Opinió

“Joangi, profe, no tinc futur!”

“Joangi[1], profe, no tinc futur!”. M’ho va dir una antiga alumna en una concentració de joves i no tan joves que denunciaven el canvi climàtic que ens està destrossant el planeta i, alhora, a les persones que hi vivim. L’acció estava convocada per Fridays for future. Una organització sorgida d’universitats i instituts per lluitar, o intentar-ho, per uns canvis que ens protegeixin i garanteixin el futur de la humanitat. El planeta no s’acabarà, les persones sí que podem desaparèixer.

Els darrers mesos hem pogut presenciar o patir incendis enormes, pluges molt abundants que han provocat inundacions massives, amb força persones mortes i desaparegudes. Fa uns pocs anys hi havia fenòmens d’aquesta quantia però eren excepcionals, actualment s’han fet gairebé quotidians[2].

Poc podem esperar dels diferents governs de la majoria de països del món: plegats a les pressions dels poderosos de la Terra, dels que dominen l’economia i els recursos energètics. Sembla difícil confiar en una reacció majoritària de les poblacions. Fa força anys que estem vivint amb uns valors propagats per ideòlegs conservadors que defensen la situació actual, potser per això els partits polítics de dretes o semblants guanyen la majoria d’eleccions allí on se’n fan. La manera que hem estat vivint als països rics, els darrers 50 anys com a mínim, han configurat una manera de pensar i, sobretot, de fer que ens dificulta reflexionar sobre les conseqüències que té per a les generacions futures el que està passant. Decréixer, que és l’única manera de frenar els terribles resultats del canvi climàtic, no es vol admetre. No es volen perdre els suposats avantatges de la manera de viure actual: comoditats, consum de recursos exagerats… amb competitivitat i individualisme. I les persones que no ho poden tenir (la quarta part a Catalunya) o els països anomenats del tercer món volen arribar a gaudir-ho.

Les diferències de classe social i entre països rics i pobres s’accentuen (la pandèmia, provocada pel canvi climàtic, les està augmentant encara més). La pobresa afavoreix el canvi climàtic. Fabricar menjar barat, per exemple, perjudica al planeta. Paradoxalment les persones que mengen malament, perquè no tenen prou capacitat adquisitiva per menjar millor, estan col·laborant involuntàriament al deteriorament de la natura. Els pobres hi perden més i viuen pitjor. Des dels privilegis que tenim als països rics estem més obligats a revertir el procés, a frenar el canvi climàtic i disminuir les desigualtats dins i fora de casa nostra.

Els que ens dediquem a l’ensenyament podem afegir que la joventut, les criatures ho patiran molt més. Ho estan patint. Els infants poden veure que s’està fent malbé el planeta: el seu planeta! Hi hem de fer front i sabem com fer-ho: la pandèmia de la Covid19 està fent canviar moltes rutines i funcionament dels centres escolars; hem de preocupar-nos que les escoles siguin segures, de baixar els contagis, de mantenir l’acolliment de tot l’alumnat, de garantir els aprenentatges. I s’està fent. Necessitem la mateixa empenta, el mateix convenciment, els mateixos esforços per plantar cara al canvi climàtic.

La meva antiga alumna em demanava què es podia fer. Lluitar, li vaig respondre. I mestres i professorat implicar-nos en la lluita. No n’hi ha prou a denunciar-ho, cal incentivar (un motiu més per fer-ho) el pensament crític i aprendre per què està canviant el clima cada any que passa, per què hi ha milions de persones que cada dia viuen pitjor. Cal actuar. No n’hi ha prou tampoc amb les accions individuals (o de moltes persones alhora) per reciclar, consumir menys, viure gastant menys energia… Cal plantar cara als poderosos ja que els governs no ho fan. La nostra manera de lluitar i actuar hauria de consistir en explicar bé a tothom el que està passant, el que passarà, com ens afectarà a nosaltres i, sobretot, a les generacions que ens seguiran, les dels nostres fills i filles i dels nostres nets.

La pandèmia està fent canviar el funcionament dels centres escolars; s’han de preocupar de ser segurs i a la vegada garantir els aprenentatges. Necessitem la mateixa empenta, el mateix convenciment, els mateixos esforços per plantar cara al canvi climàtic

Ens hem de convèncer i ajudar a convèncer el nostre alumnat que és possible intervenir en el procés global, que podem ser, tots i totes, protagonistes d’aquesta funció; que podem capgirar la direcció i el sentit dels esdeveniments. És important pensar-ho, demostrar-ho; així podrem actuar i animar companys i companyes a viure d’una altra manera amb altres valors; prioritzar la convivència, els lligams amb la naturalesa en pla d’igualtat no de domini per al benefici humà. Valorar més conviure amb pau i tranquil·litat amb altres persones que no posseir més i més. Treballar amb allò que és útil i necessari per viure: no viure per treballar. Disminuir la despesa d’energia… L’alumnat actual està aprenent en una societat on prima la competitivitat, el tenir cada dia més, el consumisme. ¿Per què no podem pensar en les alegries de les relacions interpersonals? ¿En tenir allò que ens cal sense fer malbé la naturalesa, vivint al costat i respectant la resta de éssers vius i inanimats?

Viure d’una manera diferent, amb un altre estil de vida no és senzill. Educar-nos tampoc no ho és; anar a contracorrent encara menys. Però sembla clar que ens hi va el futur de la humanitat. Estem aprenent molt sobre el planeta que ens aixopluga, també s’hauria d’aprendre com conservar-lo, com mantenir-lo per a les generacions futures. Que els objectius de les nostres vides no siguin l’augment de beneficis materials sinó l’augment de les relacions –entre nosaltres i amb el planeta– que permetin una vida feliç. Són bàsiques les relacions socials, l’acolliment, la solidaritat, les ajudes mútues, no es bo viure aïllats. A les escoles i instituts cal la relació entre tota la comunitat escolar, professorat, familiars, alumnat, personal de neteja, de cuina… Les relacions faciliten la presa de consciència, augmenten la confiança, ajuden mútuament tothom. Són garantia d’èxit en temes tan decisius com el que comentem.

Sols o soles no canviarem la realitat. Tota la humanitat s’hi hauria d’implicar. Si una part comencéssim seriosament la resta segurament seguiria, exceptuant els que viuen dels beneficis d’explotar i destruir la Terra. Ens hauríem de comportar de manera més femenina que masculina. No amb ganes de dominar, de destruir, d’explotar les riqueses del planeta, sinó amb ganes de cuidar-lo, de mantenir-lo, d’acompanyar-lo el temps que vivim. La nova generació seguiria el nostre exemple.

És molt important fer-ho sense esperar[3]. Ens queda poc temps per evitar el cataclisme que posaria en perill el futur de la humanitat. Una part significativa de l’alumnat, com la majoria de la població, pensa que no es pot fer res contra el canvi climàtic. Per revertir la sensació hem de treballar des dels centres escolars en aquesta línia. L’escalfament global, el canvi climàtic han de ser presents dins els continguts que es treballen. I intentar, així, invertir el pessimisme existent que ens fa creure que no hi podem fer res. Si parlem d’innovació eductiva i, sobretot, de transformació dels ensenyaments hem d’incloure una autèntica transformació de la societat, del món que ens envolta. Animar el nostre alumnat a ser protagonista de la seva vida. Així potser tindran futur i esperança d’aconseguir-ho. Si senten que no en tenen, no ens estranyi veure un augment de depressions, de suïcidis, de consums tòxics. Hem de donar una resposta adequada a la por de la meva alumna. Si no, què serà de les noves generacions? Què serà de tots nosaltres?

[1]  Joangi és el sobrenom simpàtic amb que m’anomenaven els alumnes als dos darrers instituts on vaig treballar

[2] Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) 6è informe, Canvi climàtic 2021: Les bases físiques científiques

[3] https://www.ara.cat/opinio/educar-canvi-climatic-anna-jolonch_129_4084696.html