L’emergència educativa: protegir el dret a l’educació en contextos de crisi

Les entitats del sector social, de cooperació per al desenvolupament i d’ajuda humanitària que treballen en contextos de vulnerabilitat a tot el món, difícilment haurien imaginat mai haver de donar resposta a una crisi com l’actual a nivell global, una emergència inèdita que ens acosta a realitats i contextos què viuen o han viscut de forma reiterada situacions de crisi. Compartim aquí les reflexions d’algunes d’aquestes entitats, organitzades en dos moviments educatius: La Campaña Mundial por la Educación-España (CME) i el Movimento por la Educación transformadora i la Ciudadanía global.

No hi ha dubte que la situació que hem viscut en les últimes setmanes pot qualificar-se d’emergència. Una emergència sense precedents coneguts, excepte la crisi climàtica que també afecta a tot el planeta, si bé els efectes de la COVID-19 han estat més immediats: mesures de confinament, aturada de les economies i col·lapse dels sistemes sanitaris, i també, tancament dels centres educatius. Aquest últim ha posat a prova la fortalesa dels sistemes educatius i ha posat de manifest les seves mancances de la forma més crua possible, especialment pel que fa a la seva capacitat per garantir el dret de les persones més vulnerables a una educació equitativa, inclusiva i de qualitat. A principis d’abril, la xifra d’infants i joves de 188 països (més de 10 milions a Espanya) que no podien anar a l’escola era de 1.500 milions. Això té conseqüències no només en l’aprenentatge, sinó també en el desenvolupament emocional i social dels nens, nenes i adolescents; a més, especialment en el cas dels menors en situació de vulnerabilitat, els efectes de no poder anar a l’escola es deixen notar també en aspectes tan essencials com l’alimentació, ja que molts d’ells depenien dels menjadors escolars per poder mantenir una alimentació adequada, o el risc de patir violència, ja que l’escola constitueix un entorn de protecció que, en els contextos més extrems, contribueix a evitar que els menors siguin captats per grups armats o víctimes d’abusos. En el cas d’Espanya, s’ha observat un increment de la violència intrafamiliar contra nens i nenes durant el període de confinament.

La crisi de la COVID-19 ens ha posat davant del mirall del que suposa viure una emergència, una situació a la qual, ja abans d’aquesta pandèmia, havien de fer front cada dia milions de persones, víctimes de conflictes i catàstrofes relacionades amb el clima. En aquest moment, s’ha arribat a la xifra rècord de 70.800.000 persones desplaçades forçoses a tot el món, per aquestes i altres causes. Entre elles hi ha 25,9 milions de persones refugiades, de les quals més d’una de cada dues són menors de 18 anys [1]. Tan sols la meitat d’aquests nens i nenes refugiats tenen accés a l’educació primària, enfront del 90% de la mitjana mundial [2]. Malgrat la gravetat d’aquesta situació i les seves conseqüències, l’educació tan sols rep un 2% dels fons d’ajuda humanitària a nivell mundial.

Així doncs, la nova realitat de la COVID-19 ha tornat a posar el focus en els reptes que planteja l’educació en situacions d’emergència ja que, en major o menor mesures, els sistemes educatius de tots els països s’estan enfrontant a una. Aquesta situació ens ha obligat a buscar alternatives que, si bé en cap cas poden suplir tot el que aporta l’educació presencial, tracten de mantenir la continuïtat dels processos educatius enfront de les limitacions existents. Internet i les noves tecnologies són un d’aquests mecanismes, si bé la seva efectivitat és relativa en termes tant de qualitat com d’accés: fins i tot en països com Espanya, l’anomenada bretxa digital -tant en termes d’equipament com de competències- [3],  impedeix que milions de nens puguin continuar amb la seva educació d’aquesta manera i, per tant, els posa en situació de desavantatge enfront de la resta. En aquest sentit, es pot dir que la COVID-19 ha posat de manifest l’enorme bretxa de desigualtat existent entre persones i entre països, que es tradueix també en una bretxa educativa i d’aprenentatges. Especialment en aquells països i zones on l’accés a Internet i als equipaments necessaris és pràcticament impossible per a la majoria, s’han posat en marxa altres mecanismes per a la continuïtat educativa, com els programes de televisió i les ràdios comunitàries. Si bé aquestes eines permeten que els nens i nenes no quedin totalment despenjats dels sistemes educatius, no deixen de ser un pegat que posa en evidència el veritable repte: que l’educació es converteixi en un pilar de les respostes d’emergència i que, en conseqüència, rebi un finançament adequat i suficient.

Sense perdre de vista això, ara hem de centrar-nos en la reconstrucció. I, també aquí, garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat ha de ser una prioritat política, econòmica i social, tant a Espanya com a la resta de món. L’educació no només és un dret, sinó que és la millor eina per acabar amb la desigualtat i la pobresa, construir societats més informades, pròsperes i cohesionades.

Des de de la Campanya Mundial per l’Educació (CME) hem llançat la iniciativa #LaMejorLección, dins de la qual s’emmarca una “Carta oberta a representants polítics” impulsada amb el suport del Moviment per una Educació Transformadora i que compta ja amb gairebé 200 adhesions. Algunes de les demandes que es plantegen són aquestes:

• Destinar els recursos econòmics, tècnics i humans necessaris per a garantir que totes les persones tenen garantit el seu dret a una educació equitativa, inclusiva i de qualitat durant el període de la crisi.
• Identificar els col·lectius i comunitats que requereixen del desplegament de recursos y mesures amb major urgència, donar suport el professorat i posar en marxa iniciatives de recolzament psicosocial per a l’alumnat.
• Adoptar i aplicar mesures per assegurar la continuïtat de l’educació basant-se en mesures d’organismes internacionals, com el INEE.

Aquesta crisi passarà, però no podem córrer el risc que, quan ho faci, alguns nens i nenes es quedin fora dels sistemes educatius o parteixin d’una situació de desavantatge. En aquest sentit, l’Agenda 2030 està més vigent que mai: no podem deixar ningú enrere.

Cristina Álvarez Álvarez, Coordinadora de la Campaña Mundial por la Educación en España

Mireia Gil, Educació Solidaria