Opinió

Nosaltres i ells: l’escola ha de ser radical

Ho reconec, el títol és provocador. “¿Què vol dir que l’escola ha de ser radical? ¿Qui són aquests ells?”, us deveu estar preguntant. Ho he fet expressament, perquè penso que el tema mereix que ens sacsegem tots. Les persones tenim tendència a radicalitzar-nos. En certa manera, el nostre cervell, si el deixem funcionar lliurement a la cerca de la seva màxima comoditat, li agrada radicalitzar-se. Tal com sona. Per això és tant complicat evitar la radicalització, i encara ho és més desradicalitzar-se. Però anem a pams.

Normalment, definim la paraula radical com “Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes” (diec2), però té també una altra accepció molt interessant: “Que afecta l’arrel mateixa d’una cosa, el principi d’una cosa” (diec2). L’escola ha de ser radical pel que fa a aquesta segona accepció, per evitar, fins on sigui possible, els altres radicalismes, específicament els que usen la violència.

Una de les primeres coses que aprenen els infants quan neixen és la distinció entre nosaltres i ells. Els nostres són els que ens envolten, les persones amb les quals interaccionem habitualment, i tota la resta de la humanitat adquireix automàticament la categoria d’ells. De fet, aquesta distinció es comença a establir ja abans de néixer, durant el darrer més de gestació, moment en què el fetus comença a reconèixer l’idioma o els idiomes que parla la seva mare i els distingeix de qualsevol altre tipus de parla. No és que aprengui a parlar abans de néixer, sinó que aprèn a establir una distinció entre els parlars propis i els aliens. Ambdós processos són instintius i inconscients, per la qual cosa no es poden evitar. La naturalesa humana busca, de bon inici, establir aquestes distincions.

El més important d’aquest procés mental, però, és que ràpidament el cervell també estableix una norma de doble moral entre nosaltres i ells. Sense voler-ho, els nostres passen a ser automàticament més honestos, dignes de confiança, col·laboradors i qualsevol altre qualificatiu amb connotacions positives que pugueu imaginar. En canvi, els altres adquireixen les connotacions contràries. Hi ha molts experiments que ho demostren, tant en infants com també en adolescents i adults. Ningú se n’escapa, la qual cosa no treu que en algunes persones la divisió sigui molt més profunda que en d’altres. Per si mateixa, aquesta distinció no inicia cap procés de radicalització, però si hi ha altres estímuls externs que l’afavoreixin, sens dubte ajuda a aprofundir en la radicalització.

Un dels motius principals que afavoreixen la radicalització és que és molt més còmoda per al cervell. La radicalització evita la reflexió, i reflexionar és un dels processos cerebrals que consumeix més energia. La radicalització es basa en l’adquisició de conceptes dogmàtics i, per tant, indiscutibles, la qual cosa limita l’activitat de les zones del cervell implicades en l’anàlisi reflexiva. Aquestes zones són, com ja he dit, les que consumeixen més energia, per la qual cosa al cervell no li costa massa posar-les en stand-by. En certa manera, al cervell li agrada dogmatitzar-se, perquè li resulta més còmode. És més fàcil empènyer un vehicle carrer avall que pendent amunt. Per dogmatitzar, sovint n’hi ha prou amb una petita empenta, especialment si s’escull bé el col·lectiu. El procés es posa en marxa i avança pràcticament sol. Per evitar-ho, en canvi, cal un esforç constant que estimuli la reflexió i la crítica.

És en aquest sentit que l’escola ha de ser radical. Ha “d’afectar l’arrel mateixa d’una cosa, el seu principi”. Per comoditat, el cervell dels nostres alumnes s’agafarà als dogmes que se li presentin, hi hem de remar en direcció contrària. Des de l’escola, una de les maneres que tenim per lluitar contra la radicalització és a través de la reflexió i la crítica, que han d’impregnar tota la nostra tasca educativa, sense estalviar esforços. Els hem d’ensenyar a ser reflexius i crítics, hem d’entrenar el seu cervell perquè no li faci mandra ser-ho, i la millor manera és sent-ho també nosaltres, els professionals de l’educació. No fem que es creguin allò que els expliquem perquè sí, sigui de la matèria que sigui. Afavorim la discussió i l’anàlisi reflexiu, i potenciem els treball cooperatiu amb grups flexibles entre ells i amb el seu entorn social, per afavorir un nosaltres més ampli que els altres.

Més enllà de polítiques i procediments de detecció puntuals, per evitar la radicalització cal potenciar la capacitat reflexiva en tots els àmbits socials i educatius, una mena de gimnàstica cerebral que dificulti l’adquisició de dogmes. Des de les escoles i els instituts hi podem contribuir, sabent, però, que només som una baula de la cadena. La família, els amics i la societat en general també en formen part, per la qual cosa és imprescindible potenciar la crítica i la reflexió a tots els nivells.