Opinió

La crisi de la professió docent

L’escola no es pot sostreure de la pròpia societat. Una societat en crisi genera crisis a les seves institucions, entre les quals hi ha les educatives. L’onada reaccionària, amplificada per la victòria de Donald Trump, també ha arribat a la professió docent, on s’estan produint reaccions corporativistes, defensives i reaccionàries. Un símptoma és la victòria dels sindicats corporatius i de dretes a les eleccions sindicals a gairebé totes les comunitats autònomes.

En aquests temps, la professió docent i l’escola estan en crisi. Han corregut rius de tinta explicant les dificultats dels i les docents per abordar la diversitat a les aules, la disciplina, la irrupció de la IA, o els problemes de salut mental tant de l’alumnat com del professorat. Si llegim amb atenció aquests articles ens relaten un panorama apocalíptic, i una mica exagerat, de la realitat.

Al meu entendre, molts d’aquests problemes estan desenfocats. Aquests relats solen considerar l’escola com un espai tancat en si mateix, que és influït de manera negativa per l’exterior, cosa que és una visió simplista que ignora els contextos socials i culturals en què ens movem. Tanmateix, més enllà de certes lògiques que ja hem esmentat, m’agradaria assenyalar altres causes que considero més importants d’aquesta crisi.

Les retallades produïdes durant la crisi econòmica, especialment executades pel govern de Mariano Rajoy (2011-18), van suposar un empitjorament de les condicions laborals dels i les docents a tot el país. Ràtios altes, de les quals no ens hem recuperat, augment del nombre d’hores, on no s’han baixat en algunes comunitats governades pel PP, una alta taxa d’interinitat provocada per la reducció de la taxa de reposició a les oposicions, que ha anat baixant de manera important per pressions de la UE, i una reducció de recursos de tota mena per als centres educatius. Alhora l’ensenyament concertat recuperava ràpidament els ingressos precrisis fins a superar-los. Molts docents han sortit exhausts del període esmentat i amb un enorme malestar.

Després de la reforma introduïda per la LOMCE, no solucionada per la Lomloe, i les ordres donades a moltes comunitats autònomes (a Andalusia el 2017, després derogada i substituïda el 2020), els claustres han perdut la possibilitat d’escollir els equips directius, sent més que mai dependents de la Conselleria de torn. Això ha soscavat els principis democràtics que havien regit l’escola pública des de la Transició. Això ha provocat la conversió dels i les docents en “treballadors de l’ensenyament”, alienats i amb menys identificació amb el seu treball. Alhora, els claustres s’han convertit en espais on es ratifiquen per unanimitat, en la majoria dels casos, les decisions ja cuinades pels equips directius, que s’han autonomitzat dels seus propis claustres. Aquest procés d’oligarització de les institucions públiques debilita les nostres democràcies.

En aquest marc, els i les docents perceben la intervenció de la Inspecció, o de les famílies, amb veritable temor i com una intromissió intolerable.

El sistema funciona per inèrcia, davant l’absència d’un projecte pedagògic i una idea d’escola compartida per gran part dels docents

L’aplicació de la Lomloe ha portat problemes: governs del PP que boicotegen la llei i provoquen un excés de burocràcia que sobrecarrega els docents, cosa que ha restat suports a la llei. L’aplicació dels àmbits en algunes comunitats autònomes, la paperassa derivada dels programes de reforç, el tractament a la diversitat, o l’aplicació de les noves metodologies a les aules, han generat debats enverinats entre els docents. Alguns han caigut en posicions naïf, i d’altres en postures reaccionàries, amb una mena de visió nostàlgica sobre el BUP-COU, el nivell educatiu, etc., obviant les dades que no avalen aquesta postura. Aquesta posició reaccionària seria la “fase superior del corporativisme”, que fa bandera de la disciplina, la pujada de nivell acadèmic i una versió deformada de la Il·lustració. En el fons, aquest moviment és un replegament corporatiu basat en un procés de victimització d’una part dels docents, que es consideren “greujats” pels telèfons mòbils, l’Administració, les famílies, la LOMLOE, la IA, les noves pedagogies, les i els pedagogs i la seva influència en la llei, la diversitat a l’aula, la “baixa”. Aquest moviment sol obviar que les condicions d’educabilitat del nostre alumnat, la seva situació familiar, social, cultural i econòmica, tenen un impacte molt important en les possibilitats de culminar una carrera escolar amb èxit. Això va més enllà de la voluntat individual de l’alumne/a, i ignorar-ho és el primer pas per excloure’ls de les aules.

Aquest còctel genera una sensació que l’escola està en crisi, juntament amb la professió docent. El sistema funciona per inèrcia, davant l’absència d’un projecte pedagògic i una idea d’escola compartida per gran part dels docents. Per tant, davant de la manca d’un horitzó desitjable i realitzable només queda la inèrcia i la desídia, i als grisos sorgeixen els monstres.

Això es produeix en un moment en què s’està produint un avenç de l’ensenyament privat a tots els nivells, amb la seva màxima expressió a les universitats “xiringuito” on es compren títols, o a les pujades de notes a les escoles concertades i privades a batxillerat. Aquesta mercantilització d‟un dret humà posa en qüestió la igualtat d‟oportunitats, l‟ascensor social, i qualsevol idea que tinguem de justícia social. Indirectament aquests discursos apocalíptics reforcen aquest procés.

La dreta, i els grups empresarials, tenen un clar projecte d’escola. Una escola segregada per classes socials i origen nacional, que beneficiï els qui paguen i no compensi desigualtats, que trenqui l’“experiència democràtica compartida” de barrejar-se en aules interclassistes, que permeti acumular capital a les empreses, que augmenti la influència de l’Església catòlica, en resum, que reprodueixi les societats produint les classes socials produint que no siguin de l’elit als llocs de poder, disfressats de sistema “meritocràtic”.

L’esquerra ha de presentar un projecte diferent. Un projecte que atengui les desigualtats de partida i les compensi. Un projecte on els diferents nivells de l’Administració (serveis socials, municipis, escoles, associacions de veïns i AMPA) treballin de manera coordinada per aconseguir millorar les oportunitats de l’alumnat. Una escola que sigui democràtica i recuperi l’impuls de transformació social. Una escola que no segregui, que sigui de qualitat i inclusiva, com a mesures efectives per assolir els dos objectius, que posi l’alumnat al centre i els i les docents formen part d’aquest canvi. Ens hem de rearmar davant d’una batalla cultural que pretén fer passar per acceptable la mercantilització d’un dret humà. Ens juguem molt, ni més ni menys que la societat que volem i un futur desitjable.