Opinió

La solució: canviar el model de formació continuada del professorat

Un cop més els resultats de les avaluacions externes ens mostren una baixada en els resultats curriculars, ara a matemàtiques a primària, uns resultats que confirmen una tendència que fa anys venen indicant les proves de competències bàsiques.

No es pot afirmar que hi pugui haver una única resposta per remuntar la situació, però sabem que la millora de la pràctica educativa només és possible si s’incideix decididament en la capacitació del professorat. També sabem que la formació dels futurs docents és millorable, però no podem ignorar que els canvis en la formació inicial poden arribar a tenir efectes, tirant curt, al cap d’una desena d’anys, o més. Urgeix altres tipus de solucions.

La formació continuada del professorat és una necessitat que compartim una majoria de professionals de l’educació; una formació que ha d’incorporar el saber i el coneixement en el camp de l’educació i l’aprenentatge. I no és només una necessitat assumida des del sector, sinó que el marc legal situa la formació continuada com un dret i un deure del professorat.  

Com veurem, convé fugir de fórmules ja conegudes, que segueixen una dinàmica de dalt a baix i no responen a allò que realment interessa als territoris i als centres educatius. No es tracta tampoc de fer més postgraus, més cursos, més avaluacions de professorat que no condueixen a res. El model que cal implementar a Catalunya ha de seguir les tendències de països propers i les indicacions recollides en la recerca educativa.

La situació actual

Un repàs a la situació internacional sobre la formació continuada del professorat mostra un canvi de model significatiu: ja no es tracta de fer actuacions aïllades, sinó que convé establir una estructura sòlida i perdurable, amb unes funcions i uns rols ben establerts.

Segons el darrer informe de la Comissió Europea, de 2021, més de la meitat de països europeus disposen d’una agència externa al govern que coordina la formació permanent de professorat. Les fórmules de coordinació són diverses: des de països on aquesta agència depèn del govern fins a fórmules de quasi total independència.

En alguns països, aquestes agències externes tenen la funció del disseny, execució i avaluació de la formació: Bèlgica, Txèquia, Estònia, Irlanda, Grècia, Croàcia, Xipre, Àustria, Polònia, Finlàndia, Suècia, Gal·les, Irlanda del Nord, Albània, Liechtenstein, Montenegro, Macedònia del Nord i Sèrbia, a més de Portugal i Escòcia. En altres, es limiten a la coordinació, gestió de l’oferta i acreditació de la formació. Podem mirar amb una mica de detall aquests dos darrers exemples: Portugal i Escòcia.

Portugal disposa d’un òrgan depenent del govern, però amb certa independència de gestió. El Conselho Científico-Pedagógico da Formação Contínua (CCPFC) s’encarrega d’acreditar els proveïdors públics i privats que ofereixen formació. Aquest òrgan està presidit per un professor universitari (actualment, de la Universitat de Porto), un secretari (sol ser un membre de l’administració) i sis vocals (professorat, experts, etc.). El Conselho s’encarrega d’acreditar les entitats de formació, les activitats de formació, els professionals formadors i consultors de formació; també avalua el sistema de formació i elabora informes periòdics sobre l’estat de la formació del professorat. Disposa d’un reglament de funcionament, que aprova el govern. La inspecció s’encarrega del control de les accions formatives. El Ministeri estableix prioritats i plans nacionals específics (lectura, digitalització, etc.).

El marc legal situa la formació continuada com un dret i un deure del professorat.  

Escòcia disposa d’una agència executiva. El règim d’agència executiva en l’ordenació jurídica significa independència i imparcialitat. Education Scotland té assignades funcions que van més enllà de la formació de professorat (inspecció, desplegament curricular, regulació de centres, etc.).

L’estat espanyol no disposa de cap organisme coordinador i va transferir  les competències als governs autònoms. En general, les conselleries respectives elaboren els plans de formació. En algun cas, existeixen òrgans consultius, com a Andalusia (Comisión Andaluza de Formación del Profesorado), que depèn de la Conselleria d’Educació o  Castella-La Manxa, que té un Centro Regional de Formación del Profesorado que coordina els Centros de Profesores (CEPs).

Si analitzem les polítiques sobre formació permanent a Catalunya, constatem grans fluctuacions, sense ordre ni horitzó, des dels FOPPI i plans unitaris en els territoris (a la dècada dels 80), fins a la formació per la reforma del primer Pla de Formació del Departament, passant pels anys de Formació en el centre a cost zero i els cursos de formació digital per tothom. La formació permanent està “acreditada” pel Departament d’Educació i té marcades uns programes prioritaris. Tot i això, la vinculació amb les universitats és minsa i depèn molt del tarannà dels serveis educatius del territori.

Cal un altre model de formació continuada del professorat

En la situació actual, urgeix articular la formació en el marc més ampli del desenvolupament professional docent, per respondre a les múltiples demandes dels professionals i poder actuar amb la necessària prospectiva que permeti superar les dèries i modes puntuals, i situar les bases per assolir una educació de qualitat que millori els processos d’aprenentatge de tots i cadascú dels nostres infants i joves.

Hi ha un denominador comú en tots aquests anys: la manca d’una estructura estable que assumeixi el disseny, execució i avaluació de la formació docent i el desenvolupament professional.

L’adaptació als canvis socials i de l’alumnat ens porten a una participació activa en activitats de reflexió sobre la pràctica amb companys i companyes fomentant una formació continuada a partir del treball cooperatiu en espais i fòrums professionals. Però això necessita un suport i una estructura estable.

En aquest sentit, les aportacions de la recerca educativa aporten algunes qüestions rellevants sobre la formació permanent del professorat que caldria recollir:

• Ha de plantejar-se com un procés sistemàtic i no com una successió d’actes.
• Ha d’estar arrelada a l’experiència directa i evitar solucions generalistes.
• Ha de respectar i partir de l’organització del temps del professorat, i combinar accions dilatades en el temps amb accions d’intervenció curta.
• Ha de combinar la millora de l’oferta d’un centre educatiu, per assegurar l’arrelament al territori, amb els interessos particulars del professorat, per tal de facilitar-ne la promoció professional.
• Ha d’estar plenament vinculada als continguts educatius i també als processos d’aprenentatge.
• Ha de partir de diagnòstics precisos sobre el nivell de destresa “real” del professorat.
• Ha de ser voluntari i no forçat, amb compensacions més enllà de les econòmiques (culturals, socials), i ha de radiar prestigi i qualitat.
• Ha de ser sostenible i no caure en una inflació d’activisme.

El model que proposem és la creació d’una Agència de Desenvolupament Professional Docent adscrita al Departament d’Educació, però amb independència en la direcció i gestió. Hem de mantenir la seva adscripció al Departament d’Educació, perquè és l’organisme que té l’obligació de vetllar per una formació de qualitat del professorat en exercici en les etapes no universitàries del sistema públic, però alhora apostem per una desvinculació estratègica que li doni prestigi i asseguri la qualitat de la formació.

Necessàriament, en la construcció d’aquesta Agència, caldrà generar aliances amb actors destacats: universitats, associacions professionals, moviments de mestres, sindicats, col·legis professionals, associacions de famílies, fundacions, i altres actors interessats. Així mateix, ha de tenir una connexió directa amb els serveis educatius del Departament d’Educació que intervenen en Formació, com també amb l’Agència d’Avaluació i Prospectiva, i el Consell Educatiu de Catalunya.

En moments com l’actual, de resultats curriculars decebedors i moltes incerteses en el conjunt de la carrera professional docent, l’aposta per unificar els esforços dels agents implicats en la formació i poder projectar una estratègia comuna hauria de ser una prioritat.

Dotar-nos d’una estructura estable amb certa independència de les pugnes partidistes, que fugi del presentisme de moda i amb visió de futur pot donar confiança als docents i a tota la comunitat educativa.