Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles sobre els reptes de l’educació 0-3
En els darrers temps s’ha escrit molt, malauradament massa, sobre la situació de les escoles bressol i de la petita infància a Catalunya. Davant un context econòmic difícil, cultural i social divers i complex, l’educació de 0 a 3 anys es troba davant d’un repte important que passa sobretot per seguir defensant el dret a l’educació de tots els infants i per continuar dignificant el valor educatiu de les escoles bressol.
El 9 de juliol de 2004, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat, la Llei5/2004, de creació de llars d’infants de qualitat que recollia en el seu preàmbul:
A Catalunya es fa cada dia més evident la necessitat de garantir els drets dels infants entre els zero i els tres anys i d’atendre les necessitats de les famílies i les noves realitats socials. Els infants de zero a tres anys tenen drets socials, entre els quals hi ha el dret a l’educació, un dret que el Govern ha de garantir d’acord amb els principis establerts per la Convenció dels drets de l’infant. Aquesta Llei, fruit de la preocupació i el compromís actiu de la societat catalana per l’educació dels infants, pretén ésser un primer pas cap a una oferta pública ajustada a la demanda real.
Deu anys després, no només no s’ha assolit aquest compromís sinó que s’ha retrocedit en serveis públics per a la petita infància, i s’han imposat condicions que vulneren els mínims de qualitat a les escoles bressol.
El Govern de la Generalitat, amb diferents partits al capdavant, ha anat abandonant progressivament la seva responsabilitat política, social i econòmica respecte els serveis de la petita infància. El compromís de crear 30.000 places d’escoles bressol de qualitat s’ha quedat en paper mullat. La idea de la municipalització, com una oportunitat de proximitat entre ciutadans i administracions, en el fons fou el primer pas d’aquesta desentesa de la seva responsabilitat vers la petita infància. Permetre l’entrada de les empreses privades en la gestió de les escoles bressol públiques, com en d’altres serveis, fou també una altra manera d’anar eludint aquest compromís. I de manera vertiginosa el Departament ha anat reduint l’aportació anual per infant d’una plaça pública passant de 1800 euros anuals per infant l’any 2010, a 875 euros l’any 2014, i col·locant els Ajuntaments en situació difícil per a poder continuar garantint els serveis. Fet que en molts llocs s’ha traduït en augment de quotes a les famílies. Finalment, a finals de l’any 2014 la Generalitat ha eliminat dels seus pressupostos la partida per a les escoles bressol.
Aquest darrer fet ha generat malestar i sobretot incertesa (si encara se’n podia generar més) en els mestres i famílies. Aquest abandonament del primer cicle d’educació infantil per part del Govern català i compartit amb el Govern Espanyol, s’ha concretat en privatitzacions de les escoles públiques, augments de ràtios, reducció de professionals i fins i tot, tancament d’escoles bressol. Accions que fan evident una determinada manera d’entendre la infància i l’educació.
I encara un últim apunt en el context econòmic i social en què ens trobem. Calen places d’escola bressol a Catalunya però en les zones on la crisi ha afectat més les famílies, les escoles bressol s’estan buidant. Les quotes d’una plaça pública (molt elevades) són poc assumibles per aquells qui més ho necessiten, i es veuen obligats a renunciar a aquest dret per quedar-se a casa cuidant del fill. Però també limitant les seves opcions de trobar una feina. Els criteris de qualitat, l’equitat, la igualtat d’oportunitats, la justícia social i el sentit comú han de formar part dels projectes de creació de noves places.
La infància i el dret a l’educació
En la història de la humanitat la concepció d’infant ha anat variant, i actualment continua sent diversa arreu del món. Arribar a considerar l’infant com una persona amb drets i deures ha necessitat de segles d’història per a fer visible que la infància a més de ser una etapa biològica diferenciada és també una construcció social i cultural. La Convenció dels Drets de l’infant aprovada per l’ONU l’any 1989 on es reconeix per primer cop l’infant-ciutadà no ha assolit encara els objectius proposats, i com acostuma a passar, les paraules no es concreten en unes accions coherents. Josep González-Agápito i Irene Balaguer en fan una anàlisi molt interessant en dos articles al número 200 de la revista In-fàn-ci-a, educar de 0 a 6 anys, que publica l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Hem estat testimonis aquests darrers anys de com aquells qui ens governen manifesten en les seves decisions i accions que el seu concepte d’infància s’allunya del que proclama la Convenció, i redueixen l’educació a quelcom que ja no forma part del famós estat del benestar, ni en allò primordial en què cal invertir per ser una societat rica (i no parlo de diners). El dret a l’educació comença a convertir-se en un privilegi per aquells que poden pagar-la.
El primer cicle d’educació infantil, l’ anomenat 0-3, és qui ha rebut els cops més grans. Segurament el fet que no sigui obligatòria (com tampoc ho és el 3-6) ha estat allò que ha permès obrir la porta a la privatització de moltes escoles bressol públiques generant beneficis a les empreses privades que les gestionen, producte d’aquest capitalisme salvatge que ens inunda.
Per si això encara no fos suficient, el ministre Wert manifestava que l’educació de la petita infància és conciliació familiar, retornant de nou el 0-3 a quelcom assistencial, després d’anys per aconseguir reconèixer a les lleis educatives, que de 0 a 3 anys també s’educa.
Tot aquest context neoliberal està coincidint amb un qüestionament constant de si calen les escoles bressol o no. Fa poc es generava un debat a les xarxes socials arrel d’un article d’en Jaume Funes a El diari de l’Educació que reflectia diversitat d’opinions respecte aquest tema, i posava de manifest una creença en augment: els infants on estan millor és a casa. Una afirmació que, sota el meu punt de vista, no es pot ni s’ha d’universalitzar. La defensa contundent que els infants on millor estan és a casa, i amb les mares, o sigui, les dones, sembla que ens retorna a aquells anys dels quals moltes dones van voler fugir per aconseguir el dret a la igualtat. Si sota aquestes afirmacions s’hi amaga la demanda d’uns permisos per maternitat i paternitat (torno a la igualtat) adequats a les necessitats d’un infant, és a dir, de més de 16 setmanes, hi estarem d’acord. Cal canviar les polítiques socials de conciliació.
Ara bé, qüestionar la necessitat de les escoles bressol és qüestionar també el dret a l’educació dels infants més petits. I aquí ja no estarem d’acord. De fet, si mirem a Finlàndia, un país amb unes polítiques de conciliació model, veurem que també compten amb serveis per a la petita infància, entre ells escoles bressol.
Cal fer memòria també que les escoles bressol van sorgir en un determinat moment, per una necessitat social i de reivindicació de la dona a la incorporació al món laboral, en un reconeixement del dret a la igualtat d’oportunitats.
Com en Jaume Funes, jo també crec en el dret a l’educació dels infants de 0 a 3 anys, i també diferencio entre educació i escolarització. El dret a un espai educatiu fora de la llar, però complementari, ha de ser possible per a tothom, i per tant les escoles bressol hi han de ser. Cadascú decidirà després en el seu model de vida, en la seva realitat familiar i en la seva necessitat laboral si en fa ús o no.
Davant de tot aquest context real que he intentat descriure, el futur de les escoles bressol és difícil de veure, però sí que ens planteja reptes. Alguns estan a les nostres mans, d’altres els haurem de defensar i recuperar.
Eva Jansà. Mestra d’escola bressol i membre del Col·lectiu de Bressolindignades. Forma part del Consell de redacció de la revista In-fàn-ci-a, educar de 0 a 6 anys, de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
