Opinió

Les meves vivències del curs 2021-22: uns mesos de treball i lluita

Per començar, cal parlar del context. Aquest curs hem continuat exercint la nostra tasca en una situació de pandèmia i de crisi, no exclusivament sanitària, que va començar l’any 2020. Una crisi que ha colpejat i colpeja la societat en general, però que afecta més a les famílies més febles i desfavorides i, especialment, els seus fills i filles majoritàriament escolaritzats a l’escola pública. Els docents, doncs, estem exercint la nostra tasca educativa i formativa amb uns infants, adolescents i joves molt marcats pels efectes socials, econòmics i emocionals de la pandèmia.

En aquest sentit, vull subratllar que ningú pot posar en dubte que el personal docent ha estat el primer a entendre la importància que per l’alumnat tenia recuperar, ràpidament i de la millor manera possible, la normalitat en el funcionament dels centres educatius. I, diguem-ho ben clar, si les escoles han funcionat és per la responsabilitat, la voluntat i l’empenta dels docents que volem el millor pels alumnes. Certament, nosaltres no hem estat l’únic col·lectiu que ha fet front en primera línia les conseqüències de la pandèmia (n’hi ha d’altres, com el personal sanitari), però cal recordar que les escoles van obrir mentre que moltes empreses del sector privat i de les administracions públiques mantenien les oficines tancades. No cal que ningú ens posi medalles, però ha mancat un cert reconeixement perquè el dia a dia no ha estat fàcil, algunes vegades la realitat ens ha superat i la manca endèmica de recursos, sobretot professionals, s’ha notat més que mai.

Centrant-nos concretament en el curs 21-22 que ara acaba, coincidirem que ha estat marcat per l’aprovació de la LOMLOE i, en gran part, per les imposicions del Departament d’Educació, que han provocat la mobilització, la contestació i el rebuig dels docents. Aquest conflicte, des del meu punt de vista, ha posat en evidencia els límits de la concepció gerencial i vertical, de dalt a baix, que té el Departament actualment. Ha quedat palès que els canvis ni es poden imposar ni es poden implementar contra els docents. Si el que es vol és transformar i millorar l’educació d’aquest país, és obvi que caldrà comptar amb la complicitat i la il·lusió de tota la comunitat educativa.

A més a més, quan el conseller i el seu equip han acusat els docents de no voler treballar, no només han demostrat una manca de sensibilitat vers el que representa el moviment sindical, sinó que han posat de manifest una preocupant incapacitat per llegir la realitat, una competència que s’ha d’exigir a tot responsable polític. Em refereixo al fet d’ignorar i menystenir l’actitud i el compromís que hem tingut durant aquests darrers anys de pandèmia. No, senyor conseller, quan fem vaga i ens manifestem no ho fem perquè volem fer més vacances a l’estiu, ho fem perquè volem exercir la nostra tasca docent en unes millors condicions!

Al llarg d’aquest curs he constatat un cansament i una certa desil·lusió entre els companys i companyes del meu centre. Altrament, en les manifestacions dels dies de vaga he percebut aquest mateix desencís en molts altres companys i companyes, tant de primària com de secundària. Es constata, doncs, un malestar entre els docents i també en moltes direccions dels centres educatius. Una realitat preocupant que hauria d’interpel·lar tothom, especialment els qui tenen més responsabilitats. Crec que la causa d’aquest malestar és que el professorat se sent sol, desbordat i amb manca de recursos davant dels reptes i necessitats que té diàriament a les aules i als centres educatius. La frase tant recorrent: «es fa el que es pot», posa de manifest la gran contradicció entre els objectius i els mitjans. El sistema educatiu d’un país no pot recolzar-se sobre la bona voluntat dels docents. És obvi que per millorar l’atenció a la diversitat, avançar cap a una escola més inclusiva, impulsar el treball per projectes o la docència compartida (per posar només uns quants exemples), cal incrementar els recursos públics materials, professionals i de formació destinats a l’ensenyament. Per cert, una de les reivindicacions principals dels sindicats d’ensenyament.

Però, al meu entendre, seria un error pensar que només és necessari incrementar els pressupostos públics. També és indispensable una organització als centres més horitzontal i participativa que fomenti la corresponsabilitat, el treball en equip, transversal i creatiu, que retorni el protagonisme als docents i al claustre. Penso que cal un lideratge educatiu basat en l’empatia, l’escolta, el suport i la confiança que no pas en la gestió que marca objectius i dona  directrius. En definitiva, calen equips directius que generin objectius compartits, creïn un bon clima als centres i confiïn en la professionalitat dels docents, factors indispensables per cohesionar, il·lusionar i empoderar els equips docents. De la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament en la resolució de les petites o grans problemàtiques del dia a dia.

Cal una organització als centres més horitzontal i participativa, que fomenti la corresponsabilitat i el treball en equip; de la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament

Ara voldria fer un breu comentari sobre el futur immediat. En els pròxims cursos s’haurà d’implementar la nova llei d’ensenyament. Una aplicació que implica canvis i novetats, planteja reptes i obre interrogants que no es poden abordar amb èxit sense la complicitat, la il·lusió i el protagonisme dels docents. Confiar l’aplicació dels canvis a les direccions dels centres educatius, enteses com a corretja de transmissió de les directrius del Departament, crec que és un error, encara  que a alguns els pugui semblar la manera més eficaç d’implementar-los. No es pot confondre l’educació amb una mera gestió, perquè això és ignorar que sense ànima no es pot educar. La docència és un art, quelcom creatiu, personal, original i dinàmic, que sorgeix en la relació personal entre l’alumnat i el professorat. Una relació singular i irrepetible. No podem passar per alt que sense docents no és possible educar.

Respecte als canvis en els currículums, l’avaluació per competències, el treball per projectes, l’aplicació de la tecnologia digital…, penso que s’haurien d’implementar amb el màxim consens possible, sense improvisacions, sense “anades i tornades” ni dogmatismes. Cal realisme per acceptar que som fills d’un model d’escola que ens condiciona. Cal certa humilitat per reconèixer que ningú sap exactament com serà la nostra societat d’aquí a 25 o 30 anys. També cal prudència perquè es tracta més de construir que d’enderrocar.

Per acabar, manifesto un desig pel curs vinent. Espero que el Departament posi en valor la tasca docent per retornar la dignitat, la il·lusió i el protagonisme als docents. Desitjo un canvi d’actitud del Departament respecte als sindicats que permeti, sense imposicions, un acord ampli i sòlid amb tota la comunitat educativa sobre les grans qüestions del sistema educatiu a Catalunya: el pressupost públic, les relacions laborals, la llengua i la cultura, la inclusió i la integració de la diversitat, l’equitat social, els serveis socioeducatius o els resultats acadèmics. Segurament no és fàcil, però no és impossible i, en tot cas, és imprescindible. L’educació a Catalunya no pot estar marcada per la conflictivitat en els centres educatius el curs vinent.