L’oblit de la mirada

En Cristian explica a l’educadora, quan acaba el curs, que aquest any és feliç perquè no ha fet cap amic. En Marcel, un alumne de 3er d’ESO, surt del seu institut amb jornada compactada i pregunta al seu company on anirà a dinar. Aquest li respon que anirà on “els morts”. Un grup d’adolescents de famílies pobres debat sobre la pobresa, han sentit com alguns adults diuen que els pobres ho son perquè ho volen, perquè son mandrosos. La seva conclusió, però, és que es tracta d’un problema de tots.

Descobrir què miren, com ho veuen i interpreten

En el discurs dominant sobre la pobresa que afecta els infants i que condiciona les respostes per donar, se segueix parlant del nombre d’afectats o es defineix com a problema principal, per exemple, la malnutrició. Però, ¿de quin argumentari hem tret la idea que el problema principal que tindran alguns infants amb famílies pobres a l’estiu serà la malnutrició? ¿Obrir un menjador escolar a l’agost és una bona política d’infància?

Sempre és clau escoltar les persones per no donar-los respostes a problemes que no tenen. Però, si es tracta d’infants i adolescents, intentar primer descobrir què pensen o què senten que és obligatori. Es tracta de ciutadans i ciutadanes amb visions de la realitat poc coincidents amb les dels adults. Per això, ocupar-se de la infància, ocupar-se de la pobresa, comporta començar per descobrir quina és la seva perspectiva, amb quins ulls miren i hi veuen, com cerquen sentits al que viuen, frueixen o pateixen. No podem ocupar-nos de la pobresa que els afecta sense fer permanent l’esforç de mirar la realitat “amb ulls d’infant”.

És possible que els seus patiments més significatius no siguin els que nosaltres destaquem. En Cristian pateix més trencant amistats amb cada desnonament que descobrint com la seva família està de nou al carrer. És bastant probable que no ens parem a descobrir com els nois i les noies miren de trobar sentit a les absurditats que han de viure. Com succeeix en el debat al qual ens hem referit no poden pensar que la pobresa és un assumpte seu, particular, i han de trobar lectures i respostes de la comunitat. Gairebé segur que no descobrirem com es van adaptant per no patir, com miren de dipositar la felicitat en altres experiències que encara té la seva vida. No fem l’esforç de pensar en posar en primer lloc el fet de descobrir quina és la seva mirada. Ha acabat l’institut i l’amic d’en Marcel ha d’anar a menjar “amb els morts… de gana”. Potser no hem volgut pensar que la seva necessitat no era menjar en sortir de classe sinó tenir un horari d’escola en el que menjar amb tothom fos una activitat vital normalitzadora.

Intentar mirar amb els seus ulls vol dir saber què poden estar veient la realitat des d’una perspectiva diferent de la nostra (desitjar ser feliç anant al cinema i no pas fer un àpat adequat). Vol dir considerar que les vivències que experimenten potser no són els danys que nosaltres imaginem (s’endarrerirà a l’escola perquè ningú no l’ajuda a fer deures, però se sentirà segur si la mare el pot abraçar una mica quan arriba cansada a la nit). Vol dir preocupar-se per descobrir els seus arguments per explicar el que està passant (no n’hi ha prou d’explicar per què és bo per a ell o ella anar a un centre obert en sortir de l’escola, també cal descobrir com està interpretant que ningú no sigui a casa quan surt, que ningú no el vingui a recollir a la porta de l’escola).

Descobrir la perspectiva dels ulls de cada infant significar mirar-se’ls per saber què necessiten i no definir de manera adulta prèvia les seves necessitats.

Objectes a protegir que no saben el que necessiten

L’oblit de la mirada els despersonalitza. La pobresa econòmica ha aguditzat la tendència a considerar els infants i els adolescents com a objectes que cal protegir, amb els quals cal algun grau de generositat, tenyida de patiment benefactor (“no han de patir perquè, pobres, no en tenen la culpa”). Que quedi clar: qualsevol resposta que donem a una situació de pobresa que pateix un infant representa tan sols fer real algun dels seus drets, i això està lligat a rebre les atencions adultes que necessita la seva condició d’infant.

A més de no parar-nos a descobrir la seva mirada hem oblidat que son infants, adolescents, que les seves necessitats i les nostres respostes tenen a veure amb aquesta condició seva. La pobresa no crea necessitats noves sinó que elimina respostes i, més greu encara, destrueix les formes “naturals” de rebre les atencions que tot infant necessita.

Mantenir la perspectiva d’infància per ocupar-se de la pobresa és fer possible, estimular, quatre contextos (sempre i tots):

 1. Un entorn (diferents entorns) estimulador on sigui possible viure experiències, descobriments, pràctiques diàries de vida infantil amb intensitat i de manera estable. Per això tota la reflexió sobre les respostes a la pobresa que afecta els infants ha de girar al voltant de les oportunitats.

2. Entorns de seguretat en els quals l’experiència de sentir-se estimats, d’estar vinculats, els permeti sentir-se persones. Si empobrim la possibilitat dels afectes, si no poden tenir l’experiència de sentir-se estimats no es podran estimar, sentir-se en positiu.

3. Contextos participatius. Entorns on l’infant actua, pren decisions, es pot sentir responsable, autor de la seva vida. Es pot descobrir descobrint els altres. Contextos en què pot participar en la vida de tots, de manera que el funcionament de la societat (si més no la més pròxima) està definit també en clau d’infància.

4. Contextos, entorns comunitaris, en els quals pugui descobrir que la seva vida té a veure amb altres persones, i poder construir amb altres infants projectes, identitats i pertinences comuns.

Malauradament existeix molt poca escolta i escassa reflexió destinada a pensar l’impacte en les seves vides de les respostes que donem. El patiment innecessari, la marginació i l’exclusió infantils també són plens de bones voluntats.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum