Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest article no neix de la teoria, neix de la necessitat de posar en ordre els pensaments i experiències d’un ciutadà, pare i docent que veu amb preocupació la deriva del sistema educatiu. Neix de l’experiència de qui ha passat pel fracàs escolar, ha gestionat en el sector privat i ha intentat, des d’un equip directiu, optimitzar un centre públic. No és una visió marginal; és compartida amb docents, famílies i, els més afectats, els alumnes.
Ens hem instal·lat en un escenari de queixes on el relat —manca de recursos, ràtios i burocràcia—, tot i ser cert, no és complet. Són reclamacions legítimes, però hi ha una veritat incòmoda que sovint queda sota la catifa: demanar més recursos per a un sistema amb una gestió ineficient és, simplement, tapar les vergonyes i malbaratar el patrimoni de tots. Injectar diners sense canviar el funcionament del motor és ampliar un deute públic que paguem tots, i que acabaran pagant els alumnes que avui tenim a l’aula.
La ineficiència del sistema, la desconfiança i el “Factor Dunbar”
No és un problema de vocació, és d’estructura. He conegut molts docents brillants i d’altres absolutament desconnectats. El drama és que el sistema els tracta a tots dos exactament igual. No hi ha incentius, ni eines per adaptar equips a projectes. En aquest model l’atzar educa massa: un alumne pot tenir sort amb el docent, o no; i un docent pot tenir sort amb el projecte, o no. Quan un alumne cau en un entorn que no funciona, aquell any de la seva vida ja no torna. I quan un docent cau en un projecte en el qual no creu, es desconnecta.
Hi ha una frase que s’ha instal·lat en el nostre imaginari: “La culpa és del sistema”. És una sentència còmoda, perquè ens permet assenyalar un culpable invisible i ens eximeix de la responsabilitat. Però quan parlem d’educació, el sistema no és una entitat buida; som tots, una estructura mastodòntica que avui es basa més en la desconfiança que en el propòsit, on és més fàcil culpar l’engranatge que atrevir-se a reformar-lo.
Aquesta dinàmica de desconfiança és natural; totes les organitzacions amb grans estructures la pateixen: és una conseqüència coneguda de la psicologia de les organitzacions. El Número de Dunbar evidencia com, a partir de les 150 persones, la confiança s’esquerda i es necessiten elements com la burocràcia per no perdre el control. Caminar cap a un model de centres autònoms pot ser la millor via per millorar l’eficiència i reduir aquesta burocràcia que no aporta resultats a les aules.
Però l’autonomia requereix la professionalització dels rols: no podem carregar tota la gestió en docents alliberats d’algunes hores lectives. Necessitem gestors qualificats que s’encarreguin dels recursos humans i econòmics de la mà d’una direcció pedagògica. L’autonomia necessita capacitat de gestió per garantir l’estabilitat i el coneixement de l’equip humà abans de començar el curs, amb equips triats per idoneïtat al projecte i no només per un número de llista que ho deixa en mans de l’atzar..
Gestionar el “què” per recuperar el “com”. La tecnologia, millor invisible
Com qui compra un mòbil al fill per no haver d’escoltar el que necessita, hem comprat el piano més car del món sense saber si hi havia algú que el sabés tocar o, pitjor encara, si l’únic que volíem era que els nens fessin soroll per no sentir la manca de projecte.
Avui vivim un desequilibri en l’assignació de recursos. Mentre les escoles reclamen mans —més integradors, més educadors socials, més parelles educatives i hores de coordinació—, l’Administració ha caigut en la drecera: és més fàcil, i “net” pressupostàriament, comprar contenidors plens de hardware que amaguen partides de manteniment i obsolescència. El que avui és una inversió moderna, demà serà un deute en competències i un malbaratament en ferralla digital.
Hem inundat les aules de pantalles, portàtils i maletes audiovisuals, sovint infrautilitzades o convertides en finestres que traslladen la distracció d’Instagram del menjador de casa al pupitre de l’institut, davant la mirada impotent de docents i famílies. Calen especialistes qualificats integrats als equips que facin que la tecnologia sigui realment invisible: que serveixi per optimitzar processos, digitalitzar la burocràcia i “matar” les tasques sense valor. Cal que el docent recuperi el temps de recerca i el treball en equip per millorar el model d’aprenentatge.
El paternalisme és la trituradora de valor afegit
El sistema educatiu actual és un exemple de paternalisme institucional. Com en una relació personal tòxica, l’excés de zel de l’Administració no busca l’excel·lència, busca la uniformitat; i la uniformitat és l’anestèsia del talent. L’actual sistema està dissenyat sota una “regla de cafè per a tothom” que premia la inèrcia i no valora la visió diferencial. Avui, la gestió d’un centre públic és una cursa d’obstacles on les direccions lideren més incidències i burocràcia que un projecte pedagògic. Com a resultat, el sistema acaba esgotant, diluint i expulsant els perfils que tracten d’aportar eficiència, però que topen amb el mur inamovible del model de funció pública del segle XIX.
Aquesta incapacitat crònica per detectar el potencial divers afecta tant professionals com alumnat. No és nou: Albert Einstein, Steven Spielberg, Javier Marías o Ferran Adrià van ser catalogats com a “fracassos escolars” perquè no encaixaven en la motllura. Avui, molts joves amb talents disruptius segueixen sent expulsats per un mecanisme despersonalitzat.
A Catalunya, gairebé un de cada cinc joves no acaba l’educació postobligatòria. Davant d’això, la reacció del sistema és baixar l’exigència o canviar la manera de mesurar els objectius. Ens hem obsessionat amb les estadístiques, però el problema real és l’abandonament del potencial personal. Ens hem entossudit a fer passar tothom pel mateix forat, mesurant l’èxit només per un títol, mentre ignorem la capacitat de cada individu per arribar al millor de si mateix.
Desestressar la professió i recuperar el sentit
El sector es queixa d’una pressió i un estrès que sovint no s’aprecia des de fora i que es tendeix a comparar amb altres sectors pressionats per la productivitat i el mercat. És cert que l’educació té un entorn diferent, però no està lliure de pressions; el docent la viu de forma individual a l’aula, assumint responsabilitats vitals en solitari, mentre que des de l’Administració rep una pressió burocràtica en “efecte cascada” que sovint no aporta cap valor.
Vivim a batzegades: va!, ràpid i a descansar. Però és un miratge, la quantitat d’hores que el docent treballa en el seu temps lliure és incalculable i tòxica. Cal desestressar l’horari i el calendari, necessitem flexibilitat per adaptar-nos a les etapes vitals de les persones, amb jornades més esponjades i espais naturals de recerca i treball en equip dins del centre. Menys “desconnexió per decret” i més treball amb sentit durant tot l’any.
El Departament d’Educació ha de deixar de ser un dictador de normes per passar a ser un Hub de sinergies: recollir les bones pràctiques que neixen de la base i oferir-les, no imposar-les.
Sense presses, però el canvi haurà d’arribar
Potser podem esperar a estar més cardats, podem decidir no canviar encara les regles per no incomodar l’statu quo, podem estar tranquils, potser el preu no el pagarem nosaltres. El pagaran els alumnes, amb un futur hipotecat per la nostra incapacitat. La pregunta ja no és si el sistema ens protegeix a nosaltres, sinó si som capaços de fer que el sistema funcioni per a ells.
