Opinió

La tornada en set preguntes

Jordi Badiella és professor a l’Escola el Cim de Terrassa i membre de la xarxa Espurn@

Aquest estiu, que encara dura, m’he trobat dos exalumnes pel carrer. Les classes ja s’havien acabat i l’encontre va ser, en tots dos casos, un premi de final de curs. És freqüent, en aquesta professió, que ens passi això, com també ho és que pensem que cada curs els nostres alumnes tenen la mateixa edat, però que nosaltres tenim un any més. Aquest és un fenomen que deixa de produir-se quan l’alumne marxa de l’escola i els anys també comencen a passar per a ell, fins al punt que sovint no el reconeixem, a no ser que ens aturi per preguntar-nos si recordem qui és. Llavors, es produeix un moment màgic, allò que James Joyce va batejar, en un sentit literari, com a epifania, un moment en què realitat interna i realitat externa són sentides com una mateixa cosa. En el camp de l’educació, l’epifania es fa encara més palesa, sobretot, si l’exalumne tenia dificultats afegides a les pròpies de l’edat i vam fer el que estava a la nostra mà per ajudar-lo. La qual cosa, generalment no és gaire, però és molt: somriure, escoltar, comprendre, parlar, animar. I ensenyar, que també forma part -part-, de la nostra feina.

Per als mestres i professors, l’any comença al setembre. Com per a molta gent, el nostre cap d’any és un moment propici per a la formulació de desitjos i bones intencions. Per a molts, també és un moment idoni per als dubtes, potser més que per a les conviccions. Les que segueixen són set preguntes fetes a peu d’obra, ara que som a punt de començar. I no porten implícita cap resposta, perquè en la nostra feina, ja ho sabem, les respostes també són una altra forma de pregunta.

Pregunta 1: Què cambiarà a l’escola en els propers cinc anys? O bé, quina lectura del present podríem fer que ens permetés intuir el futur?

Pregunta 2: Els alumnes canviaran en els propers cinc anys? Això és: quines noves necessitats tindran? Què els podrem oferir per cobrir-les?

Pregunta 3: Quina mena d’inèrcies m’atenallen i no em deixen ser prou dúctil a l’adaptació per oferir sistemàticament novetats pedagògiques?

Pregunta 4: La lògica del sistema educatiu ha canviat en alguna cosa? Ho observo en alguna escola, en algun mestre, en algun alumne? Ergo…

Pregunta 5: L’escola està ben organitzada? Quins processos ens caldria canviar per ser més eficients i oferir més coherència a la comunitat?

Pregunta 6: A l’escola, la producció de noves idees és satisfactòria? Sabem convertir les idees en estratègies i les estratègies en accions?

Pregunta 7: Innovar en solitari ja és suficient? Podríem buscar la manera d’arribar junts i millor a les necessitats canviants de l’alumnat?

Podria ser que l’estiu proper, o que els propers cinc estius, ens trobéssim algun exalumne pel carrer que cridi el nostre nom per saludar-nos i per dir-nos, amb això, que ho vam fer bé, que els dubtes són més eficients que les conviccions; que els canvis, sovint, sorgeixen d’haver fet una bona lectura del futur; que la ductilitat en la feina és un actiu personal; que la lògica del sistema no és la de les persones; que l’eficàcia s’amaga en la transformació de les idees en estratègies i d’aquestes en accions…

Bona tornada i feliç curs nou!