https://vimeo.com/272242366
Podríem dir que aquest conjunt de poemes breus són un mosaic dels primers anys d’existència del seu autor, fins l’arribada a l’adolescència. Podríem dir-ho així, si no fos que en el darrer poema, l’autor ens desmentiria perquè, per raó de la duresa de tot allò viscut fins a aquell moment, conclou que als 14 anys ja era vell.
Pel camí, un record de l’any 1939, la mort del pare, l’atropellament de la mare; el retrat dels anys 40: la guerra que perdura, l’escola sòrdida, la por, la fam, el misteri de la vida en el ventre inflat d’una germana, el treball infantil, l’assetjament sexual, les corrues de capellans…
Una infantesa que fou la llavor d’una vida dedicada als infants més fràgils. A l’anhel que puguin exercir el dret de créixer sense exclusió amb els altres infants.
El passat dia 24 de maig vam presentar els Escrits per una escola inclusiva als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa. Un centenar llarg de persones van escoltar aquests poemes en la veu d’en Toni Garrich amb l’acompanyament al piano d’en Manel Salmerón. Abans, en Lluís Heras havia tocat el preludi de la suite número 1 per a violoncel sol de Bach, i la Montserrat Martínez i jo mateix havíem esmerçat unes paraules sobre el llibre i el seu autor.
En aquesta presentació, vam posar el focus en el fet que les idees i les accions d’en Josep Maria Jarque sorgiren en molt bona part d’una infantesa tràgica, marcada per la Guerra civil. I sens dubte, posar aquests poemes a disposició d’aquells qui senten interès per l’escola inclusiva va ser un goig.
Ara voldríem compartir-los, lectors i lectores d’El Diari de l’Educació, amb tots vosaltres.
Infantesa
1939
Recordo unes toques
blanques i fredes,
uns hàbits impersonals,
unes parets sense forma,
sense mesura,
i recordo el meu primer
“jo”…
Sense calces —enurètic
a totes hores—
humides les cames,
humides les galtes,
seca la gorja.
Recordo que ja era orfe…
1940
Una paret enguixada
amb blau de pagès,
unes nits —tot somni—
colgat dins del llit,
i una roda immensa, bruta,
que esclafa la mare.
1941
T. L. de V.
Un principal a la Gran Via
—ja feia sis anys que vivia—
amb senyoretes i contes de fades
travessant carrers immensos
com rius.
I un vòmit a les cames
de la senyora directora.
1942
El quiosc davant de casa
amb cromos de canons i generals
—i la por i la fam.
1943
Eucaristia I
Una sotana molt llarga, negra
amb un camí de botons
que porten a un somriure ample.
La finestra encortinada de la galeria
emmarca un home amb gorra,
l’armari del capellà catequista s’obre,
en surt una metralleta.
L’home corre pels patis interiors,
la catequesi continua.
I són històries de la guerra:
un cavall blanc que salta
trinxeres gelades,
la metralla fon la neu
i s’endinsa en la carn dels homes.
1943
Eucaristia II
L’altar és ple de flors,
les estampes tenen paraules de cor.
Amb marinera daurada, seiem
a la Rambla del Prat, a Gràcia.
La gent llança ginesta i clavells,
hi ha disbauxa dels sentits…
Dins, molt dins, neix, malgrat tot,
una llavor que vol fondre’s
amb la llum d’aquell dia.
1944
Casp, 25
Un món misteriós,
una massa d’infants esporuguits.
Tot són premis i crits,
un delit de coneixements traduït
en llargues llistes de noms,
en sumes que no caben a la pissarra.
1945
Una notícia després de moltes.
Les fotografies d’uns noms estranys,
unes forques amb homes penjats.
És la pau!
I ja tenia deu anys.
1945
Descobrint nous espais,
descoberta de noves dimensions,
descoberta d’un món,
carrers trepitjats i viscuts.
El port,
uns vailets,
la lluita, la por
descoberta d’un altre món.
1946
Confirmació
Una bufetada solemne
entre ciris i incens,
generals i capellans.
Ja érem grans.
1947
Santa Anna
Avui es casa la Carme.
Neguit, plors i rialles,
una missa molt llarga,
una germana que marxa.
1948
Un ventre
incomprensiblement inflat,
un infant esperat,
un misteri afegit,
més vida, més neguit.
Ja tenim tretze anys.
1948
Un carro ple de caixes
—olor de tabac, pudor de suor—
i un llarg carrer, estret,
que fa pujada,
i aquest carro val diners…
Més neguit, més afany.
1949
Estiu
Un terrat enrunat,
un vell eixelebrat.
Quin esglai i quin fàstic:
les seves mans,
els seus ulls,
el seu alè.
Del terrat he baixat
avergonyit, enrunat.
Avui m’he sentit més orfe,
més abandonat.
I el neguit es fa foc
i la sang no té aturador.
1949
Nadal trist amb pors
de presó,
un pollastre rostit,
manllevat,
sotanes que es mouen
per tots els terrats,
alegria de pa torrat.
Teníem catorze anys
—ja érem vells.
