Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tenim la millor escola i educació pública que ens deixen tenir. I això ho hem de dir ben alt i ben fort. No hi ha cap visió negativa que pugui eclipsar el que passa, dia rere dia, a les escoles. La feina incansable de centenars de docents, amb reconeixement o sense, amb bones o no tan bones condicions de treball, ho posa sobre la taula de manera irrefutable. L’esforç d’aquests mestres i d’aquestes mestres que cada matí obren l’escola o l’institut, amb els propòsits clars i la responsabilitat assumida, és senzillament incontestable.
L’escola pública avui, al nostre país, és una molt bona escola pública. Però no avança d’acord amb les necessitats que, dia a dia, la fan més complexa, amb més requeriments i amb la pressió de les urgències que venen de la societat i que van conformant el seu ideari educatiu: inclusió, equitat, implicació, participació…
Una de les raons fonamentals d’aquesta situació és la renúncia que l’administració ha fet —i continua fent, mentre no demostri el contrari— a liderar de manera clara l’educació pública. Liderar vol dir, en primer lloc, definir sense ambigüitats quins són els seus propòsits i les seves finalitats. I, tot seguit, posar-hi tots els recursos necessaris, materials i humans, juntament amb les condicions que han de fer que aquests propòsits siguin possibles.
Però amb aquestes dues qüestions no n’hi ha prou. En necessitem, com a mínim, tres més.
Cal assenyalar finalitats, sí. Però d’aquestes finalitats se n’han de desprendre accions i propostes que encertin les mesures que cal prendre. Massa sovint, l’administració actua com a resposta a un problema puntual, a una alarma mediàtica o a la pressió corporativa d’algun sector. Cal —i això ha de dependre del coneixement de la realitat i de la qualitat professional dels qui governen l’educació— adoptar mesures que no tinguin efectes contraris als que pretenen, que estimulin i engresquin el professorat i les famílies, mesures globals que tinguin en compte les relacions i interrelacions del conjunt d’aspectes que afecten l’escola. Per exemple: no podem limitar-nos a canviar la data d’inici de curs. Cal un replantejament global del calendari escolar i de l’horari laboral, de permanència i lectiu, dels docents. I reflexionat i consensuat amb els que l’han de dur a terme. Massa sovint tenim la impressió que moltes propostes no van a l’arrel del problema i només actuen sobre els efectes més visibles o anecdòtics.
En segon lloc, l’administració ha de fer una revisió en profunditat del seu temps polític. La conselleria d’Educació sap perfectament que els processos educatius són a mitjà i llarg termini. Per què, doncs, les polítiques són sistemàticament a curt termini i no arriben ni tan sols a durar dos anys? Al final del darrer mandat, una comissió de persones implicades i compromeses amb l’educació del país va emetre un informe sobre la situació actual i va formular recomanacions i propostes per redreçar-la. No va passar ni un any que la nova Conselleria encarregués a una comissió de l’OCDE que fes la mateixa feina. Algú pot explicar el significat d’això? Prefereixo no analitzar-lo ni qualificar-lo, perquè probablement només em sortirien exclamacions i interrogants. Cap de les iniciatives que es presenten com a eixos de les polítiques de la conselleria -de l’actual i de les precedents- no s’avalua amb rigor. Es comencen; la majoria s’acaben per inanició o per oblit i… sant tornem-hi, com si no hagués passat res.
En tercer lloc, a més de direcció política i eficiència pedagògica dels qui manen, necessitem implicació real de la comunitat. I això vol dir tornar a prendre la iniciativa de la proposta; afavorir la reflexió en cada comunitat educativa sobre cap on va l’escola pública; teixir xarxes properes d’escoles per compartir finalitats, reflexions, idees i, per què no?, recursos. Prendre la iniciativa. Fer sentir la nostra veu. I, al costat d’escoles i instituts, hi ha d’haver l’administració local. Vinc, en aquest moment, d’una concentració a Palafrugell en la qual no hi havia cap representant de l’Ajuntament a l’acte que s’hi ha fet. Com pretenem neutralitzar la desafecció política si el ciutadà percep que l’administració local no aporta solucions o ni tan sols acompanya la cerca d’alternatives?
El professorat ha de deixar enrere qualsevol actitud de passivitat. Ha de promoure la reflexió i l’acció pedagògica. Ha de mancomunar esforços i reivindicacions. Ha de teixir xarxes. I les actuals administracions han de ser fidels i conseqüents amb els principis que la comunitat educativa de Catalunya ha defensat des dels anys setanta: una Escola Pública Catalana i de qualitat.
Els serveis i els espais públics són els que sustenten la democràcia i cohesionen la societat, ara i en el futur. La miopia política dels governs hipoteca el present i, sobretot, el futur del país. Apostar per aquests serveis i espais públics és una petita però imprescindible garantia que aquesta administració està al costat de la majoria de la població i de les classes populars, les que necessiten l’educació pública perquè, sovint, és una de les poques eines que tenen per treballar per la seva emancipació a mitjà i llarg termini.
