Anàlisi

La forja del president que va disminuir la desigualtat al seu país

Nova York, 24 de setembre de 2013. La intervenció del president d’Uruguai davant l’Assemblea General de l’ONU mostrava al món un singular polític que feia un al·legat sobre una nova manera de dirigir, i ho feia en un lloc tan significatiu com l’Organització de les Nacions Unides. La denúncia era contundent i a la cara de tots els països: “Bloquegen en els fets aquesta ONU que va ser creada amb una esperança i com un somni de pau per a la humanitat. Però, encara pitjor, la desarrelen de la democràcia en el sentit planetari perquè no som iguals. No podem ser iguals en aquest món on hi ha més forts i més febles. Per tant, és una democràcia planetària ferida, i està retallant la història d’un possible acord mundial de pau, militant, combatiu i que veritablement existeixi. I llavors, apedacem malalties allà on fan eclosió i es presenta segons els sembli a algunes de les grans potències. Els altres mirem des de lluny. No existim”.

El president d’Uruguai que realitzava aquest discurs era José Alberto Mujica Cordano, més conegut com a Pepe Mujica, nascut a Montevideo el 1935. Nombroses entrevistes, articles, llibres i produccions audiovisuals han permès conèixer més profundament la seva història i el seu pensament, dels quals destaca el documental El Pepe, Una Vida Suprema (2018), dirigit per Emir Kusturica. També, són diverses les biografies publicades sobre el personatge, a les quals ara cal afegir la novel·la gràfica Pepe Mujica y las flores de la guerrilla (2022), amb guió de Matías Castro i dibuix de Leo Trinidad, publicat en castellà el 2023 pel segell Salamandra Graphic del Grup Editorial Penguin Random House (la primera edició va ser en francès, i està previst que al llarg de l’any es publiqui a Uruguai).

Els autors van decidir fer servir un recurs narratiu que resulta de gran utilitat per al lector. La novel·la gràfica inclou part del procés creatiu amb què van dur a terme l’obra els dos autors, escollint amb un to blavós les pàgines que succeeixen entre el 2019 i el 2021 (amb algunes imatges del 2013), i utilitzant un to sípia per a les pàgines que succeeixen des de la infantesa de Mujica fins a la sortida de presó a mitjans dels vuitanta. A més, el guionista és uruguaià i el dibuixant de Costa Rica, cosa que fa que els dubtes que tingui el dibuixant sobre la història d’Uruguai podrien ser, perfectament, els dubtes que tindria el lector, cosa que fa que siguin molt pedagògiques les converses i ajuda enormement que les transicions entre les seqüències siguin amb molta fluïdesa, fins i tot quan decideixen alterar l’ordre cronològic perquè es comprengui millor alguna de les decisions preses pel protagonista.

Pepe Mujica va tenir una infància molt modesta. Va quedar orfe de pare als vuit anys i es va criar amb la seva germana i la seva mare, que va haver de treballar molt dur durant tota la vida. En un petit hort familiar va començar a cultivar flors, i aquest va ser el suport de la família durant dècades. El jove Mujica treballava des de petit repartint les flors entre els clients o venent-les a les parades del mercat. També va rebre de la seva mare una consciència política que el va portar a conèixer el diputat, ministre i, finalment, senador, Enrique Erro, que va ser el seu mentor durant molts anys, en què també resulta interessant contemplar, breument, la seva carrera política. I és que no es pot realitzar una biografia de Mujica sense contextualitzar-la amb la realitat política del país, uns anys molt convulsos des de la Segona Guerra Mundial (en què Uruguai no va participar, però va tenir influències positives i negatives al país), fins al cop d’estat militar el 1973.

A Las flores de la guerrilla es presenten alguns dels èxits aconseguits com a president del país (que és el més conegut internacionalment), com “la disminució de la desigualtat, la desocupació va baixar moltíssim i va augmentar el salari mínim, es va aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe i es va legalitzar l’avortament“, malgrat que alguns d’aquests èxits van ser conseqüència de processos que havien començat amb anterioritat. A l’obra, també es descriuen algunes de les seves ombres durant el seu mandat presidencial. La novel·la gràfica acaba amb les pàgines dedicades a l’esperada entrevista que volien mantenir amb Mujica i que, entre l’agenda del polític i tot el que van suposar les restriccions de mobilitat i confinament de la pandèmia de la covid-19, no estava clar que s’arribés a produir.

Però el que realment resulta interessant és contemplar com es va forjant el caràcter del futur president des de la joventut, des de les seves lectures, els viatges, les vivències. També dels motius de les seves tres entrades a la presó, les dues primeres amb fugues espectaculars, i la tercera que el va portar a la incomunicació total durant dotze anys (dos d’ells ubicat en un pou, literalment, rebent tot tipus de tortures físiques i mentals que es van poder veure a la pel·lícula La noche de los 12 años (2018), dirigida per Álvaro Brechner). Va formar part del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros, creat a meitat de la dècada dels seixanta, i convertit en una guerrilla urbana en respondre a les provocacions i atacs de la ultradreta (va arribar a rebre sis trets en una de les seves escaramusses). A la novel·la gràfica destaquen titulars de diaris de l’època que corresponen a notícies falses, accions abusives de la policia reprimint manifestacions pacífiques i polítics corruptes alimentant el que, anys després, desembocaria al cop d’Estat militar.

Els dos autors, Castro i Trinidad, són tan sincers que dibuixen també els seus petits atacs d’ansietat davant els dubtes de si s’entendrà la seva obra o si agradarà al mateix Mujica, tot i manifestar (i documentar al final de l’obra) una gran quantitat de bibliografia consultada. A més, la novel·la gràfica acaba amb una pàgina dedicada, amb els agraïments dels dos autors, en concret a “Paco Roca, Étienne Davodeau i Sarah Glidden, perquè els seus treballs van ser part fonamental de la inspiració que ens va ajudar a trobar el punt de vista i el to d’aquest llibre“. La frase és un reconeixement evident a la importància, no només del que s’explica, sinó de com s’expliquen les històries i el reconeixement als nostres mestres i a les nostres influències.

Amb aquesta mateixa intenció, acabem l’article recomanant aquestes novel·les gràfiques que els van inspirar: Los surcos del azar (2013), de Paco Roca, en què l’autor s’inclou a la història com un personatge més, mostrant les seves inquietuds i les entrevistes reals amb Miguel Ruiz, un republicà espanyol exiliat a França, mentre intercala les converses amb pàgines que inclouen la seva experiència real viscuda a La Nueve, la companyia que va participar en l’alliberament de París el 1944 durant l’ocupació nazi.

D’Étienne Davodeau destaquem, entre d’altres, la novel·la gràfica Els ignorants (2011), publicat en castellà per Ediciones La Cúpula i en català per Editorial Finestres (amb reedicions el darrer any), en la qual podem seguir l’autor durant un any acompanyant el seu amic Richard Leroy a la feina diària a la seva vinya, un expert en vins i l’altre expert en còmics, amb la promesa que cadascú li explicarà a l’altre el que sap. I nosaltres aprenent de tots dos.

A Sarah Glidden se la reconeix especialment per les seves novel·les autobiogràfiques. En aquest cas, destaquem la seva novel·la gràfica Oscuridades programadas. Crónicas desde Turquía, Siria e Iraq (Rolling Blackouts: Dispatches from Turkey, Syria, and Iraq, 2016), publicada el 2020 en castellà pel segell Salamandra Graphic del Grupo Editorial Penguin Random House. A la seva obra (i a la vida real), Glidden acompanya “dos amics reporters (fundadors d’una organització de periodisme sense ànim de lucre) en un viatge per Turquia, Síria i l’Iraq per descobrir històries que il·lustrin l’efecte causat per la guerra de l’Iraq al Pròxim Orient en general, i als refugiats en particular. Al trio s’uneix un amic de la infància i exmarine, el servei del qual a l’Iraq aporta un punt de vista inesperat i sovint desconcertant, tant per a les persones que van coneixent pel camí com per a ells mateixos”.

Dit tot això, nosaltres ens preguntem: quins còmics llegiran els nostres polítics? llegiran còmics? llegiran?