Anàlisi

La meva experiència d’educat en el franquisme. Records d’una absència feliç

Amb aquest text de Julio Rogero Anaya continuem amb la iniciativa d’obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat

En aquests temps, de pèrdua de la capacitat narrativa i d’escolta, em sembla una iniciativa molt interessant la proposta de “La celebració de la mort del gran dictador feixista espanyol, Francisco Franco”, especialitzat en l’extermini de qualsevol que fora el seu oponent durant 40 anys. La proposta de recordar el franquisme des de l’experiència viscuda pels qui ens vam educar a l’escola nacionalcatòlica em sembla una iniciativa encomiable, per part de El Diari de l’Educació, per a no oblidar mai el que va significar per a tantes persones aquest període de les nostres vides. Molts afectats directament per la dictadura de Franco festegem la seva mort en el seu moment i crec necessari recordar-lo, 50 anys després, per a no oblidar tota la seva barbàrie.

Va ser la presència constant d’una realitat marcada per un poder sempre present que marcava i donava forma a les nostres vides.

Avui m’alegro de l’absència, però no de l’oblit impossible, d’una vida que va estar truncada en molts moments per un context i una situació política plasmada en un poble de la Castella profunda, on el silenci imperava en el transcurs de la seva realitat rutinària.

La meva relació amb l’educació la recordo amb especial atenció, entre l’adaptació obedient i la rebel·lia inconscient manifestada en les “malifetes i picias” plenes d’imaginació en quotidianitat de l’escola en un petit poble on tots ens coneixíem. On vaig viure la meva infància hi havia dues presències educatives. Una era educació intrafamiliar, marcada per l’autoritarisme del cap de família, que amb només una mirada quedaves fulminat. En el meu cas va ser així, amb una segona presència que va anar marcant la pròpia subjectivitat. Consistia en el clima asfixiant d’una societat autocontrolada i tancada, on figures com l’alcalde, el capellà, els mestres, el metge i alguns cacics més eren els qui controlaven les vides de cadascun dels habitants del poble. Calia complir amb l’Església “els diumenges i festes de guardar”. A més, els nens i nenes havien d’assistir a les novenes, al res del rosari, als actes del mes de les flors, celebrar les aparicions de la Verge, assistir a les “missions” i les “prèdiques” de setmana santa… Quedaves marcat si no ho feies. En el meu cas, com a fill d’una família nacional catòlica, calia buscar-se els recursos per a alterar la monotonia del res del rosari i altres ritus interminables i avorrits. Recordo les vies de fuita que utilitzàvem per a sortir d’aquell ambient asfixiant en el qual estàvem atrapats: els amics i les estones que passàvem fent “petites entremaliadures”: agafar fruita de les hortes, jugar la propina dominical a les cartes i a les xapes, anar-nos a fumar al costat dels matolls del riu… Així, amb altres entremaliadures i activitats escapistes, corria una part important del temps de la nostra infància. Tot això es completava amb la “Història sagrada” de les enciclopèdies i “La formació de l’esperit nacional” components centrals d’aquell adoctrinament sense pausa. “Quan els grans conqueridors eren nens” ens mostrava el camí a seguir en la infància per a arribar a ser bons patriotes idealitzant els mites i llegendes creats pel franquisme.

Al meu poble hi havia l’escola nacional i l’escola de les monges. Des de petit vaig anar a escola de les monges. En ella estàvem nens i nenes en la mateixa classe. A l’escola nacional hi havia l’escola dels nens i els mestres i l’escola de les nenes i les mestres. Recordo els diumenges on s’anava a missa, sortint en fila des de l’escola fins a l’església. En la meva, més identificada amb el catolicisme, el domini dels ritus religiosos marcava la vida quotidiana.

El meu pare, fidel al franquisme nacional-catòlic, sabia que hi havia una altra realitat

En aquells moments Franco era un personatge llunyà i només present en les notícies de “El Comunicado” i dels “Nodes” obligatoris, cantors de les glòries del franquisme, previs de les pel·lícules que ens posaven en el centre parroquial. Va ser determinant la influència de la manipulació informativa del règim. Recordo les notícies des de la “Radio Nacional”. El meu pare, fidel al franquisme nacional-catòlic, sabia que hi havia una altra realitat. A la nit de cada dia, quan tot estava en silenci, escoltava “La Pirinenca”, emissora que emetia en ona curta des de la clandestinitat, les notícies ocultades per la informació oficial: normalment la repressió, la fam, les protestes reprimides… És un dels records més vívids que tinc de la infància.

La influència de l’ambient religiós i ideològic em va portar per davant en una de les visites de propaganda que feien els ordes religiosos i els seminaris diocesans per a captar nens i perpetuar en ells el seu domini i extensió. Jo vaig voler anar al seminari, no sé molt bé per què, condicionat pel clima religiós on el meu ídol era un capellà jove que jugava amb nosaltres al futbol després de passar per la catequesi. Així que amb dotze anys em van portar intern al seminari. Tota una experiència de nou anys que, sens dubte, van marcar la meva vida, en alguns aspectes per a mal i en uns altres per a bé. Era, sens dubte, una institució dirigida i destinada pel franquisme a reproduir el poder de l’Església, sostenidor de la dictadura franquista i el seu nacionalcatolicisme. Ens van contar que va haver-hi una guerra i que l’havien guanyat els bons, amb els quals estàvem nosaltres. Però fets com el Concili Vaticà II van posar en dubte el paper de l’Església en la dictadura franquista. Una altra cosa era la consciència que en aquests moments teníem els qui ens iniciàvem en aquella, per a mi, inexplicable realitat. Allí es practicava la pedagogia més tradicional basada en el llibre “sagrat” de text, les classes magistrals més avorrides, el memorisme, la lletra amb sang entra, l’obediència cega i la creença més irracional en la tarima, símbol de l’autoritat del mestre. Els resultats d’aquest pas per aquesta institució eclesial van significar, com més negatiu, la manipulació ideològica en tot l’entramat religiós autoritari i alienador, la repressió afectiu-sexual-relacional i l’ocultació d’altres realitats socials, polítiques i culturals. En ella es desenvolupaven la submissió absoluta a normes disciplinàries sense sentit, els càstigs de tota mena, la por i la repressió a qualsevol manifestació d’autonomia i pensament propi…

Vaig entrar en contacte amb grups polítics clandestins. En aquestes organitzacions vaig iniciar tot un procés de canvi personal amb una nova formació i autoeducació que m’havien estat segrestats en la meva infància i adolescència

Vaig haver i continuo havent de desconstruir, aquest va ser un dels aspectes positius, tota aquesta formació ideològica, afectiva i religiosa, ja en el seminari, en entrar en contacte a la fi dels anys seixanta amb organitzacions compromeses amb l’emancipació de la classe obrera i amb la contestació des de posicions molt crítiques amb el franquisme i el nacionalcatolicisme. Vaig entrar en contacte amb grups polítics clandestins. En aquestes organitzacions vaig iniciar tot un procés de canvi personal amb una nova formació i autoeducació que m’havien estat segrestats en la meva infància i adolescència. A la fi dels anys seixanta i principis dels setanta vaig conèixer persones molt compromeses en el món de l’educació, que continuen formant part de la meva vida actualment, que em van ajudar a fer possible aquest canvi profund, encara inacabat. Amb elles, vaig conèixer directament el naixement dels moviments de renovació pedagògica (MRP), d’ACIES, antecessor del Moviment d’Escola Popular (MCEP), del Moviment d’Educadors Milanians (MEM), de la pedagogia alliberadora de Freire i dels sindicats d’educació.

La clandestinitat, experimentada en la vida quotidiana d’aquells anys últims de la dictadura, va ser l’espai d’aprenentatge, formació i presa de consciència que hi havia una altra realitat social, política i educativa amb la qual em vaig anar trobant i comprometent des que la vaig descobrir. Amb això, vaig fer meva la necessitat de comprometre’m èticament i políticament amb l’objectiu, que roman fins avui, de treballar per l’emancipació dels oprimits i amb ella de tota la humanitat enfront de la barbàrie de la dictadura franquista i a qualsevol fallida dels drets humans, de la dignitat de les persones i de la democràcia. També vaig comprendre llavors que era des de la dedicació a l’educació com a docent i el meu compromís amb els moviments educatius emancipadors des d’on podia donar sentit al meu nou projecte de vida.

Per tot això, em sembla imprescindible portar a la memòria el significat de la barbàrie del franquisme, per a portar-lo a les aules i a la societat, per a poder posar en el primer pla el valor de la democràcia. Amb molta freqüència observo reminiscències del que es va viure en aquests anys, quan en la institució escolar es continua sostenint l’autoritarisme, la selecció dels millors, la neutralitat, la por, l’obediència cega, el classisme i la segregació dels més febles. També conec realitats molt esperançadores en les quals, en molts centres educatius públics, s’intenta viure la democràcia fent realitat el protagonisme de la comunitat educativa, i experimentant que és així com es crea una cultura i un clima educatiu, capaços de fer front al neofeixisme educatiu i a la mentida que va haver-hi temps passats millors.