Opinió

Ja està bé amb el català! Dediqueu-vos a altres coses!

També argumentava la Unesco que en alguns països les normes de l’educació solen estar estretament vinculades amb la política i sofreixen les conseqüències dels canvis d’administració. No hi cap dubte. Demostrava que la imposició d’una llengua, especialment si es posterga la llengua materna, pot donar origen a disturbis polítics, i pot succeir el mateix en demostrar preferència per una de les llengües vernacles en relació amb altres d’igual o major prestigi social. I també tenia molta raó. Com veiem, és un debat (o un fals debat) històric, però de caire més polític, partidista, que educatiu. Amb tants problemes que tenim a l’educació i tornem estar com sempre.

I estem veient que encara que es facin lleis, decrets o normatives tot seguirà igual, perquè la realitat supera la fantasia jurídica, excepte les batalles polítiques que haurien d’acabar-se des d’un punt de vista educatiu i de respecte democràtic. Que ara no existeix i va a pitjor.

Si fem l’anàlisi legislatiu, veiem que el castellà com a llengua vehicular el va introduir el ministre Wert en la seva repudiada llei i que no apareixia en cap llei d’educació anterior. En el cas de Catalunya, ho diu la llei (LEC) catalana de 2009 en un article: “Tots els infants de Catalunya, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normal i correctament el català i el castellà al final dels seus estudis bàsics”. Coneixem algun nen o nena que parli el català que no entengui o parli el castellà? Aleshores què està passant?

No es dubta que les administracions han de garantir el dret dels alumnes a rebre ensenyament en castellà, com indica la Constitució (aquí pot haver-hi un problema posterior, quan hi ha tants canvis de governs ideologitzats en l’educació i la interpretació de “les administracions”). Recordem que el consens de les llengües que va existir a la transició es va trencar als anys noranta amb la bel·ligerància contra la normalització lingüística del Partit Popular, sempre constant i creant un imaginari social inventat. Predicaven que no s’aprendria la llengua castellana i que s’utilitzava la llengua com a arma del nacionalisme (ara, segons ells, independentisme). I aquestes tesis han augmentat amb la forta arribada de partits d’extrema dreta. Cosa errònia i fal·laç quan s’analitzen les converses, els jocs dels infants, les cadenes de televisió, els anuncis del carrer  i un llarg etcètera.

Aquí existeix una immersió en català que ningú pot negar que ha funcionat bastant bé, deixant de banda les postures extremistes i electoralistes que fan una unió entre llengua i  adoctrinament.

Hi ha hagut moltes sentències que obliguen a ampliar al famós 25% les hores en castellà (quina barbaritat posar tants per cent a una llengua) i una del 2019, en la qual es va avalar jurídicament l’ensenyament en català sempre que es garantís el domini del castellà, que no hi ha dubte que es garanteix. Aleshores, què pretenen? Deixar afònic a un poble d’una llengua? La història demostra que no es pot fer renunciar un poble de la seva llengua i menys posant tant per cents. La bogeria, deia Einstein, és fer el mateix una i altra vegada esperant resultats diferents. I això és el que fan els que demanen jurídicament, amb denúncies i crits, més llengua castellana a les escoles, cercant un futur incert que no s’ho pot permetre cap país. No hi haurà resultats diferents per molts tants per cents que obliguin.

Deia Einstein que la bogeria és fer el mateix una i altra vegada esperant resultats diferents; això és el que fan els que demanen, amb denúncies i crits, més llengua castellana a les escoles

Segur que continuarà sent una polèmica utilitzant l’argument del tant per cent de famílies que demanen el castellà i la polèmica amb el que diu la Constitució en el seu article 3. Però ningú dubta que es compleix que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la, ja que el context és molt important per a la llengua i es viu molt en llengua castellana, només fa falta mirar diaris, televisions, passadissos i bars d’universitat i anar a passejar, amb autobús o amb metro. I recordar que les proves externes de diversos organismes ens diuen que els alumnes catalans se situen per damunt o igual (depèn de l’organisme avaluador) de la mitjana espanyola en coneixement del castellà, i que la llengua vehicular no els perjudica en el seu aprenentatge (de fet, en expressió i compressió oral i escrita del castellà, els resultats acrediten un nivell superior al de moltes comunitats autònomes que compten amb el castellà com a llengua vehicular).

I això sí que és important. Però és veritat que la guerra política, més que lingüística, educativa o sociocultural, queda oberta. Sempre ho han estat, en aquest país les llengües són confrontació. No hi ha ningú a Catalunya que no sàpiga i domini el castellà, i no es pot dir el mateix a la inversa. Portem 38 anys d’immersió, durant els quals el català ha estat la llengua vehicular de l’aprenentatge i d’ús habitual a l’escola, però no s’ha aconseguit fer-la extensiva a tot arreu.

El 2020, la directora general de la Unesco va dir en el Dia Internacional de la Llengua Materna que les llengües maternes són una font d’inclusió social, innovació i imaginació. També infonen vida a la diversitat cultural i són instruments de pau.

És a dir, són un factor, en el context del segle XXI, d’integració i cohesió fonamental com a requisit bàsic per a la inserció sociolaboral i cultural. Ja se sap, i s’ha dit moltes vegades, que la llengua d’un país forma part del seu ADN i no hi ha hagut dictadura que no s’hagi equivocat intentant eliminar-la o disminuir-la.  Lluitem, educativament, perquè és miri el tema des d’un punt de vista més educatiu i social.