La llei de l’oferta i la demanda. L’eix de la planificació educativa.

Segons el que es desprèn dels estudis sobre segregació del Síndic de Greuges podem afirmar que el Departament d’Ensenyament porta desatenent les seves funcions aquests darrers vuit anys a l’hora de planificar i ordenar el mapa escolar per tal de lluitar contra la desigualtat i la segregació.

El Síndic és molt crític en el seu estudi “LA SEGREGACIÓ ESCOLAR A CATALUNYA (I): LA GESTIÓ DE L’PROCÉS D’ADMISSIÓ D’ALUMNAT JULIOL 2016”. L’informe se centra en el procés d’admissió i matriculació que es realitza a Catalunya. Presenta 81 “recomanacions” d’acord amb 10 punts que considera que cal millorar en cas que el Departament estigui disposat a lluitar contra la segregació i, per tant, contra la desigualtat.

Si hi ha un punt al qual aquest estudi fa esment és l’ús per part de la conselleria del criteri de satisfacció de demanda i el percentatge de sol·licituds com a èxit per als processos d’admissió i planificació. La “llei oferta-demanda” converteix el sistema escolar en un mercat educatiu en què les escoles, les famílies i els ajuntaments competeixen entre ells, essent aquestes finalment dividides i enfrontades.

Només cal revisar dotze recomanacions que ofereix l’informe sobre el punt d'”informació i acompanyament a les famílies” per comprovar el que ofereix aquest perniciós valor d'”oferta-demanda” al disseny del mapa escolar i com condiciona l’elecció de les famílies, en definitiva, fins a quin punt és un valor profundament segregador. L’exemple el podem veure en aquestes tres recomanacions de les dotze que són prou significatives per entendre el dany que es fa.

1. Desenvolupar polítiques de subjectivitat per combatre els prejudicis socials erròniament construïts sobre la realitat dels centres amb una demanda més feble, i que poden reproduir la segregació escolar i l’estigmatització.

2. Desenvolupar polítiques de subjectivitat per deconstruir i combatre imaginaris socials que exaltin determinades tipologies de centre i en desprestigiïn d’altres, i per construir imaginaris alternatius favorables a l’equitat en l’admissió, com ara conscienciar la població de la necessitat de combatre la segregació escolar amb els instruments disponibles, també en la gestió del procés d’admissió d’alumnat.

3. Instar els centres públics i concertats a no utilitzar, en les jornades de portes obertes o en altres sistemes d’informació emprats en el procés d’admissió d’alumnat, un discurs competitiu d’atracció de la demanda que, més enllà de presentar el propi centre, malmeti directament o indirectament la imatge social dels centres de l’entorn.

Llegint aquests tres punts podem entendre la següent gràfica en què el Síndic mostra els criteris que tenen les famílies per descartar escoles.

Gràfic extret de l’estudi del Síndic de Greuges “Informe Segregació escolar II. Condicions d’Escolarització”

En què es basen les famílies per saber que els professors no són bons? Tot sembla indicar que en l’imaginari social del municipi es reforça gràcies a l’ideari d’oferta-demanda, atès que aquestes escoles solen tenir baixa demanda. Per què el projecte educatiu no els agrada? Amb una jornada de portes obertes ja som coneixedors i podem avaluar un projecte? És obvi que en aquestes portes obertes les escoles competeixen i remarquen que són més bones respecte a la resta. Però, més dramàtic és el tercer punt pel qual les famílies mostren rebuig i que fa referència al tipus d’alumnat. És precisament aquí on apareix una prova clara de la manca de planificació i mostra, amb tota la seva cruesa, la mala distribució de l’alumnat amb problemàtica social i el seu reforç a la segregació.

Per què Ensenyament no aplica una mesura simple de reducció d’oferta com és baixar la ràtio base a 20-22 que permetria una millora en la qualitat educativa amb una disminució de la ràtio i una millor distribució de l’alumnat?

Aquest any, la Generalitat de Catalunya ha mantingut tota l’oferta de l’any anterior on és susceptible de tancar grups. Aquesta novetat es deu, en part, a la pressió de la comunitat educativa i a la resolució del Parlament aprovada l’any passat. Fins aquest curs, el Departament d’Ensenyament tenia el costum d’eliminar l’oferta tancant grups de l’escola pública, uns tancaments que no obeien a una raó per millorar la distribució o per eliminar la segregació, sinó que s’eliminaven atenent a un únic criteri: la manca de demanda que, a la vegada, influïa, repercutia i empobria la sol·licitud d’aquestes escoles perquè aquest fet s’entén per part de les famílies com una etiqueta negativa, amb la qual cosa la qualitat educativa d’aquest centre va calant en l’imaginari del municipi.

Per aquest any tenim unes 5.000 places ofertades més de les necessàries a P3. La conselleria continua amb la seva política de ràtios altes i aplicarà, abans o després del repartiment de places, la seva “llei de l’oferta-demanda” eliminant grups amb poca demanda, de manera que continuarem amb les mateixes polítiques actuals, amb ràtios elevades i centres més segregats, cosa que implica un augment de la competitivitat entre escoles, famílies i ajuntaments, així com l’enfrontament entre totes les parts.
Per què Ensenyament no aplica una mesura simple de reducció d’oferta com és baixar la ràtio base a 20-22 que permetria una millora en la qualitat educativa amb una disminució de la ràtio i una millor distribució de l’alumnat lluitant contra la segregació, tal com recomana el Síndic?

Per què no es potencien els consells de garanties d’escolarització i les oficines municipals d’escolarització (OME) perquè siguin ells qui decideixin com planificar i gestionar els seus municipis, tal com recomana també el Síndic? La resposta és simple: reducció de pressupostos i protecció a la privatització de l’educació. Continuem mercantilitzant l’educació i la llei de l’oferta i la demanda seguirà fixant el preu que pagarem, tard o d’hora, a nivell educatiu.