Opinió

Les bones mediacions, remeis per a un món petit

Aprendre a viure escoltant, requereix la pregunta

com a material primer, un bri fundacional.

El naturalista Ignacio Abella comenta que una comunitat dedicada a la defensa de la vida és aquella que protegeix el seu entorn i permet que allò altre s’expressi; un triomf assenyat davant la barbàrie d’aquells que devoren i especulen, que volen menjar-se el món.

El que s’aprèn, sempre és millor si ho podem utilitzar. Un bon ensenyament ho és si aporta coneixements per modelar conductes de manera positiva; es tracta de relacions en què algú, amb intenció, segueix un mètode que presenta experiències perquè altres ampliïn idees, valors i hàbits; tot un acte de mediació amb la flexibilitat suficient per introduir noves formes de pensament feble. Aquesta activitat no està exempta de dificultats, pot desequilibrar, així que compara coneixements previs – ja adquirits- amb altres realitats; l’èxit dependrà d’ajustar les capacitats que posseeixen, amb una activitat de qualitat, educativa, que doni sentit a les coses –significativitat- sigui en l’àmbit que sigui: artístic, lògic, social o matemàtic…

La vida quotidiana construeix les nostres personalitats a partir d’accions facilitadores, en molts casos vocacionals o voluntàries; altres són orientades per especialistes, com ho fan moltes professions: educatives, cronistes, gestores, les quals planifiquen amb deteniment la formació que necessiten els destinataris de la seva intervenció: avaluant les situacions, adaptant el nivell als ritmes de cadascú, ajustant materials, temps i espais; adequant la informació per utilitzar millor les emocions, amb projectes futurs possibles tot proposant funcions executives: identificar-analitzar-contrastar-argumentar-valorar-planificar…

El que s’aprèn, sempre és millor si ho podem utilitzar

Es tracta d’una tasca que, com més coordinada, propera i accessible, resultarà atractiva i útil. Una acció compartida que sosté la millora del benestar comú prioritzarà la cooperació entre protagonistes per superar visions individualistes centrades en conveniències de mercat i la competitvitat; demanarà aplicar polítiques transformadores que superin malestars, perquè les agrupacions puguin abordar els propis obstacles (Josep Mª Puig defineix aquestes aportacions com una forma de capital cívic). Hi ha proves que ens permeten observar l’enorme distància (dissonància cognitiva) entre allò que es creu i la manera com s’opera, tal circumstància provoca, sovint, estats afectius bloquejats per la incapacitat d’ajustar-se a l’objectivitat, apuntant a fites esbojarrades amb mitjans ineficaços, que desaprofiten les ocasions. Ens falta una pedagogia de la intel·ligència. La societat de l’aprenentatge necessita promotors de coneixement, organitzacions que impulsin una didàctica col·lectiva per intuir millor com funcionem. La clau està en resoldre els problemes que alteren la convivència perquè no arribin a ser conflictes; l’objectiu serà satisfer les nostres aspiracions prenent les millors decisions (això implica governants), tenint en compte els moments cronològics i de maduresa de la gent, manejant operacions com la memòria o la deducció…

Un món petit és una cinta que ens recorda com és d’important fer les coses bé: saber atraure per implicar, diferenciar allò directe de l’indirecte, anar més enllà d’allò immediat, observar altres punts de vista, cercar motius (per què-per a què-com?), reflexionar per aconseguir l’autocontrol, romandre a prop, considerar les expectatives, conèixer les dinàmiques dels grups, la història de les cultures; reconèixer l’aportació dels canvis, garantir el respecte en la comunicació, la gratitud i el reforç dels gestos, contemplar les característiques pròpies i les comunes, vèncer raonablement la por…

Assegurar la justícia (i la Justícia) que protegeix els drets humans. Perquè produir dolor, per imitació o repetició, és la gran metàfora de com la naturalesa respon quan la tractem malament.