Opinió

La petja republicana en Educació

S’ha escrit força sobre la petja republicana (històrica) en el món educatiu a l’Estat i a casa nostra, Catalunya, des de la Frederica Montseny Mañé ençà. Hi ha llibres memorables que es poden llegir per situar-se i fer-se’n una idea prou completa.  Ara em plau, però, de fer una reflexió més arriscada i delicada per propera en el temps i en l’espai. És un balanç ràpid, una mica a raig, però que penso que algú ha de fer. Les persones expertes ja podran, si els reca, de corregir-me.

De primer, faig un repàs de les conselleries encapçalades per un representant republicà: Ventura Gassol i Rovira (vint mesos), Josep Bargalló i Valls (en tres legislatures diferents: un mes, set mesos i trenta mesos), Marta Cid i Pañella (vint-i-vuit mesos), Josep González i Cambray (vint-i-cinc mesos) i Anna Simó i Castelló (catorze mesos). He fet el recompte per mesos en una mena de capmàs. En els períodes en què aquestes persones assumien la responsabilitat tots van viure fets singulars, per dir-ho d’alguna manera: Gassol, una guerra; Bargalló, el primer govern d’esquerres des de la República i una pandèmia mundial; Cid, l’expulsió dels republicans per part del soci de govern que n’ostentava la presidència i Cambray i Simó, la sortida del soci de govern que s’havia compromès a compartir legislatura.

Renuncio a tenir en compte el període del poeta selvatà perquè és un escenari llunyà i m’he conjurat a parlar del moment més proper.

Si fixem la mirada en la resta i resseguim només la implantació de polítiques educatives que hagin deixat petja i hagin ajudat a configurar el sistema tal com el tenim ara, o, en tot cas, que no les hagi revertit cap altre HC de partits diferents del republicà, podríem llistar les següents:

1. Implantació dels Equips de Llengua, Interculturalitat i Cohesió social (reconversió del Servei d’Ensenyament del Català i del recurs anomenat Compensatòria). Aquesta implantació va portar associats dos recursos que tenen una vigència esfereïdora a hores d’ara: les aules d’acollida i els plans educatius d’entorn. Aquests darrers, precedents de l’escola a tempo enteiro portuguesa o de l’escola a temps complet, altrament dita Educació 360, etc.
2. Aprovació i desplegament d’un instrument legislatiu de primer ordre, com és ara la Llei d’Educació de Catalunya (2009) i les branques immediates que se’n van derivar: decret d’autonomia de centres (2010) decret de direccions (2010). La LEC va sorgir del consens dins l’anomenat Pacte Nacional per a l’Educació que figurava al Pacte del Tinell, que va guiar el primer govern d’esquerres i catalanista. Si resseguíssim les branquetes i els nusos de la LEC podríem adonar-nos de la transcendència de l’instrument.
3. Desplegament de l’anomenat decret d’inclusió. Certament, ara de seguida algú em corregirà i em portarà a col·lació que va ser redactat en el marc d’un govern no republicà. En soc conscient, però el desplegament ha anat, des del primer minut fins fa pocs mesos, a càrrec de governs republicans.
4. Signatura del Pacte contra la segregació escolar a Catalunya. Les entitats signants van ser el Departament d’Educació, el Síndic de Greuges i gairebé tots els ajuntaments de més de deu mil habitants, membres de la comunitat educativa i del Parlament de Catalunya. Una mesura legislativa per poder complir els compromisos del pacte va ser el decret de la programació i de l’oferta educativa i del procediment d’admissió en els centres del Servei d’Educació de Catalunya (2021). Aquest instrument inclou, entre d’altres, l’avaluació anual dels nivells de segregació de cada centre, la detecció de l’alumnat amb necessitats educatives específiques, la reducció del nombre màxim d’alumnes per grup, la distribució equilibrada de l’alumnat i ajuts per garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés de l’alumnat socioeconòmicament vulnerable a les activitats complementàries i als serveis escolars.
5. Gestió del procés d’estabilització de les persones docents interines per assolir el percentatge més baix d’interinatge de tota la història del Departament.
6. Pla per a l’escola rural a Catalunya: reobertura d’escoles rurals, gratuïtat de l’INF2 i escolarització d’infants d’INF2 i INF1 en escoles rurals de micropobles.
7. Retirada del concert a les escoles segregadores autoanomenades diferenciades.
8. Aprovació i desplegament de marcs normatius apuntats pel títol II de la LEC…
9. Incorporació al sistema de persones expertes més enllà dels docents: tècnics d’inserció social, educadors socials…
10. Reversió de les retallades envers els docents, algunes de les quals repercutien directament no tan sols en la pèrdua de poder adquisitiu sinó també en la pràctica diària en nombre d’hores lectives.
11. Conversió del Consell d’Educació de Catalunya en un òrgan més obert que des dels seus inicis.

No tinc la pretensió d’exhaustivitat i soc conscient de tot el que em deixo (rebaixa de ràtios, motxilles econòmiques, digitalització, etcètera), però concloc que em dona de parer que s’ha frivolitzat la petja republicana a Educació dels darrers anys: s’ha frivolitzat i s’ha centrat en aspectes epidèrmics del moment. Una lectura atenta de la realitat i de les accions perennes ens situa en un escenari que he volgut consignar de manera maldestra per mitjà d’aquest paper que no vol ser exhaustiu ni afalagador. Només a tall de crònica d’aquests darrers anys. Consti que no tinc cap intenció de combregar amb rodes de molí ni de menystenir el fet que algunes de les mesures han estat precedides per situacions que es van produir en governs anteriors, però el fet és que fer aflorar la petja, una part almenys, de la petja republicana en l’Educació de Catalunya, és la meva intenció en aquest paper.