El passat mes de gener, l’Associació Catalana de Llars d’Infants, l’Associació de Llars d’Infants de Catalunya i la Coordinadora d’Escoles Bressol de Catalunya van emetre un comunicat reclamant una única xarxa educativa per a l’etapa de 0 a 3 anys, davant del que consideraven un augment dels “establiments” que, “només amb una llicència mediambiental, ofereixen educació als infants”. En síntesi, demanaven una normativa igual per a tothom “que aculli de manera regular a infants de zero a sis anys”.
Segons qui parli, aquesta normativa encara no existeix, ni es té notícia que s’hi estigui treballant. Però per uns altres sí que existeix, i és la que regula les llars d’infants. I sembla que el Departament d’Educació ha començat a aplicar aquest criteri reivindicat per les patronals. Si més no, això és el que ha passat a la ciutat de Girona, amb l’anomenat Espai Waldorf i Pikler 7 Estrelles, que es defineix com “un projecte d’acompanyament a famílies i infants (d’1 a 6 anys), així com un espai on oferim formació en l’àmbit de la criança respectuosa i el creixement personal”. 7 estrelles és una cooperativa de treball associat formada per cinc sòcies cooperativistes (les treballadores) i una vintena de sòcies col·laboradores (les famílies). Una d’aquestes cooperativistes, Núria Puigdevall, explica que “ens veuen com a competència deslleial, però no som una llar d’infants ni ho volem ser, fem un suport a les famílies en el procés de criança dels seus fills”.
Aquest projecte fa cinc anys que opera legalment gràcies a una llicència d’atenció diürna de l’Ajuntament de Girona, i, després de diverses visites d’inspecció educativa, l’1 de febrer va rebre una notificació del Departament d’Educació comunicant-li que havien de cessar la seva activitat perquè, en essència, no està homologat com a llar d’infants. “Tenim dret a existir, perquè si no existíssim les nostres famílies tampoc portarien els seus fills a una llar d’infants o escola bressol convencional, fer-nos tancar no és una solució”, afirma Puigdevall. Per ara, segueixen existint, amb l’espasa de Dàmocles apuntant al cap, ja que han presentat un recurs que encara no s’ha resolt.
“Ens cal fer entendre que la nostra activitat no encaixa amb les vies disponibles i que caldria, en tot cas, donar una sortida legal i regulada que pugui ajustar-se a la que està sent una realitat social, estesa i creixent els darrers anys: el floriment de projectes d’atenció a la infància amb una configuració diferent d’aquella prevista actualment per les escoles bressol”, diu una nota que el mateix projecte va emetre fa unes setmanes per donar a conèixer el seu cas.
Compten amb el suport de la Xarxa d’Educació Lliure (XELL). El seu secretari, Marc Alcega, explica que casos com aquest no són nous, sinó que n’arriben cada any per aquestes mateixes dates. La diferència és que aquest any s’estan intensificant, un fet que atribueix al fet que “la crisi i la baixada de natalitat fa que les patronals s’espantin i ens vegin com un problema, però els centres de suport familiar o espais d’acompanyament a la criança no oferim el mateix que les llars d’infants, en tot cas som complementaris”. Segons explica Alcega, en aquests moments tenen 13 casos identificats, si bé no tots han rebut una ordre de tancament com ha passat a Girona. “La major part de vegades l’inspector entén que això no és una llar d’infants i no actua”, assegura.
Què tenen de diferent?
La major part de denúncies les interposen, efectivament, les patronals de les llars d’infants privades, segons confirma Conxita Pericó, presidenta d’Asllars (Associació de Llars d’Infants de Catalunya). “Les dues patronals vam decidir fa temps que cada vegada que ens arribés una queixa d’un soci faríem dos escrits de denúncia, una per l’ajuntament i una altra pels serveis territorials, i això és el que fem”, diu Pericó, si bé precisa que en el cas concret de 7 estrelles la denúncia no ha sortit de la seva entitat. Per Pericó, no hi ha gran diferència entre el que fan les llars d’infants i el que ells anomenen establiments. “Qualsevol tipus d’activitat que durant mesos doni un servei sistemàtic a l’infant, amb assistència continua, hauria de tenir la mateixa regulació”, afirma.
El criteri de les llars d’infants és que aquests espais alternatius s’han de regular pel mateix decret autonòmic que les regula a elles: el decret 282/2006, de 4 de juliol, pel qual es regulen el primer cicle de l’educació infantil i els requisits dels centres. Segons Jordi Cantera, l’advocat d’Asllars, els és d’aplicació perquè en el seu preàmbul només exclou “els serveis que reben els infants de zero a tres anys de manera no regular”. “No hi hauria res a dir si aquests establiments atenguessin als infants de forma esporàdica o els progenitors estiguessin presencialment amb ells –afirma Cantera–, però el que fan és atendre’ls cada dia de la setmana i sense presència física dels progenitors, per tant són llar d’infants i és intrusisme”.
El moviment de l’escola lliure ho refusa, perquè parteix del principi que són propostes alternatives. Com a fets diferencials, Núria Puigdevall explica que “en el nostre projecte les famílies estan a dins de la cooperativa, ja que formen part de l’assemblea general, participen en les trobades mensuals que fem, i els infants no tenen un horari d’entrada i de sortida, sinó que les famílies decideixen quantes hores els volen portar en la franja de 9 a 15 hores; tampoc no hi ha obligatorietat d’assistència, i cada divendres les famílies que volen participen de les activitats; i tampoc no seguim el currículum sinó que es posa l’infant al centre i se li ofereix joc i acompanyament emocional”.
“És que això és el que fan les llars d’infants! –replica Pericó–. També fan acompanyament a les famílies, també posen l’infant al centre… quan llegeixes els seus projectes educatius no hi trobes res que no fem a les llars d’infants, hi ha un currículum que és el desenvolupament integral del nen, posa-li el nom de Waldorf, Montessori o el que vulguis, perquè totes fem el mateix”. I afegeix: “Ara fins i tot hi ha algunes escoles bressol públiques que ofereixen aquests espais de criança per les famílies, que ens sembla molt bé que es creïn, però ha de ser sota l’aixopluc d’una llar d’infants regulada i no en una botiga”.
La presidenta d’Asllars considera que la falta d’un marc normatiu clar compta amb la complicitat dels ajuntaments, “als quals ja els ha anat bé que proliferés aquesta oferta perquè així la gent ja té a on portar els nens i no els demana que facin escoles bressol”. Afegeix, a més, que hi ha llars d’infants que s’han reconvertit en projectes de suport familiar perquè “una llar d’infants t’obliga a complir una normativa molt estricte i molts més controls administratius”.
És o no d’aplicació la regulació existent?
De fet, la controvèrsia fa força anys que s’arrossega. L’any 2007 el Síndic de Greuges ja va fer un informe en el qual alertava del “dèficit de regulació dels serveis que operen com a escoles bressol sota altres denominacions, sense l’autorització i el control del Departament d’Educació (…) Aquests serveis educatius no disposen d’una regulació específica que estipuli els requeriments de qualitat que han de complir per garantir i controlar la qualitat del servei prestat”.
Han passat 14 anys. Pel mig s’han regulat les ludoteques, que ja no es veuen com a competència deslleial perquè no poden acollir infants de forma sistemàtica i continuada; també hi ha hagut un nou informe del Síndic de 2015 sobre petita infància en el qual es tornava a reclamar el mateix; i hi ha hagut també un intent fallit de posar ordre a les mares de dia: el juny de 2017 el Departament de Treball i Afers Socials va anunciar que crearia un registre públic i en regularia l’activitat, però això no es va acabar concretant, en part també per l’oposició de les llars d’infants privades i el mateix Departament d’Educació.
Segons Marc Alcega, en l’informe de 2015 el Síndic els dona la raó quan interpreta, com ells, que el decret 282/2006 no els és d’aplicació perquè només ho és pels centres autoritzats per prestar el primer cicle d’educació infantil, que no és el cas dels espais de suport a la criança. I el Síndic també deixa escrit que el decret tampoc és d’aplicació a “centres no autoritzats que atenen infants de forma regular”. També explica Alcega que hi ha una sentència del jutjat contenciós administratiu 4 de Barcelona (sentència 76/18, de 24 d’abril del 2018) per la qual s’obliga l’Ajuntament de Terrassa a concedir una llicència d’activitat per un espai de criança. L’Ajuntament només la volia concedir com a llar d’infants, ja que era l’activitat que tenia tipificada, però el jutge argumenta que les administracions no poden limitar els permisos a activitats empresarials conegudes, perquè això seria tant com limitar la iniciativa emprenedora.
En resum, sosté Alcega, “els espais alternatius, mentre no acullin infants de més de sis anys, no estan obligats a homologar-se i poden oferir activitats anàlogues, complementàries a l’oferta oficial del sistema educatiu. No és competència deslleial perquè oferim un servei diferent en el fons i en la forma. Som espais comunitaris d’acompanyament a la criança dins l’àmbit de l’economia social i solidària. I per altra banda, no tenim l’aval del Departament d’Educació, no rebem subvencions ni ajudes a les famílies que sí que reben les llars d’infants oficials”.
No compra l’argument l’advocat Cantera, malgrat que considera que el jutge l’encerta quan dictamina que un permís municipal no es pot limitar a les activitats ja regulades, “però també és cert que l’administració local vigilarà només que en aquell establiment es pugui desenvolupar una activitat amb seguretat i a l’empara d’unes ordenances municipals integrals, però no regularà com s’ha de fer. O sigui que no podem privar que aquests establiments tinguin llicència ambiental, però sí que podem demanar que quan despleguin la seva activitat ho facin sota normativa autonòmica”.
