Opinió

Sense casa no hi ha educació

Totes aquestes plataformes tenen en comú l’objectiu principal de donar una resposta col·lectiva a la vulnerabilitat que viuen cada cop més infants i adolescents, i denunciar que els desnonaments dificulten i, fins i tot, impedeixen els aprenentatges i que, per tant, les docents no podem fer correctament la nostra feina (educar). Aquestes iniciatives sorgeixen en un context de crisi residencial creixent, amb un augment sostingut dels desnonaments que afecta directament l’alumnat més vulnerable.

La tasca docent és molt àmplia i va molt més enllà de les tasques de docència directa (com preparar i impartir les classes, adaptar continguts segons les necessitats de les alumnes, avaluar i qualificar, etc.). També hem de portar el control d’assistència, de les incidències, reunir-nos amb les famílies, detectar situacions de risc (assetjament escolar, discriminacions, problemes familiars…). En resum, hem de fer un acompanyament personal, acadèmic i emocional, és a dir, acompanyar l’alumnat en el seu creixement personal i social. Es dona per fet, per tant, que fora del que és estrictament acadèmic, les docents també vetllem per altres temes com difondre hàbits saludables (alimentació equilibrada, higiene personal, descans adequat, activitat física regular o l’ús responsable de pantalles i xarxes). També cal que ens preocupem de la salut mental i del benestar emocional de l’alumnat. Aquestes tasques sovint es fan en col·laboració amb altres professionals dels centres, com els serveis d’orientació, els equips d’atenció psicopedagògica o educadores socials. Hem d’estar alerta i identificar senyals d’ansietat, tristesa, estrès, baixa autoestima, etc. A part, és clar, de fomentar l’anàlisi i el pensament crític, la diversitat afectivosexual i de gènere, la prevenció d’abusos i violències masclistes o LGTBIfòbiques, la sostenibilitat i la cura del medi ambient o educar en valors (convivència, respecte, resolució de conflictes i l’educació per la pau o la solidaritat).

Sense llum, wifi o una temperatura confortable, estudiar a casa es fa molt complicat

Dit això, és el tema de l’habitatge un tema que incumbeix també al professorat doncs? Clarament sí. Tot i que no forma part del currículum acadèmic en un sentit tradicional, té un impacte directe en el benestar, l’aprenentatge i l’equitat educativa. Així doncs, l’habitatge ha de ser un tema educatiu per molt motius.

Per exemple, les condicions de vida de l’alumnat afecten l’aprenentatge. Si les condicions residencials no són dignes (canvis freqüents d’habitatge, infrahabitatges, pensions, etc.) l’alumnat no podrà descansar bé, estudiar en condicions mínimes o sentir-se segura. La pobresa energètica és clau aquí també. Sense llum, wifi o una temperatura confortable, estudiar a casa es fa molt complicat i pot afectar també la salut de l’alumnat, que a sobre podrà fer augmentar l’absentisme. Aquestes condicions residencials precàries no només comprometen el rendiment escolar, sinó que generen una càrrega emocional que redueix la capacitat d’atenció, vinculació amb les companyes i el desenvolupament personal.

De què serveix parlar d’equitat educativa si no tenim garantides condicions de vida dignes? Podem parlar a l’aula d’alimentació saludable si sabem que part del nostre alumnat no hi pot accedir? Podem parlar d’hàbits d’estudi si som conscients que hi haurà qui no tindrà un espai adequat per a estudiar? Podem treballar la cohesió del grup quan sabrem que arribaran o marxaran alumnes a causa de situacions de vulnerabilitat residencial?

De què serveix parlar d’equitat educativa si no tenim garantides condicions de vida dignes?

I tot això no només ens hauria de preocupar a les docents i el personal educatiu. És un tema que afecta tota la comunitat educativa i, per tant, les associacions de famílies també s’han de posicionar.

El dret a l’habitatge és un dret bàsic reconegut legalment, però a la pràctica no està garantit de manera efectiva. A l’Estat espanyol, la Constitució reconeix el dret a un habitatge digne (art. 47), però no el considera un dret fonamental exigible judicialment, com sí que ho són el dret a la llibertat o a l’educació. A Catalunya, la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge estableix garanties importants, però sovint no s’apliquen plenament per manca de voluntat política. Tanmateix, ja hem parlat que si no es garanteix el dret a l’habitatge, tampoc s’està garantint el dret a l’educació.

No vull estendre’m en l’anàlisi de com s’ha arribat a aquesta situació (manca de voluntat política, interessos econòmics privats o un model centrat a mercantilitzar l’habitatge) però sí deixar algunes pinzellades de quines coses podem fer des de la comunitat educativa (ja són molts els centres on s’estan treballant mesures en aquestes línies):

1. Visibilitzar el problema. Parlar obertament de la crisi de l’habitatge com a problema social que afecta també infants i joves, no com a tema tabú i per evitar l’estigmatització. Per exemple, dins del Pla d’Acció Tutorial o des d’assignatures com la d’Educació per a la ciutadania o Valors ètics, a través de comunicats a les xarxes socials o de pancartes als centres.
2. Detectar i acompanyar situacions de vulnerabilitat de l’alumnat dels centres. Crear protocols de coordinació amb serveis socials, les orientadores del centre i les tutores que focalitzin l’acompanyament emocional. Es poden fer adaptacions de les NOFC (normes d’organització i funcionament del centre) incloent-hi els protocols i altres accions.
3. Fer xarxa entre la comunitat educativa i l’entorn local. Col·laboracions entre claustres, AFA, entitats socials, sindicats de llogateres, plataformes d’afectades pels desnonaments, xarxes de suport mutu i administracions locals. Creant estructures organitzatives on es faciliti la trobada i el debat, on existeixi una comunicació adient perquè les famílies puguin informar de la seva situació residencial i es pugui organitzar una resposta. Per exemple, creant xarxes de solidaritat entre les famílies dels centres per oferir suport material en casos de desnonament imminent, o, fins i tot, poder fer crides a la mobilització contra desnonaments que afectin l’alumnat del centre (o vetllar perquè si es produeixen hi hagi sempre alguna alternativa residencial per a l’alumnat).
4. Educar en drets socials. Formar l’alumnat en el pensament crític i contra les desigualtats estructurals, i fomentar la participació activa i la conscienciació social. Empatia, solidaritat i suport comunitari han de ser eixos transversals en la nostra acció educativa.

Perquè la problemàtica de l’habitatge pot afectar a la majoria, bàsicament volem reivindicar, que sense un dret a l’habitatge real, no es pot assegurar el dret a l’educació. Perquè sense casa no hi ha educació, i com a docents, no podem quedar-nos al marge.