Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Si les éducateurs se sont sentis concernés plus que tous les autres, ce n’est pas parce qu’ils avaient démissionné ou démérité, c’est parce qu’au quotidien, ils sont, plus que tous les autres, confrontés à la question la plus insoluble de toute notre philosophie”.
Philipe Merieu
Els joves de Ripoll que van atemptar a La Rambla de Barcelona i a Cambrils el 17 d’agost eren “uns bons nanos”, estimats, integrats, eren un més de l’equip de futbol, havien sigut estudiants modèlics, fins i tot tenien feina, haurien tingut futur… Això ho diuen les seves mestres, la seva educadora, la seva germana, i ho ploren les seves mares –aquestes sí, encara lluny de considerar-se catalanes–. I en aquest context –de joves aparentment integrats– apareix l’imam (circumstància fatídica), que aprofita una escletxa (circumstància estructural) que es repeteix arreu: adolescents que atrapen un relat identitari al vol per omplir el seu buit vital. “Sempre trobaràs un grup de nanos als que pots entabanar”, diu l’escriptor Francesc Serés en una entrevista, “però no oblidem mai, mai, mai que l’agent provocador és l’imam”.
L’imam Abdelbaki es Satty tenia el seu passat fosc, de delinqüent comú, amb els seus antecedents a Brussel·les on la comunitat musulmana va percebre les seves intencions i el va fer fora; però el personatge va poder circular lliurement per Ripoll –ni els cossos policials ni la pròpia comunitat musulmana es van adonar de qui tenien davant!–, en pocs mesos va guanyar la confiança d’aquest grup de joves de famílies marroquines i els va rentar el cervell fent servir estratègies pròpies de captació sectària. Ells se’l van creure. Segurament volien fer quelcom gran, seduïts per la idea d’estar per damunt del bé i del mal, d’estar per damunt la vida i la mort, d’estar exercint una superioritat més pròpia de qui té el power en la realitat virtual dels seus videojocs quotidians, que no de qui viu les inseguretats de l’adolescència. La determinació era tanta que fins i tot amb l’imam mort en l’accident d’Alcanar ells van seguir decidits a atemptar com puguessin, ni que fos amb una sola furgoneta, ni que fos amb cinturons bomba simulats, ni que fos sense escapatòria.
Més aviat es diria que el final era l’única cosa que tenien clara: volien morir matant. (O això és el que volem pensar davant del fet inaudit que d’una cèl·lula de 10 sospitosos, 6 hagin mort abatuts per la policia… En un país on jutgem els criminals i no tenim pena de mort!).
Cap d’ells en aquelles 48 hores va fer la reflexió de “ei tios, que estem fent?”. Cap d’ells va dir “això és una bogeria!”. Què és el que fa aquesta determinació tan irreversible, què és que fa passar a l’acció sense raonar? És una simple pulsió nihilista com la de joves que anteriorment han perpetrat crims sense sentit, o només amb el sentit de la superioritat, com el de Columbine, on dos estudiants van causar la mort de dotze companys? Aquesta és la qüestió fonamental de la nostra filosofia, la raó confrontada a la pulsió, a la qual fa referència Philipe Merieu en la seva cita, i amb la qual breguem cada dia els educadors. Un pinyol que es va recobrint d’altres fenòmens propis del context, i apareix el dogmatisme religiós, la fe, els interessos d’Estat Islàmic, que s’apropia de l’autoria de l’atac…
No tenim clares les motivacions dels joves, però tenim clara la complexitat d’interaccions que hi ha en joc, i ens cal entendre-les i sistematitzar-les per a poder afinar les actuacions futures. No tant per a conjurar el perill de nous atemptats –que sabem que és un perill inherent a la societat contemporània global, complexa i injusta– sinó per a preservar la cohesió i la llibertat que hem construït des que vivim en democràcia.
Afinar en l’anàlisi permetrà discernir el que se’ns demana a cada sector per a evitar els efectes perversos de l’atemptat: que els educadors no hagin de fer de policies col·locant una mirada de sospita sobre tot l’alumnat de religió musulmana; que les comunitats musulmanes puguin explicar-se i alhora revisar les escletxes per on es colen imams sense carnet; que els policies no siguin els que hagin d’explicar les claus de la diversitat cultural i el diàleg interreligiós als mestres, que això ho haurien de fer experts i protagonistes. Que les famílies no siguin criminalitzades ni culpabilitzades, però trobin recolzaments per poder obrir espais de conversa amb uns fills adolescents que són diferents als que haurien crescut en els seus contextos culturals d’origen. Tenim entre mans quelcom més delicat que la prevenció de nous atemptats. No només hi ha en joc la seguretat. Es tracta de preservar la convivència i la cultura de pau. Es tracta de no reaccionar a la provocació, sinó de dibuixar el camp de joc per a que totes les persones que hi tenim un paper, que som totes, tinguem clar com ens repartim les responsabilitats.
Per nosaltres –mestres, educadors, educadores, responsables de l’educació de les generacions futures– proposo, en primer lloc, analitzar a fons els perquès.
Això vol dir revisar què entenem per integració, recuperar el marc teòric que Jordi Moreras cita en el seu article posterior als atemptats de França el 2015 i que avui torna a ser de gran actualitat, Por qué unos jóvenes se radicalizan y otros no, on es ressegueixen les diferents estratègies identitàries que posen en joc la interacció del col·lectiu que s’integra amb el del col·lectiu receptor, alhora que crida l’atenció sobre la crisi dels models institucionals: “El interrogante que hemos de resolver se sitúa más en el déficit de socialización entre estas generaciones, que no en las formas seductoras que muestran los discursos rupturistas y distintivos. ¿Por qué han fracasado las instituciones sociales y comunitarias a la hora de crear pertenencias atractivas para estos jóvenes?”
Estem parlant de revisar les polítiques educatives que s’han aplicat i que han assolit amb èxit la incorporació de fins un 15% d’alumnes nouvinguts al sistema educatiu català en poc més d’una dècada i recuperar les bones pràctiques. Amb el tombant de segle, quan l’afluència d’alumnat nouvingut era sostinguda i era una novetat, vam tenir uns anys molt intensos de reflexió i promoció de l’educació intercultural i es va posar en marxa un model genuí de convivència en pluralitat, posant en valor la diversitat, diferent de l’assimilacionisme francès i del comunitarisme anglosaxó. Administracions, universitats, entitats i societat civil van generar recursos, xarxes, formació… Tot això avui segueix essent vigents i necessaris.
En els darrers anys hem viscut unes polítiques d’integració molt centrades en l’acollida i en l’abordatge socioafectiu i comunitari (amb tot el valor que cal reconèixer als Plans educatius d’entorn per les oportunitats educatives que han obert a milers de nens i nenes més enllà de l’escola), però que han deixat de banda la reflexió sobre els dilemes ètics que la diversitat cultural i la pluralitat religiosa ens plantegen com a societat. Hem de revosar què en té de multicultural el nostre currículum, o repensar fins a on, nosaltres tant laics, estem disposats a canviar les pràctiques quotidianes, com el menjador o la vestimenta, en pro del respecte a la diversitat religiosa. M’atreviria a dir que, sense voler-ho, les nostres gramàtiques escolars s’han tenyit d’assimilacionisme (malgrat dèiem que no ho eren). Aquí recomano la lectura d’Olivier Roy La laïcité n’est pas une réponse au terrorisme. Ell es malfia d’una laicitat autoritària i insisteix que s’han de perseguir els actes, no les idees.
Finalment, proposo reivindicar un lloc central per les humanitats en els nostres itineraris educatius. Un aprenentatge actiu compromès amb el pensament crític i amb els valors democràtics. Seguint Martha Nussbaum, l’escola ha d’educar les aptituds fonamentals per una ciutadania democràtica, entre les quals avui jo destacaria l’aptitud de reconèixer als altres ciutadans com a persones amb els mateixos drets que nosaltres i la d’emetre judici crític sobre els dirigents polítics, pensant en el be comú.
Ens cal repensar des d’una perspectiva política la implicació i la responsabilitat dels joves amb la seva societat. De moment només sabem que estar integrat no es sinònim de pertànyer.
—
Martha C. Nussbaum (2010) Sin fines de lucro. Porque la democràcia necessita de las humanidades. Katz editores
Philippe Meirieu, Eduquer après les attentats, ESF Sciences humaines, 255 pages, ISBN 978-2-7101-3175-5
