Opinió

La funció pública i les regularitzacions massives

El curs passat va acabar amb l’enrenou provocat per la incorporació al sistema de totes les persones que van regularitzar la seva situació, gràcies a les estabilitzacions massives, més de 30.000 docents, que es van dur a terme; per donar compliment a normatives europees. Hi hem d’afegir les que havien guanyat les seves places a les darreres oposicions de primària i secundària.

La regularització massiva d’interins ha permès l’entrada al funcionariat d’uns quants mestres i profes, potser pocs, no gaire útils per al sistema i que posaran (ho han estat fent) entrebancs als centres on vagin. Em refereixo, entre d’altres, a aquells i aquelles que cada curs han canviat de centre, que ningú no ha avaluat o, fins i tot, ha avaluat positivament, però ateses les seves actituds al llarg del curs, se’ls canvia d’escola o institut. Teòricament, tothom que entra a la funció pública mereix els mateixos drets. Segurament, les normes jurídiques ho avalen, però la realitat del dia a dia demostra que no tothom mereix la plaça que ocupa, no tothom fa la feina que té encomanada.

Paral·lelament, podríem parlar dels requisits exigits a les oposicions. Es valora la competència en la matèria objecte d’examen i fins i tot els coneixements didàctics de la mateixa. Però no es tenen en compte les capacitats de la persona per relacionar-se amb un grup d’infants o adolescents, que es trobarà quan exerceixi. Una persona que no té prou habilitats per relacionar-se, per crear vincles, per ser empàtica, no farà bé la seva feina. A secundària, on hom no ha estudiat per ser professor o professora, es noten més aquestes mancances. Segurament, es podrien trobar alternatives a les oposicions: a qui fa temps que treballa com a interí i/o substitut amb una avaluació seriosa n’hi hauria prou.

No tothom serveix per fer de docent: les tasques que impliquen relació estreta amb persones (ensenyament, sanitat, altres serveis socials…) necessiten les qualitats que hem esmentat. Els cirurgians, per posar un exemple, a més de saber fer bé la seva feina han de saber tractar les persones malaltes. Un corporativisme mal entès impedeix que es facin avaluacions objectives. Els contractes laborals que impliquen un temps de prova es resolen en funció de l’aptitud de la persona implicada. Si es fes amb els funcionaris docents (i altres funcionaris, clar) potser el prestigi de la funció pública milloraria i, sobretot, l’alumnat es trobaria amb uns professionals que l’atendrien millor i l’ajudarien més a aprendre. Quantes avaluacions negatives s’han fet a funcionaris en pràctiques? Tothom és vàlid?

És important tenir en compte principis de la funció pública com són igualtat, mèrit, capacitat, transparència i publicitat i fer-los complir a tothom que accedeix al funcionariat

No podem oblidar el tema de les places perfilades; una iniciativa per afavorir el manteniment dels equips als centres escolars cara a donar continuïtat als projectes de centre que es duguin a terme. Tota norma té aspectes febles, té escletxes, i s’han produït abusos i males pràctiques. Però no podem generalitzar. No totes les places perfilades ho són per criteri personal de la direcció. N’hi ha que han estat aprovades en claustre; encara queden centres que funcionen democràticament com abans.

Seria bo per al sistema trobar un equilibri entre places perfilades i drets adquirits dels funcionaris. Trobar una manera de respectar els criteris de la funció pública i no desfer cada curs uns quants equips docents. Tema difícil i complex. És important tenir en compte principis de la funció pública com són igualtat, mèrit, capacitat, transparència i publicitat i fer-los complir a tothom que accedeix al funcionariat. I també és important valorar els perjudicis provocats pel trencament d’un equip docent que funciona. Els sindicats haurien de valorar de manera equitativa els drets laborals i la qualitat de l’ensenyament; trencar un equip docent no afavoreix la qualitat. No podem, però, emmirallar-nos en les pràctiques de les escoles privades concertades que aconsegueixen una estabilitat de plantilles, però a canvi de retallar la participació democràtica del professorat. Allí sí que la voluntat de la direcció i/o de la titularitat del centre va a missa.

Records d’avi: Als anys 70-80 del segle passat, els centres de primària ubicats a barris de baix nivell socioeconòmic s’anomenaven escoles d’Acció Especial i tenien un procés d’accés a les places diferenciat. Implicava la presentació per part dels aspirants d’un petit projecte; la qual cosa exigia un mínim coneixement del centre on volien anar i l’expressió de la voluntarietat a accedir-hi. Aquesta modalitat va desaparèixer per pressions sindicals, atès que podia afavorir l’entrada a ciutats grans amb poca puntuació. Va ser un pas enrere per la qualitat d’aquells centres. El sistema de puntuació té en compte la quantitat de temps treballat, no pas la qualitat de la feina duta a terme, atès que ningú la valora seriosament.

L’avaluació de l’alumnat ha de servir perquè millori, perquè avanci en els seus aprenentatges, no per posar-li una nota o per remarcar només allò que no ha acabat d’aprendre. L’hauria de viure amb il·lusió, no pas amb angúnia. El professorat hauria de rebre un tracte semblant

Hem d’aconseguir entrelligar la participació democràtica, els drets de la funció pública i la qualitat de l’ensenyament que reben les criatures i els adolescents. És, com dèiem, una tasca difícil però important si volem evitar la desmotivació, el desinterès dels docents i la privatització que pretenen els governs actuals a tot Europa. Unes valoracions no burocràtiques, (a voltes sembla que s’oblida el sentit comú) amb l’objectiu d’avaluar per millorar, segurament apaivagarien el desinterès o desmotivació de part dels ensenyants; cal avaluar per exigir, però també per felicitar. L’accés al funcionariat col·loca el docent en una situació on segurament no rebrà crítiques, ni negatives ni positives. Un xic trist per a qui vol treballar bé. L’avaluació de l’alumnat ha de servir perquè millori, perquè avanci en els seus aprenentatges, no per posar-li una nota o per remarcar només allò que no ha acabat d’aprendre. L’hauria de viure amb il·lusió, no pas amb angúnia. El professorat hauria de rebre un tracte semblant, que l’animaria a avançar i a participar en el funcionament del seu centre.

Amb una autèntica participació democràtica faríem front als intents privatitzadors dels serveis públics. És cert que les normatives actuals han provocat una manca de democràcia als centres. A nivell social també ha disminuït la participació de les famílies i de la població en general. La democràcia és quelcom que s’ha de defensar i ampliar contínuament. Avui vivim uns anys de davallada de les lluites, de desànim i desinterès per la cosa pública i els poders, sempre amatents, ho aprofiten per retallar no només recursos sinó també drets i pràctiques democràtiques.

Només les lluites generen canvis en positiu. Hem de retornar a uns claustres autènticament democràtics, que als centres escolars es dugui a terme, a tots els nivells, la participació de tothom, alumnat, professorat, personal que hi treballa i familiars. Aconseguir augment de recursos, revertir les retallades que patim ajudarà també a millorar el funcionament d’escoles i instituts, a facilitar unes relacions que superin els inevitables conflictes, que permetin tenir uns claustres eficaços que respectin els drets de tothom, tot exigint l’acompliment dels deures.