Opinió

Magisteri, ascensor social en crisi

En tota societat la disponibilitat econòmica dels seus membres genera unes estructuracions vitals que configuren nivells o estrats socials amb més o menys capacitats econòmiques i de seguretat i benestar. Resulta lògic que qualsevol dels sectors o classes socials existents, pretenen anar assolint estrats superiors respecte al que es troben en cada moment. L’objectiu d’aquest ascens social passa o bé per la millora en la qualificació professional i seguretat dins el món del treball o en possibilitar l’accés al món de les titulacions que dona l’educació.

Si ens centrem en la millora social o ascensor social que possibiliten les titulacions educatives, la carrera de magisteri, la titulació com a mestre/a, ha estat des de sempre i segueix sent avui, una de les portes d’accés més utilitzada per escalar nous estrats socials degut a ser la titulació que necessita de menor inversió econòmica, alhora que té un accés menys exigent en el nivell de continguts necessaris per accedir-hi.

Donat que l’ensenyament té com a objectiu la transmissió de les bases del coneixement i l’arrelament de les persones en el seu territori, aquest fet la converteix en un factor de primer ordre en la preservació de la llengua i cultura de qualsevol comunitat i país. Tenint en compte la complicada situació que avui viu el català a casa nostra i atenent les dades de l’enquesta d’usos lingüístics del 2025 que mostra que entre els factors amb més pèrdua d’ús del català, hi ha el fet que al voltant del 40% dels professionals de l’educació utilitzen el castellà a l’aula amb la conseqüent degradació del projecte d’immersió lingüística. Aquesta realitat posa sobre la taula una de les moltes greus problemàtiques de l’ús del català a l’ensenyament i sobre la que cal reflexionar i actuar. Una realitat que, a més, posa en evidència que l’educació com a ascensor social i d’integració està en crisi i ha deixat de ser eficient en el propi àmbit educatiu.

El 40% dels professionals de l’educació utilitzen el castellà a l’aula amb la conseqüent degradació del projecte d’immersió lingüística

Al llarg dels anys i fins a inicis de la dècada dels setanta la formació de mestres s’impartia en les escoles Normal que hi havia a cada capital de províncies. La matriculació en un elevat percentatge era, prioritàriament, de fills i filles de menestrals i terratinents, de la petita burgesia comercial i de petites empreses familiars. Era un alumnat provinent de famílies arrelades en el territori i de marcat llinatge català, per la qual cosa el català era la llengua materna majoritària i conseqüentment l’habitual de comunicació entre l’alumnat. L’opció de fer magisteri venia determinada, en gran mesura, pel fet que era la carrera que es podia fer amb un menor desplaçament si bé, normalment, era també l’única que hi havia a la província i per a qualsevol altra titulació calia desplaçar-se a Barcelona, fet que comportava una major inversió econòmica. Aquesta circumstància afegida al fet de ser la carrera que es podria fer amb menys anys, feia que fer magisteri resultava ser la millor opció com a estalvi econòmic. Sovint, la matriculació es feia sense que sorgís fruit d’una vocació o interès sinó que era per pura qüestió econòmica i facilitat de desplaçament.

A mesura que la immigració provinent de diferents regions espanyoles arribades a Catalunya van integrant-se i econòmicament mínimament solucionada la vida, les famílies cerquen a través de l’educació la millora social del futur pels seus fills i filles coincidint amb l’ampliació de les possibilitats de titulacions universitàries en totes les províncies. Seran també els motius de la despesa econòmica, la facilitat de desplaçament i la menor exigència en les notes assolides a secundària, els factors que, igualment faran el magisteri com una de les millors opcions d’ascensor social, especialment d’accés majoritari per a les noies. Serà, però, a partir de la dècada dels vuitanta quan el percentatge d’alumnat amb el castellà com a llengua materna s’anirà incrementant i arribarà al fet que l’alumnat amb llengua castellana, sigui actualment, dominant en la majoria de les facultats d’educació, situació que genera una progressiva pèrdua de conscienciació de la importància de la llengua i la identitat cultural catalana com a fonament educatiu i, en les relacions socials dins el propi marc educatiu i entre els propis professionals.

La nova immigració de tipologia universal, intraeuropea i extraeuropea, que afecta avui les societats europees i, per tant, la societat catalana, té, també en el magisteri com ha vingut succeint, una de les potencials alternatives més econòmiques i menys complicades per accedir a l’ascensor social. És evident que aquesta nova situació, possiblement amplia i fa més complexa la problemàtica de lligar les funcions de l’educació com a consciència de la identitat cultural i lingüística i els professionals que n’han de ser responsables.

Paral·lelament, i des de fa uns anys, s’ha anat constatant a partir de la prova d’accés que s’ha implementat a les facultats d’educació del sector públic, un baix nivell en el domini dels continguts bàsics de llengua i matemàtiques on més del 40% de l’alumnat no supera dites proves tot i baixant la nota de tall. Aquest fet mostra que en molts dels nois i noies que volen accedir a magisteri no han assolit un nivell adequat dels coneixements de secundària i que en molts casos l’accés es fa cercant una alternativa que creuen els serà més fàcil.

S’hauria de plantejar que la titulació necessités de més cursos tot equiparant-se amb titulacions de llarga durada i que l’accés necessiti notes de tall elevades

Fer front a aquestes dues problemàtiques, la lingüística i cultural i la millora de la qualitat professional fa necessari assumir un procés de reestructuració de la seva base conceptual, problemàtica que no només afecta o és pròpia de magisteri sinó que també és present en altres titulacions com per exemple a infermeria. Per la repercussió que pot tenir en la pervivència de la llengua i cultura del país, és important aconseguir que el magisteri deixi de ser una de les fàcils portes d’entrada a l’ascens social i per això cal plantejar que aquesta funció sigui assumida per altres titulacions, tantes com sigui possible, on la seva acció se centra sobre el món material com poden ser, per exemple, certes direccionalitats tecnològiques o empresarials i no en titulacions fonamentades en les transferències, relacions i formacions humanes.

Efectuar aquesta transformació comporta actuar alhora sobre els dos factors, l’econòmic i la millora de la qualitat professional. S’hauria de plantejar que la titulació necessités de més cursos tot equiparant-se amb titulacions de llarga durada i que l’accés necessiti notes de tall elevades per tal que l’alumnat estigui constituït, en bona mesura, per persones ben preparades intel·lectualment i que realment volen, conscientment, ser mestres per poder compartir i ajudar a construir una societat justa i arrelada a cada realitat i no perquè és una carrera curta i de poca exigència intel·lectual. Un canvi d’aquestes magnituds portaria a un evident increment de prestigi social de la professió de docent tal com succeeix en diferents països europeus, situació que caldria acompanyar d’una adequada massa salarial, motivant-se moltes més persones a integrar-s’hi tot reduint-se, així, l’alta feminització de l’ensenyament com succeeix actualment.

El plantejament, en el marc legal en què estem situats, és ara per ara, utòpic, però tota utopia es nodreix en l’esperança. I l’esperança passa per assolir un país independent on es pugui dissenyar i construir una educació plenament integradora i respectuosa amb la pròpia realitat cultural catalana i la de les persones nouvingudes.