Opinió

La lluita sindical educativa sota les coordenades de l’home endeutat

L’any 1945, a Mataró, les treballadores de les fàbriques tèxtils es van veure immerses en una situació límit a causa de la carestia de vida que les afectava profundament. Davant d’aquesta adversitat, van iniciar una vaga caracteritzada per la suspensió total de l’activitat productiva, coneguda com a vaga de braços caiguts. Aquesta acció de protesta va ser suficient perquè la patronal accedís a una compensació salarial de 75 pessetes, un primer pas cap a la recuperació del poder adquisitiu de les obreres. Tot i això, a finals d’aquell mateix any, la patronal va retirar aquesta compensació, fet que va provocar una nova intensificació de les vagues. A la fàbrica de Can Minguell, la Guàrdia Civil va intentar desallotjar les treballadores, però la resistència col·lectiva va impedir l’acció repressiva. Finalment, el 22 de març de 1946, va començar una vaga general liderada per figures com Josepa Agramunt i Costa, coneguda popularment com la Pepa Maca, que va concloure amb la victòria de les obreres i la recuperació del seu benestar econòmic.

Aquest episodi històric exemplifica l’eficàcia de la protesta mitjançant la interrupció de la producció i la suspensió dels rols laborals, esdevenint un dels pilars de l’organització obrera durant el capitalisme industrial. La seva eficàcia com a forma de lluita es fonamentava en la capacitat col·lectiva a l’hora de bloquejar la producció, forçant a la patronal a negociar. Tanmateix, en l’actual context del capitalisme digital, aquesta lògica ha quedat parcialment obsoleta. Les formes de generació i captura de valor s’han diversificat i dispersat més enllà de la producció industrial directa, integrant àmbits com l’extracció de dades, el consum i la vigilància com a part de l’aliment dels dominadors. En aquest escenari, la vaga clàssica, centrada en la suspensió del treball, es troba amb dificultats per incidir en el sistema amb la mateixa força que abans, hem d’actualitzar els paràmetres des d’on pensar la protesta.

Maurizio Lazzarato, en la seva obra La fabrique de l’homme endetté (2011), planteja una crítica profunda al capitalisme contemporani, assenyalant que aquest sistema no només explota la força de treball, sinó que governa i controla la societat a través del deute. Aquest no és només un fenomen econòmic, sinó una eina política, social i moral que estableix una relació de poder entre creditor i deutor, fent de l’intercanvi monetari una mirada naïf de l’economia. El deute crea un vincle d’obligació moral i culpa, que obliga al deutor a adoptar conductes conformistes i disciplinades. Per Lazzarato, aquesta forma de governança reemplaça, en certa manera, la repressió directa o la legislació explícita per una pressió psicològica i social que condiciona el comportament individual. L’Estat i les institucions financeres imposen, mitjançant polítiques d’austeritat i control del deute, normes que limiten l’autonomia i la llibertat de les persones. En aquesta economia del deute, el ciutadà esdevé en un empresari de si mateix, fent-se responsable individualment del seu benestar i el seu deute per accedir a béns i serveis bàsics com l’educació, la sanitat o l’habitatge. Així, el conflicte principal ja no és únicament entre capital i treball, sinó entre creditor i deutor, i el control es realitza a través de la disciplina financera i la moral de la responsabilitat individual. Ens trobem doncs, en un moment on els dominadors han sofisticat i desplaçat els eixos del joc, per poder respondre hauríem de mutar les formes de lluita i adaptar-los a cada cas.

El cas d’educació i l’exploració de noves formes de lluita sindical 

En el context més immediat, hem estat testimonis de la crisi de gestió de les adjudicacions de places docents del juliol de 2025 a Catalunya. Aquesta situació va culminar amb el cessament del subdirector general de Plantilles, Enric Trens, acusat de manipulació en el procés d’assignació de places, que va provocar l’anul·lació del procés i va afectar milers de persones. Aquesta crisi posa de manifest problemes estructurals derivats del Decret de Plantilles, que permet la reserva i perfilació de places amb criteris subjectius i poc transparents. Els sindicats han denunciat aquesta arbitrarietat com un signe clar de la necessitat de canvis estructurals i la falta de transparència. Aquest desgavell ha coincidit amb un moment en què la funció docent està reconfigurant-se, amb demandes socials com la reducció de ràtios, l’impuls de programes d’inclusió i la millora salarial. Tot això, fa evident una posició política del Departament que s’allunya de les reclamacions docents, la qual deriva en una pèrdua de confiança.

Davant d’aquest escenari, hauríem de partir de la premissa que la lluita sindical tradicional, centrada exclusivament en l’augment del salari, ja no és suficient per enfrontar les formes contemporànies de poder capitalista basades en el deute, tal com recomana Maurizio Lazzarato. En canvi, l’autor sosté que caldria ampliar l’estratègia de lluita per abordar la captura del futur mitjançant el deute, i per això proposa que la reivindicació salarial s’inscrigui en una crítica més àmplia al sistema. No hem d’oblidar que la figura del treballador tradicional s’ha desplaçat per la del deutor, que inclou no només la seva força de treball, sinó també la seva condició d’endeutat en múltiples àmbits. Per tant, la lluita social ha de centrar-se en qüestions més enllà del salari, com el control del temps, la crítica al deute i la desobediència a les lògiques financeres. Aquest enfocament suposa una transformació radical del conflicte social, ja que proposa que les lluites s’articulin en la desobediència i resistència als mecanismes financers i neoliberals que governen no només el treball, sinó també la vida quotidiana. Això obre la porta a formes de protesta més creatives i innovadores, que poden incloure accions com la vaga de dades digitals o la vaga d’avaluacions.

La vaga de generació de dades digitals

Una proposta concreta que encaixa amb l’anàlisi que desenvolupem és la vaga de dades digitals a l’escola. Aquesta forma de vaga no tradicional consisteix en la suspensió de l’ús de serveis digitals com Google Workspace (Gmail, Drive, Docs, Classroom, etc.), que recullen dades personals i educatives que es transformen en valor per al capital privat. Així, aquesta vaga no atura la producció educativa, però bloqueja un mecanisme clau de captura de valor digital i posa en qüestió el control privat del coneixement i les dades. Aquesta acció no només desnaturalitza l’ús de plataformes que sovint es perceben com a neutres, sinó que és una forma de desobediència quotidiana que ataca la governança neoliberal a través de la captació de dades, ampliant l’abast de la lluita més enllà dels límits tradicionals del treball i el salari.

Des de fa uns anys, gràcies al fiscal de Nou Mèxic, sabem que Google extreu beneficis econòmics amb les dades dels alumnes de l’Estat  Espanyol amb eines digitals com Google Classroom (Martínez Cárceles, 2025). Ara bé, quin és el motiu pel qual el Departament d’Educació no ha volgut desenvolupar eines digitals per protegir al seu alumnat? Per què no s’ha promocionat iniciatives com les de Xnet per tal de configurar nous espais lliures de l’explotació de les dades dels infants? Per respondre a això hem de tenir en compte la composició del finançament de la Generalitat. El deute públic català té una gran dependència del FLA, és a dir, sobre el deute espanyol, i aquest està majoritàriament en mans de grans bancs com Santander, BBVA o CaixaBank, i de fons d’inversió globals com BlackRock i Vanguard. Aquestes entitats no només reclamen el retorn del deute amb interessos, sinó que condicionen directament les polítiques públiques a través de la seva pressió financera i reputacional. A més, tenen participacions importants en empreses com Google, Microsoft, Pearson, Instructure o Stride K12, que operen dins el sistema educatiu a través de continguts, software i infraestructures digitals. Això vol dir que el que es paga com a deute públic sovint reverteix en les mateixes corporacions que mercantilitzen d’alguna forma l’educació pública. Per aquest motiu, resistir a l’ús d’aquestes plataformes o qüestionar la seva presència al sistema educatiu és una forma legítima de desobediència econòmica, un tall directe en el circuit de la submissió. Campanyes de desconnexió a aquestes plataformes i exigir al Departament la creació d’entorns digitals no rectificables de forma directa per part dels grans capitals esdevé en un camp de lluita que encara s’ha de recórrer a més força.

La vaga d’avaluacions

Altra forma de protesta possible és la vaga d’avaluacions, en què els docents es neguen a realitzar les proves finals, o una vegada fetes, no registrar la qualificació en les sessions d’avaluacions. Aquest acte, si bé és complex i arriscat des del punt de vista legal i institucional, representa una forma potent de resistència contra un sistema educatiu que quantifica i classifica els alumnes, reforçant l’individualisme i convertint l’aprenentatge en un rendiment mesurable i explotable. Negar-se a fer les avaluacions, en un marc col·lectiu i sindicalitzat, esdevé una forma de desobediència que desafia la governança educativa neoliberal i la seva lògica de control, distribució dels cossos i rendició de comptes. Aquesta forma de vaga posa el focus en la qualitat i el sentit de l’educació, no només en la seva dimensió laboral o salarial. 

Així mateix, la negativa a desenvolupar o registrar el resultat de les proves diagnòstiques o a qualsevol sistema de control intern, és una forma de resistència contra la lògica disciplinària i jeràrquica del sistema educatiu. Aquesta forma de protesta és especialment significativa en un moment en què l’educació es regeix cada vegada més per criteris de rendiment, mètriques i estandardització. És important, però, que aquesta acció estigui inserida dins d’una convocatòria de vaga legal i recolzada col·lectivament, ja que individualment pot suposar riscos per als professionals.

La necessitat d’actualitzar o superar els ressorts jurídics

Els exemples històrics mostren que les formes tradicionals de protesta obrera, com la vaga de braços caiguts, han estat claus per obtenir millores laborals i socials, ja que incidien en les formes en les quals s’exercia el poder per part dels dominadors. Ara bé, avui dia aquestes formes no són tan eficaces degut al fet que les noves governances es centren en el deute. Cal, per tant, repensar les estratègies de lluita i desenvolupar formes innovadores de protesta que complementin la simple suspensió del treball i que incideixin en la governança del deute, la captació de dades i la mercantilització de la vida quotidiana. Aquestes noves formes de vaga, com la vaga de dades digitals o la vaga d’avaluacions, representen una oportunitat per ampliar la base social i política de la protesta, incorporant les noves realitats i vulnerabilitats del món laboral i social contemporani. Ara bé, una vegada que hem identificat formes de protesta coherents a les formes de governança actual, per tal de desenvolupar noves expressions de protesta és necessari un procés de transformació legal i polític del dret a vaga, ja que aquestes formes poden ser observades com a mala fe, i són sensibles al ser atacades sota l’argument que no respecten els serveis essencials o que són intermitents. 

Avui, qualsevol acció que desbordi els límits formals del dret laboral —com negar-se a fer una avaluació, no utilitzar una plataforma digital o dissoldre una ordre institucional— és ràpidament inspeccionada sota la influència de la idea de mala fe. Aquesta situació ha estat sustentada per la jurisprudència que ha desenvolupat el Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, titllant així a les vagues de zel, rotatòries o intermitents. Creant una asimetria entre les eines dels creditors davant dels deutors, és a dir, dels treballadors. Més enllà d’aquest horitzó d’actuació, l’ambigüitat de la idea de mala fe ajuda a que el poder defineixi sempre al seu favor molts dels casos denunciats. Per altra banda, en el RD-llei 17/1977, art. 11 també s’estableix un dels conceptes més recurrents a l’hora de fagocitar una vaga: els serveis essencials. 

El debat sobre si l’educació pública hauria de ser considerada un servei essencial per tal de limitar el dret a vaga del professorat ha estat analitzat per Cristian Pérez-Muñoz (2023). L’autor revisa l’argument segons el qual la interrupció de l’ensenyament primari provocaria un dany social tan greu que justifica restringir aquest dret, i conclou que no hi ha prou evidències per sostenir aquesta classificació. Al contrari, destaca que prohibir o limitar la vaga comporta costos normatius i democràtics que superen els suposats beneficis. Així, Pérez-Muñoz defensa que el dret de vaga dels treballadors de l’educació pública ha de ser protegit i no reduït sota la lògica del servei essencial. 

En aquesta mateixa línia, Bocheńska (2021) subratlla que, d’acord amb la jurisprudència i el dret internacional del treball, l’educació no pot ser considerada un servei essencial. Només aquells serveis que amb la seva interrupció posa en risc immediat la vida, la salut o la seguretat pública —com la policia o els serveis mèdics d’emergència— poden limitar el dret de vaga. En canvi, incloure l’educació en aquesta categoria no té fonament jurídic sòlid i serveix, més aviat, per restringir de manera injustificada la capacitat de mobilització del professorat. A més, Bocheńska explica que en el debat sobre el dret de vaga en el sector educatiu, sovint es presenta una falsa oposició entre el dret dels alumnes a rebre educació i el dret dels docents a exercir la vaga. Tal com mostra Bocheńska (2021), aquests drets no són incompatibles ni han de ser concebuts en termes de competència mútua, sinó que poden i han de ser equilibrats a través de mecanismes institucionals que garanteixin, d’una banda, la protecció de les condicions laborals del professorat i, de l’altra, establir les condicions mínimes perquè més enllà dels docents els infants puguin ser guardats. El cessament de la guàrdia i custòdia dels centres educatius és un problema a solucionar per les institucions, el qual no hauria d’intercedir en el dret a vaga dels docents, ja sigui amb la concessió de permisos parentals als familiars i/o sota altres mecanismes. En aquest sentit, restringir el dret de vaga amb l’argument que vulnera l’accés a l’educació dels estudiants no només és jurídicament feble, sinó que també ignora la dimensió democràtica i social que té la mobilització del professorat en defensa d’una educació pública de qualitat.

Conclusions, l’exemple de les vagues d’educació a Sud-àfrica

La vaga és un dret humà, el qual està en el punt de mira degut al fet que una nova configuració del capitalisme ha fet saltar pels aires la comprensió tradicional del treball per part de les noves governances determinades pel capitalisme digital. Així doncs, tant la jurisprudència com les formes jurídiques que recull el dret a la vaga han quedat obsoletes. Hem de ser conscients que les vies més efectives per disputar les noves formes de dominació seran ràpidament afeblides al ser titllades de mala fe, erosionades sota la idea de serveis essencials. No necessitem més proves per saber com actua el poder, les noves formes de pensar el temps en la feina són vàlides per la producció, però no ho seran per la defensa dels treballadors. Així doncs, s’ha de treballar per dinamitar la comprensió jurídica del dret a vaga per legislar a favor dels dominats i per altra banda, els treballadors han de ser conscients que són legítims a l’hora d’explorar altres formes de vaga, sobretot quan tenim inputs de la seva eficàcia. 

L’any 2007. en Sud-àfrica es va produir una vaga extensiva que va concloure amb un augment salarial del 7,5%, però aquesta no va ser suficient per pal·liar la situació precària del sistema educatiu i dels docents sud-africans. El 2010, una vaga encara més greu, realitzada durant juliol i agost, just abans dels exàmens finals de Matric (l’últim any d’ensenyament secundari), que va causar alteracions significatives en les proves, amb ajornaments i alguns casos de cancel·lació. Tal com ens explica Tangwe, M. N. (2015), els governs nacionals i provincials van intentar mitigar els efectes de les vagues amb plans puntuals i intermitents, amb exàmens suplementaris i plans de recuperació. L’impacte d’aquesta suspensió de proves a final de curs i d’avaluació va ser tan gran que les mesures del govern van ser insuficients. 

Ens hem de preguntar: què passa quan allò que alguns determinen com a mala fe és l’única via per disputar les noves formes de dominació? En un moment on les coordenades de la deute determinen les formes de governança i en el que aquells que exerceixen el poder activen la pressió psicològica i la culpa  per tal d’optimitzar el rendiment sobre els dominats, haurem d’aturar-nos i determinar l’ús d’allò que alguns han determinat com a mala fe és legítim. Si el sistema opera amb perversitat quan protegeix els interessos dels creditors, per què se suposa que els docents, els de les condicions vulnerades, han de mantenir-se fidels a un marc legal que els condemna? Lazzarato ens ajuda a entendre que la veritable fidelitat està en la resistència: quan les lleis no permeten una dissidència efectiva, allò que els poderosos han anomenat mala fe deixa de ser un criteri vàlid i esdevé una necessitat política. Cal una actualització legal i política del dret a la protesta que permeti noves formes d’organització i mobilització, que trenquin amb la limitació i criminalització de la protesta tradicional i que reconeguin la diversitat i complexitat de les lluites contemporànies. Malgrat la mala premsa de la lluita sindical, si la protesta apunta a allò que fa mal als dominadors, els dominats tindran més possibilitats de fer efectives les seves proclames. I, tot i la distància amb el cas de Sud-àfrica, el seu exemple representa un horitzó a seguir, sense oblidar el que ens van ensenyar a Mataró les treballadores del tèxtil.

Bibliografia

Bocheńska, K. (2021). The right to strike in the education sector in light of constitutional provisions and international legal obligations. Studia z Zakresu Prawa Pracy i Polityki Społecznej, 28(2), 99–115. https://doi.org/10.4467/25444654SPP.21.010.13761

Lazzarato, M. (2011). La fabrique de l’homme endetté: Essai sur la condition néolibérale. Éditions Amsterdam. 

Martínez Cárceles, I. (2025). Disidencia doncete: Habitar las aulas bajo el horizonte del capitalismo digital. Piedra Papel Libros: Jaén [En procés d’edició].

Pérez-Muñoz, C. (2023). Essential services, public education workers, and the right to strike. Political Research Quarterly, 76(2), 565–577. https://doi.org/10.1177/10659129221103483

Tangwe, M. N. (2015). Teachers’ strikes and the right of learners to education in South Africa: A critical literature review. International Journal of Educational Sciences, 11(3), 234–243.