Opinió

L’avaluació en el sistema educatiu

La veritat és que aquest títol evoca un tema complex: a qui s’avalua?, qui avalua?, com s’avalua?, per què, amb quin propòsit? Podem parlar d’una avaluació més estructural, de la qualitat de la tasca dels agents del sistema (centres educatius, docents, directius, inspectors, etc.) o de l’avaluació de l’alumnat.

També podríem començar l’article dient que, bàsicament, tenim un sistema educatiu on els agents del sistema no s’avaluen o molt poc i on els alumnes s’avaluen molt, de maneres diferents i amb diversos propòsits.

Efectivament, els únics que s’avaluen, des de fa 20 anys, són els directors de centres educatius. Presenten un projecte de direcció i són avaluats per una comissió on hi ha docents, famílies i/o alumnes, un altre director i l’inspector, que presideix. Al cap de quatre anys, la inspecció avalua la feina realitzada.

Tot i que des del 2006 totes les lleis, siguin del PSOE o del PP, han inclòs un article 106 que diu que “A fi de millorar la qualitat de l’ensenyament i el treball dels professors, les administracions educatives elaboraran plans per a l’avaluació de la funció docent, amb la participació del professorat”, es pot afirmar que el professorat no és avaluat.

El professorat espanyol és un dels que menys practica l’observació entre iguals

L’informe TALIS (un estudi internacional enfocat a l’entorn de l’aprenentatge i a les condicions de treball dels docents a les escoles) avisa, de tant en tant, que el professorat espanyol és un dels que menys practica l’observació entre iguals, una altra manera de millorar la qualitat professional. Una llàstima perquè permet treballar amb els companys, conèixer els seus talents i estimula la col·laboració habitual.

Els inspectors, paradigma de l’avaluació, no són avaluats per la feina que fan. De fet, recentment, ha estat notícia el seu malestar perquè a les oposicions per accedir a la inspecció que la conselleria estava organitzant per a aquest final de curs, s’havia inclòs, com a suplents, inspectors de fora de les Balears. Semblaria que els inspectors, que encarnen l’avaluació externa, no la volen per a ells mateixos, ni entre inspectors d’altres comunitats.

A les Balears comptem amb una bona quantitat d’inspectors que enfoquen la tasca a partir de la confiança en els professionals, docents i directius, i en l’autonomia dels centres. Va quedar reflectit a la recent jornada que va organitzar l’Associació d’Inspectores i Inspectors d’Educació de les Illes Balears (IDEIB): uns se senten assessors i basen la seva tasca a l’acompanyament i altres desconfien i aposten pel control.

A les Balears comptem amb una bona quantitat d’inspectors que enfoquen la tasca a partir de la confiança en els professionals, docents i directius

Quan apropem l’avaluació on més importa, a les aules, als alumnes, es fa evident que “l’avaluació reguladora o formadora” és un factor determinant en l’aprenentatge dels alumnes. Tota avaluació passa per tres fases: recollir dades, analitzar-les i prendre decisions. A l’avaluació reguladora es propugna què siguin els alumnes els qui les prenguin. Al “Pla Quadriennal de formació del professorat”, ha quedat reflectit al seu epígraf “L’aprenentatge entre iguals i l’avaluació reguladora. Cultura d’avaluació al centre”.

Entre els centres de primària de les Balears tenim bons exemples d’evolució d’una avaluació més tradicional, qualificadora amb notes, a una avaluació reguladora de l’aprenentatge. Em refereixo al CEIP Badies, CEIP Robines, CEIPIESO Pintor Joan Miró, CEIP Sa Joveria, CEIP S’OLivera, CEIP Son Basca, etc. Es tracta de centres on els docents s’autoavaluen, treballen junts i aprenen els uns dels altres en un procés de reflexió-acció. Convindria estendre i sistematitzar aquestes iniciatives a tots els centres.

Canviar l’avaluació és canviar-ho tot a la vida de l’aula. L’objectiu és que l’alumne controli el procés d’aprenentatge, acompanyat dels companys (coavaluació), del professorat (que acompanya disposant les condicions, la bastida perquè progressi) i de la família (que observa les transferències que fa l’alumne a partir del que ha après).

L’avaluació és útil en tot moment: per constatar-ne els coneixements previs (qüestionaris, converses, etc.); per consolidar els sabers i crear-ne de nous, durant les activitats (bases d’orientació, rúbriques); i al final, perquè sigui conscient del camí que han seguit i avanci en la presa de decisions per millorar i ser autònom (exposicions, productes individuals o en equip, etc.). El docent no s’asseu davant de l’alumne per avaluar, sinó al costat per ajudar-lo a avançar.

Últimament, han aparegut, especialment a Catalunya (Institut Escola Les Vinyes, INS Angeleta Ferrer, etc.),  les “presentacions orals d’aprenentatge” dels alumnes davant d’un grup de docents, familiars i altres estudiants, que són trimestrals i/o al final de l’any escolar. Expliquen el que han après a nivell acadèmic, social i emocional i ensenyen productes concrets. A continuació, s’inicia una conversa, en què primer parlen els professors i s’hi van sumant els altres convidats.

Potser estaria bé que exercíssim el “principi de simetria” al conjunt del nostre sistema, tal com regeix en aquests centres. Això vol dir que el que val per als professors val per als alumnes. En el nostre cas, allò que val per als alumnes val per als agents del sistema.