Opinió

Inici del curs: cap a una planificació realment eficaç?

L’inici del curs escolar continua essent un moment clau per establir les condicions que poden facilitar una millora real i sostinguda del procés educatiu. És l’oportunitat per analitzar l’estat actual del sistema, identificar-ne les mancances i plantejar línies de millora que vagin més enllà de la gestió immediata del setembre.

Enguany, s’ha tornat a avançar el calendari de nomenaments al mes de juliol amb l’objectiu que els equips docents arribin al primer dia de classe completats. Tot i això, la realitat mostra encara un procés ple d’entrebancs: adjudicacions que s’allarguen fins ben entrat l’agost, substitucions d’última hora i vacants que apareixen o desapareixen de manera inesperada. En molts casos, docents que no coneixen els seus grups fins al mateix dia d’iniciar les classes. La planificació, doncs, no depèn només de l’anticipació administrativa, sinó de l’estabilitat de les plantilles, i aquesta continua essent una assignatura pendent del sistema educatiu.

En el terreny de la Formació Professional, la Generalitat ha anunciat la creació de 7.583 noves places i 305 grups nous per al curs 2025-26, la xifra més alta mai assolida. Aquest creixement respon a l’increment sostingut de la demanda social i econòmica i s’ha concretat especialment en l’àmbit sanitari, amb 1.193 places addicionals, i en sectors com administració i gestió, activitats físiques i esportives o comerç i màrqueting. El procés de preinscripció, concentrat al mes de juliol amb tres tandes d’assignació i matrícula, ha buscat que tothom conegui la seva plaça abans de final de mes. Tot i l’esforç organitzatiu, la demanda ha estat tan elevada que 96.319 estudiants han sol·licitat plaça i només 81.479 l’han obtingut en aquesta primera fase, deixant-ne encara 14.840 sense assignar. El setembre s’iniciarà un procés extraordinari amb més de 20.000 vacants, però la situació evidencia que ampliar l’oferta és imprescindible i, alhora, que sense garantir espais adequats, equipaments puntuals i professorat qualificat, la qualitat formativa pot quedar compromesa. Formar bons professionals no és només qüestió de llocs disponibles, sinó de recursos sòlids i temps per consolidar-los.

Pel que fa a les competències bàsiques, els darrers resultats de l’informe PISA han reforçat la idea que cal posar l’accent en llengua i matemàtiques. La mesura és pertinent, però alhora cal tenir cura que aquest increment d’hores no acabi retallant la formació integral de l’alumnat, la seva capacitat d’expressar-se, de pensar críticament o de resoldre problemes complexos. Moltes vegades, les hores de reforç competeixen amb projectes nous o activitats sense continuïtat, i les aules queden atrapades entre exàmens, informes i la pressió d’acabar un temari que converteix l’aprenentatge en una cursa contra el calendari.

També continua essent fonamental replantejar el paper de les aules d’acollida, que haurien de funcionar com a espais d’immersió lingüística inicial sense deixar de banda la integració immediata a la vida del grup ordinari. Això demana una implicació de tot el claustre, estratègies de codocència i una planificació que combini l’aprenentatge intensiu de la llengua amb la participació quotidiana en les activitats escolars. Sense aquesta mirada col·lectiva, el risc és convertir l’aula d’acollida en una habitació lateral on es deixa aparcada la diferència, construint murs invisibles que després costen anys de desfer.

Les aules d’acollida haurien de funcionar com a espais d’immersió lingüística inicial sense deixar de banda la integració immediata a la vida del grup ordinari

El benestar emocional, que apareix de manera recurrent als discursos institucionals, només es podrà garantir amb condicions organitzatives concretes: reducció de ràtios, presència de psicopedagogs, orientadors i educadors socials, temps de coordinació interna i accés a una formació permanent adequada. Sense aquests elements estructurals, la cura emocional es queda en declaracions d’intencions.

I, com a novetat destacada, aquest curs la Generalitat ha anunciat la prohibició total de l’ús del telèfon mòbil en tota l’educació obligatòria, tant a primària com a secundària, així com una reducció progressiva de les pissarres digitals i les tauletes a l’educació infantil, en el marc del nou Pla de Digitalització Responsable. La mesura pretén reduir l’exposició a pantalles i els efectes associats a l’addicció digital, però alhora obre un debat necessari i complex sobre quin ha de ser el paper real de la tecnologia a l’aula.

No es tracta només de prohibir o permetre, sinó de reflexionar sobre com la tecnologia pot esdevenir una eina pedagògica significativa i no una simple presència instrumental o, pitjor encara, un element de distracció i fragmentació de l’atenció. Com ja hem defensat en altres ocasions, les decisions educatives han de fugir tant del tecnoutopisme ingenu, que converteix qualsevol dispositiu en sinònim de modernitat i progrés, com del rebuig simplista, que veu en la tecnologia només una amenaça. El veritable repte consisteix a pensar la tecnologia al servei del projecte educatiu i no a la inversa.

La prohibició dels mòbils pot ser entesa com un pas per retornar centralitat a l’experiència humana, a la interacció cara a cara i al valor de l’escolta i la paraula compartida, elements cada cop més erosionats en un món de connexió permanent i atenció dispersa. Però, al mateix temps, caldrà garantir que els alumnes no quedin exclosos d’un aprenentatge crític i reflexiu sobre la pròpia tecnologia, imprescindible per comprendre i transformar la societat actual. Més que negar-la, es tracta d’acompanyar-la i dotar els infants i joves de criteri, capacitat d’ús responsable i eines per no ser consumits per ella.

No es tracta només de prohibir o permetre, sinó de reflexionar sobre com la tecnologia pot esdevenir una eina pedagògica significativa i

Així, la qüestió de fons no és tant si els mòbils estan prohibits o no, sinó com concebem l’educació en un món digitalitzat i quina autonomia atorguem als docents per integrar, amb sentit, mesura i finalitat clara, els recursos tecnològics en la seva pràctica quotidiana. Sense aquesta reflexió, qualsevol mesura corre el risc de quedar atrapada en la superficialitat d’un debat binari, quan en realitat el que necessitem és un pensament pedagògic profund sobre el paper de la tecnologia en la formació de ciutadans crítics, responsables i plenament humans.

Un any més, el curs arrenca amb novetats, expectatives i bones intencions. Però la realitat és tossuda i ens recorda que la millora educativa no depèn de notes de premsa ni de declaracions solemnes, sinó de recursos concrets, temps efectiu per treballar i, sobretot, estabilitat i confiança per al professorat. No es tracta només de començar amb força, sinó de sostenir aquesta energia al llarg dels mesos, enmig de la complexitat de les aules, les pressions socials i les necessitats diverses de l’alumnat.

El veritable indicador de progrés no és l’espectacle de l’inici, sinó la capacitat del sistema per mantenir fins al juny unes condicions de treball i d’aprenentatge estables, coherents i dignes. La qualitat educativa no es construeix amb improvisacions ni amb reformes precipitades, sinó amb polítiques sostingudes en el temps, amb una inversió continuada i amb un reconeixement real de la tasca docent. És aquí on sovint rau la contradicció: parlem molt de la centralitat de l’educació, però massa vegades oblidem que el professorat necessita condicions de seguretat professional, espais de formació i temps col·lectiu per repensar la seva pràctica. Sense això, els discursos esdevenen retòrica buida.

La pregunta rellevant, doncs, no és només com s’inicia el camí, sinó si tenim la voluntat col·lectiva i política d’assegurar que arribi a bon port. I aquest port no és altre que garantir que cada infant i jove disposi de les millors oportunitats per aprendre, créixer i desenvolupar-se en plenitud. Per aconseguir-ho, cal una aposta clara per la professionalització docent, per la reducció de la precarietat i per la creació d’escoles que siguin, alhora, espais de coneixement, de convivència i de ciutadania crítica.

L’inici de curs és només el punt de partida. El que marcarà la diferència és la nostra capacitat de donar continuïtat, de sostenir el compromís i de no deixar que la il·lusió del setembre s’esvaeixi abans del juny. Perquè l’educació no viu de propòsits, sinó de decisions valentes, de polítiques consistents i de la convicció profunda que invertir en el present dels infants és també assegurar el futur de la societat.