Entrevista

José Gimeno Sacristán: “S’ha d’avaluar els docents, però no amb els resultats dels seus alumnes”

El 14 de febrer passat va començar a caminar la subcomissió per al Pacte social i polític per l’Educació, l’espai on el Congrés ha decidit que s’ha de debatre sobre els fonaments d’una futura llei d’educació consensuada a Espanya. “Aconseguir un acord amb tots els partits em sembla impossible”, considera José Gimeno Sacristán, catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València i observador crític de l’evolució del sistema educatiu espanyol en els darrers 40 anys. Aquest pedagog veu més probable arribar a consensos que d’entrada serveixin per deixar enrere alguns dels principals aspectes de la LOMCE, una llei que malgrat haver estat rebaixada pel mateix PP, segueix plenament vigent.

Li veu futur a la negociació del pacte per l’educació?

D’entrada em causa estranyesa que els polítics marquin l’agenda de l’opinió pública; hauríem d’acostumar a mantenir una línia de pensament coherent independent de les iniciatives polítiques, encara que aquestes siguin importants. A mi el concepte de pacte no m’agrada, perquè falseja una mica la realitat: pactar normalment suposa arribar a un acord de no agressió, i aquí suposaria no tractar els temes que ens retrotreuen als dos bàndols. Per a mi el més fonamental és arribar a consensos sobre els problemes; un acord entre totes les forces polítiques em sembla radicalment impossible. No tampoc és convenient un univers homogeni, però sí que podem aspirar a unes normes de conducta on un no es carregui el que ha fet l’anterior.

Quins són aleshores els consensos que creu que es podrien generar? Hauria d’haver-hi línies vermelles en el debat?

Hi ha tres o quatre punts que per a mi són capitals, però em costa pensar que hi pugui haver un consens: un d’ells és la religió, l’altre té a veure amb la selecció de l’alumnat als 14 o 15 anys, l’eliminació de la doble via professional o acadèmica que preveu la LOMCE –perquè hi hagi igualtat d’oportunitats–, i la resolució de com queda la concertada. Després, també crec que és crucial abordar la distància que hi ha entre territoris d’Espanya, que és escandalosa: és una distància que arriba fins al 20% entre comunitats autònomes en segons quins indicadors internacionals.

Per què creu que hi ha aquesta desigualtat territorial?

Per la inversió històrica en cultura, per tradició… Catalunya, País Basc, Navarra, Madrid… Tenen una tradició econòmica i cultural més desenvolupada. L’herència històrica d’altres comunitats està molt llastrada per l’analfabetisme, i això és una cosa que no cal amagar, sinó posar-la sobre la taula perquè després el repartiment de recursos sigui proporcional.

Li fa la sensació que s’ha donat per assumida la retirada de la LOMCE quan el cert és que encara es manté vigent?

Hi ha qui vol una reforma que revisi totalment la LOMCE i hi ha qui vol retocs puntuals. Crec que no s’entrarà en el debat total de la llei, perquè significaria retocar-ho tot, i aquí aflorarien les discrepàncies. Els canvis ideològics seran els més conflictius, com ara el que afecta els continguts; en altres pot haver-hi més acords, com en l’escolaritat de 0 a 3 anys, per exemple. Encara que tot depèn de com avanci la comissió… L’època d’inestabilitat política que vivim donarà poca seguretat als treballs de la comissió.

Quina creu que és la ideologia de la LOMCE?

L’autoritarisme, el credencialisme, la tecnocràcia… Per això tanta avaluació. A la Comunitat de Madrid van arribar a discutir la possibilitat d’aplicar proves als dos i tres anys. Aquesta ideologia selectiva és aclaparadora.

Vostè ha estat sobretot crític amb el sistema de revàlides, ara pràcticament descartades pel ministre Méndez de Vigo. Per què considera que aquestes avaluacions són perjudicials per a l’educació?

Revàlida significa literalment tornar a validar. És una forma d’introduir més control dins la pràctica docent. El nostre és un sistema educatiu selectiu: si vals, passes de curs; si suspens, t’estanques o acabes abandonant. Les revàlides només serveixen per aportar més selectivitat de la que hi ha. És necessari? Els professors ja fan controls cada dia, posen les seves notes… Els centres donen aprovats que han de ser més fiables que una prova externa objectiva feta per una administració. I si la revàlida és condició per al títol, encara és més greu. Històricament les revàlides han estat negatives, això és indubtable.

I si són proves externes sense efecte acadèmic? Només com a diagnòstic.

Les proves externes són, per definició, massives, poc profundes, de coneixements traslladables a llapis i paper, que no són els únics que vols per a una educació de qualitat. El més fàcil d’avaluar és el més fàcil d’ensenyar. Amb aquestes proves objectives només obtens un coneixement superficial, no la reflexió, l’expressió, la creativitat… Cal avaluar-ho tot, però no per això mesurar-ho. A més, aquestes proves tenen efectes retroactius, perquè marquen el coneixement oficial també en els nivells primers d’educació.

Un altre dels temes que sembla que sortiran a la comissió és el de la professió docent. Com veu l’actual carrera docent? Hauria d’haver-hi canvis en la seva selecció o en la seva avaluació?

El professorat és perfeccionable, això és evicent, i no ha de quedar-se al marge de qualsevol control, perquè estem parlant de funcionaris públics. És possible avaluar el professorat? És possible i desitjable, però sempre que no se’l responsabilitzi dels resultats de l’alumne. No se’l pot avaluar sobre si el seu alumnat se sap els afluents del riu Túria. I la selecció del professorat, en la formació, és també fonamental. Finlàndia, que és una referència, selecciona els millors expedients per als estudis de magisteri. A Espanya la pedagogia s’ha renovat, però les universitats han fet el que han volgut amb els plans d’estudis.

L’avaluació del professorat pot ser un informe del director sobre com ha marxat el curs, o apreciar als que es dediquen a la investigació… No han de ser proves burocràtiques de mèrits. El problema del professorat és que els dolents no són perseguibles i els bons no són incentivables. Ser bo depèn de la consciència de cadascú, però la vocació i el compromís cal plasmar-los.

Molts professors acceptarien més avaluació, però també més confiança i autonomia, no creu?

El docent té més autonomia de la que es pot esperar. A classe fa el que vol. Sí, hi ha programes oficials, però no ho determinen tot. Pots estudiar els éssers vius des del llibre de text o des del camp. Una enquesta del CIS deia que la professió docent està entre les més valorades, però alhora quan preguntes a la societat què diria si el seu fill vol ser professor, la majoria et dirà què no.