Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Xarxa de Competències ha aplegat, al llarg de 21 anys, docents de tot Catalunya amb voluntat de repensar els processos d’ensenyament i aprenentatge en els seus centres, per mitjà de la formació entre iguals i en xarxa, amb vistes a compartir i a enriquir-se mútuament per millorar els aprenentatges de tots els alumnes. Com a xarxa pionera, ha esdevingut l’espai per excel·lència d’aprenentatge docent entre iguals del Departament d’Educació, i ha contribuït a la professionalització docent individual i col·lectiva. Enguany la xarxa està formada per 650 centres, tant d’educació primària com secundària, de formació d’adults i d’educació especial, de diferents territoris, i implica aproximadament 12.000 docents.
El Departament d’Educació organitza anualment una jornada de cloenda del programa, amb la finalitat de compartir i intercanviar les experiències que han realitzat els centres al llarg del curs, si bé la jornada és oberta a tots els docents que ho desitgin. Després de dos anys, en què s’ha celebrat amb un format virtual, el 8 de juliol s’ha reprès el format presencial. En contrast amb la davallada de l’assistència a les formacions d’estiu, la jornada de cloenda del curs de la Xarxa, en canvi, va congregar gairebé 800 assistents per reflexionar sobre com millorar les pròpies pràctiques, i per compartir i celebrar de forma constructiva i optimista els aprenentatges realitzats durant el curs i vinculats al dia a dia i a la realitat dels docents. Va obrir l’acte Joan Cuevas, director general d’Innovació Educativa, Digitalització i Currículum, que va remarcar la conjuntura complexa i la pressió per la qual passa l’educació arreu, en un moment en què la societat espera que l’escola solucioni els problemes del món.
La ponència central de la jornada, a càrrec de Txell Monguillot, professora de l’INEFC, i Neus Sanmartí, professora honorària de la UAB, portava el títol “Avaluar per aprendre: què ens diu la recerca?”, i tenia com a finalitat fer una lectura crítica d’un informe publicat el 2019, El poder de l’avaluació per a l’aprenentatge: 20 anys d’investigació i pràctica a escoles del Regne Unit i dels EUA, per Christine Harrison i Margaret Heritage amb motiu del vintè aniversari d’una publicació transcendent, Inside the Black Box, de Paul Black i Dylan Wiliam. En aquest informe, les autores fan un recorregut sobre l’avaluació per a l’aprenentatge, amb noves idees obtingudes a partir de dues dècades d’investigació sobre la teoria i la pràctica a l’aula, a la vegada que recullen els beneficis acumulats per a l’ensenyament i l’aprenentatge i projecten el seu desenvolupament futur.
Monguillot i Sanmartí van aportar idees sobre com aquesta recerca pionera pot proporcionar dades útils en el desplegament de les potencialitats de l’avaluació formativa en el nostre context, i per regular i millorar la formació del professorat i la qualitat de les pràctiques. Si bé Sanmartí va assenyalar que als anys noranta ja se’n va fer ressò, amb Jaume Jorba, dels primers estudis sobre avaluació formativa, cal assenyalar com a fita l’encàrrec que li feu el Departament d’Educació, l’any 2010, de l’opuscle Avaluar per Aprendre. La publicació d’aquest document coincidia amb el fet que l’avaluació formativa es convertia en un dels elements centrals de la formació entre iguals desplegada dins la Xarxa de Competències, fins a l’actualitat. Aquest document ha estat recentment actualitzat sota el títol d’Avaluar és Aprendre.
Les ensenyances teoricopràctiques de Neus Sanmartí, conjuntament amb el treball desplegat per la Xarxa, ha contribuït al fet que diverses generacions de professorat a Catalunya s’hagin familiaritzat amb una nova cultura de centre basada en l’avaluació entesa com a regulació per a la millorar dels aprenentatges, i ha estimulat l’intercanvi d’experiències. Actualment, la Xarxa proporciona recursos pràctics a professorat de tot Catalunya. Paral·lelament, la normativa ha anat incorporant elements i estratègies que focalitzen en aquesta funció de l’avaluació, en detriment de la funció qualificadora, com es fa palès en la proposta dels nous currículums. Així doncs, segons Monguillot i Sanmartí, la majoria de docents a Catalunya estan familiaritzats amb el concepte i fins i tot amb algunes de les pràctiques; tot fa indicar, per tant, que hi ha un camí recorregut, si bé van alertar del perill de reduir l’avaluació formativa a un recull de tècniques, en comptes de veure-la com un element inserit dins les pràctiques d’aula i indissoluble de l’aprenentatge de les diferents disciplines.
Presentació de 65 pòsters
També hi va haver un espai de presentació de 65 experiències dels centres que formen part de les diverses xarxes territorials per mitjà de pòsters. Les experiències es van referir als temes treballats a la Xarxa al llarg dels darrers cursos: dinàmiques i instruments d’avaluació formativa, treball cooperatiu, informes d’avaluació, observació docent entre iguals…, així com processos de transformació en els centres.
Finalment, recollint les oportunitats del nou currículum, la jornada va cloure amb una taula rodona, “Com vivim el món des de l’escola?”, en què participaren Neus Gallart, mestra d’educació primària; Neus Heras, professora d’educació secundària; i Digna Couso i Carles Monereo, professors de la UAB, per abordar la posició de l’escola com a lloc en què ha d’entrar la vida i com a espai central en la vida dels infants i joves, sobretot després de la pandèmia, i reduir la desafecció d’alguns adolescents envers l’escola.
Per acabar, recollim unes paraules de Dylan Wiliam en el prefaci del llibre de Harrison i Heritage: “Retrospectivament, una cosa que no era tan clara a l’inici és que per als docents –fins i tot per als més experimentats– desenvolupar estratègies d’avaluació formativa és sobretot un procés de canvi d’hàbits més que d’adquisició de coneixements. És quelcom més que afegir algunes tècniques a les rutines dels docents, sinó que implica canvis profunds en la pràctica docent, que potser vàrem subestimar”. El que també és clar és que el repte d’una transformació tan radical i contracultural, com és la gestió formativa de les aules, és menys vertiginós si es fa en col·laboració amb altres, en xarxes, com la Xarxa de Competències, que adopten cicles d’acció-reflexió-acció i fomenten el suport professional continu i mutu per aprendre.
