Anàlisi

Intel·ligència artificial per al dol i la memòria

A la pel·lícula d’animació Coco (2017), dirigida per Lee Unkrich i Adrian Molina, es mostra la creença mexicana que una persona mor tres vegades: «La primera mort és física, quan el cos deixa de funcionar. La segona mort passa quan la persona deixa de ser recordada pels seus éssers estimats a la Terra. La tercera i última mort, la veritable, és quan la persona és completament oblidada, fins i tot a la Terra dels Morts». El Dia de Morts a Mèxic és un clar reflex de la necessitat humana de rituals. Els rituals són pràctiques estructurades i recurrents que busquen brindar un sentit de control i alleujar l’ansietat davant del desconegut. La mort és un dels escenaris on s’evidencia més la necessitat d’aquests rituals a causa de la seva naturalesa intrínseca, generant emocions intenses com el dolor, la ira i la negació.

El Dia de Morts és una festivitat tradicional pensada per recordar als éssers estimats que han mort, establint un ritual que compleix una funció psicològica, ja que faciliten l’expressió i canalització d’emocions i sentiments, creant un espai col·lectiu que permet processar les emocions als nostres éssers estimats que ja no estan, compartint anècdotes i records amb aquells que també van conèixer el finat, reafirmant la rellevància de l’ésser estimat a les nostres vides, subratllant que el dolor és una experiència compartida i natural. Recordar la persona i reviure moments del passat també fomenta un sentiment de proximitat, fins i tot després de la seva absència, mentre que les ofrenes i l’art distintiu d’aquesta celebració actuen com a vehicles per exterioritzar aquestes emocions, evocant memòries i brindant consol. La pregunta que ens hem de fer com a societat és: ¿de quina manera la tecnologia pot canviar els rituals per recordar els éssers estimats morts?

La sèrie de televisió Caprica (2009-2010) és un bon exemple del que pot esdevenir en un futur proper. Amb una única temporada, la producció en realitat és la preqüela d’una de les grans sèries de la ciència ficció de tots els temps, Galáctica, estrella de combate (Battlestar Galactica, 2004-2009), una sèrie fonamental per analitzar com podria ser la convivència entre humans i robots, tal com es destaca en el llibre Robots de Cine (2019), un assaig que realitza un recorregut pel concepte de ser artificial al llarg de la ficció, fent un paral·lelisme amb la ciència real. A Caprica es mostra l’origen i la concepció dels cylons (terme amb què s’anomenen els androides en aquesta producció), a través de l’explotació dels perfils virtuals que permet a un científic expert en intel·ligència artificial preservar en format digital la identitat de la seva filla morta en un atemptat terrorista, conservant la seva personalitat, coneixements i memòria extrets del seu perfil al videojoc en què jugava des de feia temps, amb un avatar en un món virtual.

Aquesta possibilitat apareixia també a la sèrie Black Mirror (2011-), una producció caracteritzada per desgranar en cada episodi autoconclusiu com l’avenç tecnològic ens pot canviar en tots els sentits des d’un punt de vista individual i social. A l’episodi Vuelvo enseguida (Black Mirror T2-E1, Be Right Back, 2013), una vídua rep el robot geminoide de la seva parella morta, a qui se li ha inserit la seva personalitat i memòria extreta de les seves intervencions a les xarxes socials. La desgraciada esposa descobreix que el comportament de l’androide és una mica erràtic i que realment no s’assembla gaire a la seva parella, cosa que fa entendre, d’altra banda, com som de falsos a les xarxes socials o com és de difícil extreure el teu perfil real a través de les xarxes o de suports digitals. I salvar aquest obstacle i aconseguir crear una rèplica artificial a partir de la informació recuperada és la intenció de Ray Kurzweil, l’inventor, l’empresari i músic estatunidenc que, des del 2012, és director d’Enginyeria de Google.

Kurzweil augurava al seu llibre La singularidad está cerca (The Singularity Is Near, 2005), que el 2045 es podria modelitzar completament el funcionament del cervell humà gràcies a la nanotecnologia, la genètica i la robòtica, cosa que facilitarà la possibilitat de replicar-lo i emmagatzemar-lo. Aquesta singularitat tecnològica què alertava el visionari enginyer fa referència a un concepte que descriu un futur hipotètic on l’avenç tecnològic, especialment en intel·ligència artificial, és tan ràpid i impredictible que supera la capacitat humana de comprendre’l i controlar-lo, resultant en canvis profunds i possiblement irreversibles per a la humanitat.

Al llibre també augurava que la intel·ligència artificial aconseguiria la intel·ligència humana el 2029. Moltes de les seves prediccions s’han anat complint en aquests lustres, encara que en alguns casos es va quedar curt. Aquestes prediccions les ha actualitzat en el seu últim llibre, La singularidad está más cerca: Cuando nos fusionamos con la IA (The Singularity Is Nearer: When We Merge with AI, 2024), il·lustrant sobre les possibilitats de la tecnologia en un futur immediat, que poden repercutir en l’extensió radical de la vida més enllà del límit d’edat actual de 120 anys, a reinventar la intel·ligència connectant els nostres cervells al núvol o com les tecnologies exponencials impulsen la innovació en totes les indústries i milloren tots els aspectes del nostre benestar, advertint-nos de la necessitat de canviar algunes conseqüències negatives així com alguns perills derivats de l’ús fraudulent de la tecnologia.

Ray Kurzweil va ser el protagonista del documental El hombre trascendente (Transcendent Man, 2009), dirigit per Robert Barry Ptolemy, en què exposava en primera persona les sentències que havia publicat al seu llibre pocs anys abans, on destacava que aviat existirà la possibilitat de transcendir, és a dir, a tenir la capacitat de poder transferir la nostra consciència a una intel·ligència artificial, de manera que l’ésser humà transcendeixi més enllà de la seva mort física. I al documental avançava que estava interessat a construir una còpia genètica del seu difunt pare, Frederic Kurzweil, a partir de l’ADN trobat a la tomba. Explicava que aquest objectiu es podria assolir mitjançant el desplegament de diversos nanorrobots que enviarien mostres d’ADN des de la tomba i construirien un clon de Frederic que podria recuperar records a partir de la ment de Ray.

En el seu darrer llibre, en canvi, ja constata com una realitat la tecnologia que ha anomenat After Life [Després de la Vida], que busca reviure virtualment persones mortes mitjançant la combinació de les seves dades i ADN. I ara coneixem part de l’enrevessament d´aquest projecte gràcies a la publicació de la novel·la gràfica Artificial. Una historia de amor (Artificial: A Love Story, 2023), amb guió i dibuix d’Amy Kurzweil, publicat en castellà al maig de 2025 pel segell Salamandra Graphic del Grup Editorial Penguin Random House, amb traducció de Julia C. Gómez Sáez. Aquesta obra s’ha desenvolupat al llarg de set anys, cosa que dona una mesura de la magnitud de l’abast. I sí, Amy és la filla de Raymond Kurzweil, i com ella mateixa reconeix, tots dos són artistes, ja que tots dos es dediquen a crear, encara que el seu pare ho faci en l’àmbit de l’enginyeria. Per cert, Ray Kurzweil és l’inventor del sintetitzador Kurzweil, entre molts altres artefactes, sent el creador de l’empresa Kurzweil Music Systems el 1982, fabricant de sintetitzadors, pianos elèctrics, altaveus, micròfons i unitats d’efectes, que tant ha revolucionat el sector de la música les últimes dècades.

Il·lustradora i dibuixant en diferents mitjans de comunicació, aquesta és la seva segona novel·la gràfica publicada, totes dues basades en les biografies dels seus familiars. En el seu debut, Flying Couch: A Graphic Memoir (2016), inèdita de moment en castellà i català, explicava la història de tres generacions de dones: la de la seva àvia materna, Lily Fenster (1926-2024), que va escapar d’Àustria i va ser l’única supervivent de la seva família, les quatre germanes de Lily, la seva mare i la seva àvia van ser assassinades, morint al gueto de Varsòvia o en camps de concentració; la de la seva mare, Sonya, psicòloga, i la d’ella mateixa, i de com el trauma i el desarrelament es perpetua a la llar al llarg de les generacions. Aquest treball va emfatitzar la seva ànsia per reflexionar sobre la memòria, i quan va saber dels avenços del seu pare en un projecte del qual havia sentit parlar sovint, va decidir que la seva següent obra seria documentar el procés de com ella l’ajudaria a aconseguir l’objectiu: poder parlar amb el seu avi, mort el 1970, setze anys abans que ella naixés.

El que no podia imaginar és que aquest segon projecte l’ocuparia set anys, travessant una pandèmia mundial, i treballant a diferents ciutats i països entre els Estats Units i Europa. I tot això ho sabem ja que la novel·la gràfica Artificial en realitat és una representació del procés de creació d’aquesta obra, encara que la seva concepció és molt més complexa del que sembla, ja que l’autora reconeix que primer va escriure el guió, sabent de l’amplitud de tot allò que volia mostrar, un objectiu molt ambiciós, i documentat a través de reflexions, correus electrònics, videoconferències, entrevistes, retallades de premsa i documents arxivats que apareixen dibuixats al llarg dels gairebé quatre-cents fulls, incloent-hi un extens apèndix que ajuda a comprendre alguns dels conceptes exposats, especialment per als neòfits de la robòtica i la intel·ligència artificial.

La novel·la gràfica Artificial narra la història de la missió del pare d’Amy de crear un xatbot que representi el seu pare, per a la qual cosa utilitzarà nombrosa documentació arxivada a un traster, que Amy es dedicarà a recuperar i ordenar. Entre altres accions, transcriurà alguns dels presumptes diaris del seu avi (amb ajuda de la seva tia per reconèixer la lletra del difunt), i dibuixarà part de la seva vida. Fritz Kurzweil (1912-1970) va ser un talentós pianista i director d’orquestra que va haver d’abandonar el gueto de Varsòvia poques setmanes abans de la nit dels vidres trencats el 1938. Gràcies a la mecenes nord-americana Gertrude Sumner Ely (1876-1970), va poder obtenir el visat i buscar un futur als Estats Units, ja com Fred, triomfant amb la seva música, cosa que l’obligava a passar llargues temporades fora de casa. La seva dona, Hannah Kurzweil (1921-2015), també protagonista al còmic, tant en el present com en el passat, va ser una pintora que va haver d’abandonar el seu art per cuidar la família i ajudar a la progressió del seu marit, fins que aquest va trobar l’estabilitat com a professor, encara que la seva prematura mort per una afecció cardíaca va truncar el que poguessin envellir junts. Cap dels dos no parlava mai del que tot el que van viure.

La representació del sacrifici dels seus avis, que van haver de passar llargues temporades separats, permet a l’autora fer un paral·lelisme amb la seva vida, ja que també li passa una cosa semblant amb la seva parella, un professor de filosofia, que no acaba de trobar un lloc fix i ha de romandre nòmada fent classe on li accepten el seu currículum, mentre que ella viatja per diferents ciutats gràcies a diverses beques aconseguides que sufraguen residències creatives, de la qual destaca la de la ciutat de Berlín, cosa que li va permetre visitar les localitzacions on van viure els seus avantpassats a Europa. L’especialitat de la seva parella permet introduir a les vinyetes reflexions d’acord amb els avenços del seu particular projecte, sobre qüestions filosòfiques com què és l’amor, què és la memòria, què és la consciència o què fa que una persona sigui la mateixa al llarg del temps. També sobre la mort, veurem la mort de la seva gata i de com el pare li regala una gata robòtica per suplir la seva absència. Una acció que permetrà reflexionar sobre la identitat, ja que una petita avaria farà que l’empresa li canviï la gata per un altre model, i ella la seguirà anomenant Ava, encara que en realitat és un altre robot (per cert, el nom és en homenatge a la protagonista de la pel·lícula Ex Machina, 2014, amb guió i direcció d’Àlex Garland, interpretada per l’actriu Alicia Vikander, una ginoide que vol passar desapercebuda entre els humans).

El primer capítol de la novel·la gràfica porta per títol «Detecció de patrons», on explica com Ray afirma que «una persona és una sèrie de patrons, i aquests patrons o rituals són els que ens fan, són les coses peculiars que ens fan ser qui som, com el meu gargamelleig en cada missatge de veu, o els meus rituals obsessius de la infància de tocar tot a la botiga de roba. Aquests són patrons que ens fan diferents els uns dels altres, però no són exactament algoritmes, i les nostres obsessions o maneres de ser poden canviar amb el temps». El segon capítol es titula «Virtut immortal» i tracta sobre la immortalitat, i el tercer capítol es titula «Com ho saps?», i tracta sobre el coneixement, vuit capítols en total que ens portarà finalment a assistir a la conversa d’Amy amb el seu avi o, millor dit, amb Fredbot, una intel·ligència artificial no generativa (recordem que el projecte és anterior a ChatGPT, entre d’altres programes molt actuals), alimentada amb tota la informació que el seu fill havia emmagatzemat en un traster després de la mort del pare.

Que hagin passat uns quants anys des d’aquesta conversa ha permès que es pogués publicar, ja que en aquell instant tenia totalment prohibit divulgar aquesta experiència de cap manera. Resulta sinistra la conversa amb el seu avi artificial parlant amb la seva veu sintetitzada, resulta encara més inquietant reflexionar sobre la propietat industrial de Fredbot que, en principi, és de l’empresa que l’ha desenvolupat, no de la seva família, i planteja dubtes sobre la reconstrucció de la memòria dels represaliats i exiliats per culpa del nazisme a través d’aquestes eines. En qualsevol cas, a més de sorprendre’ns sobre tot allò que ens ofereix la tecnologia en un futur immediat, la novel·la gràfica ens permet entendre que les persones no som més que patrons d’informació. I amb aquesta lectura aprenem que no hem de perdre el temps a buscar la nostra ànima bessona, sinó a trobar algú que busqui conèixer els nostres patrons.