Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tinc davant meu les notes que corresponen a les pràctiques del curs 1975-76 i de Pedagogia I firmades per en José Antonio. Dos notables, no està malament. No recordo si el curs 76-77 vaig tenir-lo també a Pedagogia II. Crec que sí. La nota va ser un 9.
Sempre he defensat que vaig ser una persona molt afortunada en la meva formació inicial a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, abans que es convertís en Facultat de Ciències de l’Educació. Els responsables d’aquesta formació coneixien els tres costats del triangle educatiu: la matèria que havien d’ensenyar, les competències professionals que ha de tenir algú que es vulgui dedicar a la docència i com és el subjecte que ha d’aprendre. Molts d’ells compaginaven la feina universitària amb el fet de treballar a diferents escoles com a mestres i tutors. Les classes les fèiem a la Casa de Cultura de Sant Cugat. Jo sortia escopetejat de l’escola on treballava i acostumava a perdre’m les sessions de primera hora. Aleshores havia de parlar amb el mestre corresponent sobre què hauria de fer per continuar compaginant treballar de mestre sense títol i estudiar. Em van facilitar la feina, però mai em van donar peixet. Ara aquesta situació seria impossible.
Vaig ser una persona molt afortunada en la meva formació inicial a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, abans que es convertís en Facultat de Ciències de l’Educació
Un d’aquests mestres inoblidables va ser en José Antonio López, que va morir fa no pas gaire i que ara se li ret un homenatge al qual no puc assistir perquè a la mateixa hora participo en una taula rodona a la biblioteca Jaume Fuster. Mai he desitjat tenir el do de la ubiqüitat i poder estar a diferents llocs a la mateixa hora. Avui sí que lamento no tenir aquest poder i aquest article és la meva manera de manifestar el reconeixement que tinc per en José Antonio i, sobretot, l’estimació vers aquell home inquiet, molt simpàtic i que parlava pels colzes. Era una persona que es feia estimar.
Però en aquells dies que encara enyoro no li dèiem José Antonio. Ell era l’Echebé, per la manera que tenia de dir EGB.
L’Echebé coneixia els tres costats del triangle que he comentat abans, però afegia un coneixement que no era gaire habitual entre el pensament renovador: la importància de les lleis, decrets, normes, etc., que el poder polític anava impulsant. Recordo que si parlava de l’avaluació comentava què en deia la normativa oficial sense oblidar que les normatives tenien un marge d’interpretació que ens calia conèixer i mirar que aquest marge interpretatiu anés a favor del nostre alumnat.
Un d’aquests mestres inoblidables va ser en José Antonio López, que va morir fa no pas gaire i que ara se li ret un homenatge
Recordo una prova oral amb ell. Em va demanar que li expliqués què entenia justament per avaluació continua i jo vaig dir que a qui més qüestionava un procés avaluatiu era al mateix mestre. En un procés avaluador el mestre també surt avaluat. La idea li va semblar interessant i ens vam passar més de tres quarts d’hora conversant sobre aquest tema sense oblidar què deia la normativa general i particular. Anava de la llei a la pràctica i de la pràctica a la llei amb una facilitat admirable. Sabia donar la impressió que ell també aprenia en aquestes converses.
Més endavant vaig mantenir molts contactes amb en José Antonio quan vaig ser president de Rosa Sensat. Era un soci molt actiu, ple d’idees i projectes que omplien el despatx on ens reuníem. Va ser en aquesta època, parlo dels anys 85 i 86, quan va sortir publicat el llibre “Elements d’organització i avaluació del centre educatiu d’EGB” escrit amb Pere Darder. Després es va publicar el llibre “El funcionament de l’escola Pública a Catalunya”. Abans ja s’havien editat els Quafes. En Pere el va dedicar a l’escola privada i en José Antonio a la pública. Van ser uns qüestionaris molt ben pensats on cada escola i cada mestre podia situar-se en una escala de 5 esglaons i cada apartat estava dedicat a un punt rellevant del funcionament d‘una escola. En Pere i en José Antonio van ser dels primers que van reflexionar i elaborar un material molt útil d’un tema que començava a treure el nas en el debat educatiu: Com ens podem avaluar i avaluar els nostres centres. Aquests dies he estat revisant aquests materials i mantenen una actualitat ben remarcable.
Anava de la llei a la pràctica i de la pràctica a la llei amb una facilitat admirable
També va ser responsable dels Serveis Territorials i recordo la vegada que ens va rebre a la seu dels serveis, al carrer Casp, a un grup de mestres que estàvem en vaga per reclamar un seguit de millores. Ens escoltava amb aquell somriure ple d’ironia, distinció de saviesa que el caracteritzava i va arribar un moment que ens va preguntar: I això on ho heu après? Vam respondre: de tu. I ell va respondre: Renoi, sí que ho he fet bé.
Què ens volia dir amb aquesta resposta tan ambigua? Què ho havia fet molt bé perquè el que reclamàvem era molt just o que no ho havia fet gaire bé perquè les nostres reivindicacions tenien poc sentit? Jo estic convençut que tot i ocupar el càrrec que tenia estava molt a prop de les nostres queixes i demandes i que faria mans i mànigues per fer-les realitat.
I per acabar aquest comentari on intento expressar el meu agraïment per tot el que vaig aprendre d’ell i amb ell, vull comentar dues frases que repetia sovint: “Del dit al fet, quin camí hem fet?”, paraules amb les quals pretenia posar en evidència la diferència entre el que dèiem i el que fèiem i la més expressiva: “mucho te quiero perrito, pero de pan poquito”, que és prou evident el seu significat.
Quins temps que ens va tocar viure!, però viure’ls amb gent com en José Antonio és un privilegi, una bella i fèrtil memòria.
Per cert, de quin signe del zodíac era? Pregunto això perquè quan intervenies a classe aturava el teu parlament per dir-te: tu ets Leo, oi? I sempre, o gairebé, ho encertava.
