central, Pedro Sánchez, parlés en el seu moment de la “legislatura del professorat”. Moltes declaracions s’han fet, però s’ha avançat poc o res en aquest sentit.

Sobre l’actual negociació que fa unes setmanes comencés el Govern central amb els sindicats de la Mesa Sectorial, Lucas Gortázar no es mostra especialment optimista. No només per allò anteriorment dit, sinó perquè el Govern es troba en minoria al Congrés i bona part dels socis que té miren cap als seus interessos, és a dir, Catalunya i el País Basc. A més, “13 comunitats autònomes són governades per l’oposició”, recorda.

I, per tancar la dificultat, la manca d’una unitat sindical clara, cada vegada més diversa i amb interessos més divergents. D’una banda, els sindicats de classe com podrien ser CCOO o UGT; davant d’ells, els més corporatius, com CSIF o ANPE, per no parlar d’altres, com el de professors de secundària de Catalunya, de creació recent.

El professorat es troba en un dels moments més complicats per a la professió, amb multitud de reptes que se li demanen o exigeixen, més enllà del que és netament instructiu, amb uns vímets debilitats per la manca d’inversió, d’una banda, i de polítiques d’incentiu i prestigi per l’altra.