Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

En poc dies de diferència he perdut dos amics. Però això de l’amistat és molt personal. El primer és en Jordi Maduell. El segon en Josep Sucarrats, en Suca.
Del que cal deixar-ne constància escrita en un diari que parla de l’educació és que tots dos van ser mestres. Tots dos van ser ferms defensors de l‘escola pública, l’escola que és de tots i de totes. De tothom, vaja. Tots dos van ser membres de Rosa Sensat. I tots dos en va ser presidents. I encara més coses: tots dos van deixar una petja inesborrable a les escoles on van treballar, una feina sovint silenciosa, però que ressona als cors i als cervells dels nois, de les noies, dels nens i de les nenes a qui van acompanyar en el procés de descobriment del món i en la feina d’enfortir el compromís per construir una societat millor.
Amb en Jordi vaig treballar a l’executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Era una persona amb empenta, idees clares i dubtes compartits, irònica, com transitar en uns moments molt intensos del debat educatiu. Un cop jubilat col·labora per crear l’Associació Rella, de mestres jubilats i jubilades. Sap molt bé que l’experiència és un grau, com deien a la mili.
Tots dos van deixar una petja inesborrable a les escoles on van treballar
En Suca va treballar moltíssim en la formació de mestres des del grup Almosta, de matemàtiques. Va escriure articles i llibres de text i va proposar moltes activitats sobre com fer que els nois, les noies, els nens i les nenes estimessin les matemàtiques que sempre surten perdent quan es demana la llista de les matèries preferides. Estic convençut que els que van estar amb en Suca les estimen.
I ja que parlem d’estimació, tant en Jordi com en Suca es feien estimar perquè estimaven. És així de simple i de senzill. Tot plegat, un acte d’amor que es manté viu al nostre costat.
En Suca diu en un poema que la vida és “anar posant i anar traient”, tots dos han posat moltes coses en joc. També n’han tret, però només les necessàries. Gràcies per la vostra feina, pel vostre mestratge intens i delicat alhora. Durador com les coses fràgils. Sembla una paradoxa. I ho és.


