“La universitat a Espanya ha avançat molt en els darrers 50 anys en termes de massificació, i no és tan elitista com altres països del nostre entorn com Alemanya o França, però encara està lluny de l’equitat”. Aquesta és, segons Antonio Ariño, catedràtic de Sociologia de la Universitat de València, una de les principals conclusions del segon estudi Via Universitària, realitzat per la Xarxa Vives (que aplega les 22 universitats, públiques i privades, de l’àmbit lingüístic català), sobre una mostra de més de 41.000 enquestes realitzades a estudiants de grau i màster d’aquestes universitats. Les altres dues grans conclusions són que la diversitat de l’alumnat va en augment i que, malgrat la revolució digital, la innovació és pràcticament testimonial, ja que només el 5% dels estudiants afirmen que els seus professors utilitzen metodologies innovadores.
I per què està lluny de l’equitat? L’estudi conclou que la proporció de nivells formatius de la societat no es trasllada a la universitat. Mentre que a la societat el 40% de la població tindria aquest capital educatiu baix, a la universitat aquest percentatge amb feines supera el 10%. A l’hora de definir les classes socials (i dividir-les en alta, mitjana i baixa), l’estudi té en compte sobretot el nivell formatiu dels pares i el seu tipus d’ocupació, més que no pas la renda familiar, que no es pregunta als enquestats. Aquesta inequitat s’accentua a les enginyeries i carreres científiques, on el percentatge d’alumnes amb progenitors de nivell formatiu baix és inferior que a les branques de ciències socials i humanitats.
“No és que a la universitat no hi hagi igualtat, perquè en aquest cas estaríem dient que no corregeix les desigualtats socials, sinó que ni tan sols hi ha equitat; queda molt camí per arribar a l’equitat i no diguem ja a la igualtat”, explica Ariño, un dels codirectors de l’estudi, juntament amb Miquel Martínez (Educació UB), Ramon Llopis (Sociologia UV), i Ernest Pons (Estadística UB), i amb la direcció tècnica d’Anna Prades, cap de projectes d’AQU Catalunya (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya).
Costos i beneficis: l’‘efecte Mateu’
L’estudi també constata que el cost de la universitat (concepte que inclou la matrícula, però també la manutenció: lloguer, menjar, transport, etc) sobretot es finança gràcies als diners dels pares i mares. En el cas dels estudiants de grau, el 58% del volum del finançament surt de les famílies, el 18% de beques, i el 20% d’ingressos procedents del treball (sigui durant el curs o les vacances). La resta, testimonial, són préstecs, la parella i altres. En el cas dels estudiants de màsters, els percentatges varien, però encara la família és la font principal de finançament. Pel que fa al lloc on viuen els estudiants, el 62% ho fa a casa dels seus pares, un percentatge que situa Espanya (si la mostra de la Xarxa Vives es pot extrapolar al conjunt de l’Estat) al costat de països com Itàlia (69%), Geòrgia (65%), Albània i Croàcia (51% ambdós), molt lluny de la mitjana europea (36%) i encara més de països com Finlàndia (4%), Dinamarca (8%) o Noruega (9%).
La mobilitat internacional seria una altra font d’inequitat. Malgrat que la totalitat dels alumnes enquestats pertanyen a estudis emmarcats en l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), cosa que no passava amb el primer Via Universitària, només un 8% declara haver fet mobilitat internacional (bàsicament, el programa Erasmus), si bé un 37% afirma que pensa fer-ho. Però l’estudi també constata que, dins d’aquest 8%, la classe social alta està sobrerepresentada, perquè, novament, el seu finançament es basa principalment en els progenitors. “Si a la universitat ja només arriba una certa elit, en el cas de la mobilitat ja és una selecció de la selecció –diu Ariño–, i així és com determinades persones van acumulant beneficis i les oportunitats arriben sobretot als que ja tenen millors condicions, consolidant així l’efecte Mateu”, expressió inspirada en una frase de l’Evangeli de Mateu i molt usada pels sociòlegs per definir aquells processos que fan que els rics siguin més rics i els pobres, més pobres.
L’accés a la universitat també permet parlar d’efecte Mateu. En relació al primer estudi, ha augmentat el percentatge d’alumnes que accedeix a la universitat a través de les PAU (del 67,4% el 2015 al 82,4% el 2018), i ha caigut els que ho fan des d’un cicle formatiu de grau superior o mitjançant l’accés als majors de 25 anys, la qual cosa porta els investigadors a afirmar que “es va en la direcció contrària a l’objectiu”, ja que el sistema no és prou flexible per atraure l’interés d’estudiants de més edat o classe social baixa.
La ‘síndrome de la impostora’
Als estudis de salut les dones representen al voltant del 70% de l’alumnat. Als d’educació i intervenció social freguen el 80%. En el conjunt de la població universitària les dones representen el 62% del total. En canvi, a les enginyeries la major part dels alumnes són homes, i en alguns casos, com el de les TIC, només el 16,8% de l’alumnat són dones. D’aquí que l’estudi Via Universitària conclogui que “les carreres reprodueixen les tasques de l’àmbit domèstic marcades pel gènere”. “Les dones s’orienten cap a les àrees de salut i de cura, mentre que els homes ho fan cap a aquells estudis que tenen a veure amb l’espai exterior de poder i de presa de decisions”, diu l’estudi, segons el qual “els àmbits de coneixement més masculinitzats tenen més oportunitats laborals, reconeixement i prestigi social”.
Això, sostenen els directors del Via Universitària, reforça el que es coneix com la síndrome de la impostora. “La dona que es matricula en una titulació masculinitzada s’infravalora perquè entén que està en un lloc que no li pertoca, la matèria li agrada però sap que socialment allò està valorat com un àmbit masculí , i per això se sent com una intrusa o una impostora”, aclareix Ariño.
En la distribució horària d’una setmana lectiva normal, les dones assisteixen més hores a classe, dediquen més temps a l’estudi, i també més temps a les feines de casa i a la cura d’altres. Per contra, els homes guanyen en temps dedicat a treball remunerat i, en especial, en temps dedicat a aficions i vida social.
Millora d’expectatives, immobilisme metodològic
Una altra de les poques comparacions que estableix l’estudi en relació al primer que es va fer (molts dels paràmetres es consideren no comparables) es refereix a les expectatives dels estudiants universitaris. Així, en relació al primer Via Universitària (2014-2016), els estudiants d’ara són més optimistes pel que fa al futur i al que els aporta la universitat en aquest futur. Un 54% creu que els estudis els seran útils per trobar una feina ben remunerada (el 2016 eren el 40%), i 7 de cada 10 opinen que els estudis els seran útils per contribuir a la millora de la societat i trobar una feina relacionada amb aquests estudis. Un 60% diu sentir-se integrat en la vida universitària, però només el 20% ha participat en algun òrgan de gestió.
Pel que fa a la pedagogia, l’estudi constata que, si més no fins ara, els canvis del Pla Bolonya no han tingut l’efecte esperat pel que fa a innovacions pedagògiques (ludificació, flipped classroom, MOOC, etc). Aquestes continuen ocupant un percentatge residual, de només el 5%, en relació a les metodologies tradicionals (classe magistral i avaluació final amb examen escrit), que representen el 60%, i les metodologies actives (laboratoris, tallers, treballs en grup, pràctiques, etc.), que suposen el 35% restant. L’estudi també senyala que, en el cas de les metodologies tradicionals el percentatge d’estudiants que declaren que el seu objectiu principal és aprovar amb el mínim esforç possible és força superior als que ho fan davant d’una assignatura impartida a través d’una metodologia innovadora.
No obstant això, aquest immobilisme no es pot atribuir exclusivament a un presumpte fracàs de Bolonya, adverteixen els investigadors, ja que hi ha altres poderosos factors a tenir en compte, com els efectes del decret Wert de 2012 o la precarietat laboral de bona part del professorat universitari. “No és només por al canvi, sinó que les condicions del sistema no afavoreixen el treball transversal i en equip que requereixen les noves metodologies”, adverteix Miquel Martínez.
Al final de l’estudi, es presenten tot un seguit de propostes per corregir les dinàmiques negatives detectades, entre les quals impulsar polítiques d’accés a estudiants d’origen social baix, pares estrangers o de més edat; flexibilització de gairebé tot: règim de permanència, ritmes de progrés, mètodes d’avaluació, currículum, calendari acadèmic; impuls de beques i taxes universitàries que s’ajustin molt millor al nivell socioeconòmic dels estudiants (amb beques-salari que poguessin cobrir no només la matrícula sinó també una part considerable de la manutenció); o la visibilització de models masculins i femenins que trenquin els estereotips de gènere i la introducció de la perspectiva de gènere i revisió de continguts en aquesta clau en totes les àrees de coneixement.
