Opinió

L’assignatura confessional de religió o l’adoctrinament catòlic pagat per creients i no creients

Els bisbes catòlics espanyols opinen que “la realitat com a tal és signe de Déu” i que “parla de seva existència”; també creuen que el pecat consisteix a pretendre “apropiar-se del do de Déu prescindint d’Ell”, la qual cosa a més “té com a conseqüència en l’ésser humà la impossibilitat de ser feliç”, i tampoc tenen cap dubte que “el desig de Infinit que caracteritza l’ésser humà s’expressa en les religions com a recerca del Misteri”. Aquestes i moltes altres opinions constitueixen el currículum de l’assignatura de Religió Catòlica per a l’Educació Primària i Secundària que la Conferència Episcopal ha dictat al butlletí Oficial de l’Estat per mitjà de l’actual Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. Es comparteixin o no, aquestes creences són, per descomptat, respectables; com també ho és que la jerarquia eclesiàstica pretengui inculcar a la seva feligresia, i entre ella als menors de famílies, la doctrina de l’Església Catòlica. El que clama al cel, però, és que tal adoctrinament hagi de tenir lloc en els centres d’ensenyament i que, a més, es pagui a través dels impostos que paguen tots els ciutadans, siguin catòlics, anglicans, musulmans, budistes, agnòstics, ateus…

Els autors del currículum -i l’actual Ministeri d’Educació que ho acredita i oficializa- pretenen que l’assignatura de religió sigui considerada com qualsevol altra del pla d’estudis. D’aquesta manera justifiquen que -com estableix la LOMCE- la qualificació obtinguda en ella compti a la nota mitjana de l’alumnat i per a l’obtenció de beques. Però la veritat és que l’assignatura és realment molt peculiar. En la justificació del currículum es pretén desmentir de forma explícita el caràcter adoctrinador i catequètic de l’assignatura de Religió Catòlica. No obstant això, difícilment aquestes funcions poden emmascarar-se quan formulen criteris d’avaluació com els següents: “Reconèixer i acceptar la necessitat d’un Salvador per ser feliç”; “Conèixer i acceptar que Déu es revela en la història”; “Comprendre i valorar que la fe és la resposta a la iniciativa salvífica de Déu”; “Conèixer i respectar els criteris del magisteri de l’Església al voltant de la interpretació bíblica”; “Descobrir que el pecat rau en el rebuig a la intervenció de Déu en la pròpia vida”… Així doncs, aquells alumnes que no arribin a acceptar, valorar, reconèixer… aquests supòsits de la doctrina catòlica, segons sembla, han de ser avaluats de forma negativa.

A més, el professorat d’aquesta assignatura tampoc és com el de la resta de les matèries escolars. És ben sabut que els/les professors/es de Religió Catòlica, encara que el seu sou procedeixi també de l’erari públic, són elegits (i si escau acomiadats), pels bisbes corresponents. La història recent il·lustra de manera molt eloqüent que entre els criteris utilitzats per la jerarquia eclesiàstica per seleccionar el personal n’hi ha que excedeixen dels usuals per al professorat de les assignatures normals i corrents (competència docent, domini dels continguts, professionalitat…); valguin alguns exemples que han vingut sent notícia durant tots aquests anys: “Acomiadat un professor de religió per casar-se amb una divorciada” (1995), “acomiadada una professora de religió després que se separés” (2002)…

De fet, el contenciós sobre l’ensenyament confessional de la religió en el sistema educatiu espanyol es reactiva amb cada nou govern i amb cada nova llei d’educació. I la veritat és que no es resoldrà d’una manera duradora, raonable i equitativa amb totes les posicions religioses, fins que no es denunciïn i quedin sense efecte els famosos Acords que l’Estat Español va establir amb l’Estat Vaticà el 1979. Segons aquests acords Espanya es compromet a garantir i pagar amb diners públics l’ensenyament confessional de la religió catòlica a les escoles. Per dir-ho d’una altra manera, mitjançant aquest tractat internacional, un estat -l’espanyol- que ja llavors s’autoproclamava democràtic, pluralista i aconfessional, assumia finançar la inculcació de la ideologia pròpia i Oficial de l’altre estat -el Vaticà-, ben poc democràtic i pluralista, per cert.