Anàlisi

Professor a la recerca de la felicitat… i d’estudiants

Imagineu-vos una escola de primària el nom de la qual és el d’un aclamat escriptor nacional i universal mort el 1990, en homenatge a la seva contribució a la literatura i al periodisme i a la cultura en general. Imaginin ser professor a aquesta escola amb diverses dècades d’experiència impartint classe a infants menors de dotze anys. Imagineu-ne el disgust i la pena reconèixer que ni els pares ni els alumnes de tota l’escola saben qui és aquest il·lustre escriptor que dona nom a la institució on acudeixen cada dia des de fa anys.

Això és el que li passa al personatge de Michele, interpretat per l’actor Antonio Albanese, en aquest cas encarnant un professor des de fa quaranta anys de la fictícia Escola Alberto Moravia, situada a l’extraradi de la ciutat de Roma, i que és el protagonista de la pel·lícula italiana Bienvenido a la montaña (Un mondo a parte, 2024), amb guió i direcció de Riccardo Milani. A l’inici de la pel·lícula ens vam quedar igual d’atònits que Michele quan escoltem la resposta que li dona un alumne d’uns deu anys a qui el professor li ha demanat que li lliuri el mòbil amb què està jugant a classe: «No t’ho penso donar, si no, vindrà el meu pare i et pegarà».

Com a espectadors entenem que per a aquest professor ja és igual si aquest alumne (o aquests alumnes), tenen la síndrome del protagonista o la síndrome del fill únic o qualsevol altra circumstància personal o col·lectiva, o, senzillament, són uns autèntics incultes i maleducats. El que vol en realitat és fugir d’aquest ambient tòxic tan poc respectuós, així que la seva alegria és suprema quan li comuniquen que li han acceptat la petició de fer una estada en una petita escola rural, en plena natura. Desconeix si els alumnes seran igual d’impertinents i insolents, però sap amb seguretat que podrà viure en un entorn menys estressant i més hospitalari i, sobretot, que en seran molts menys. I no li faltava raó, encara que no resultarà una experiència tan senzilla com havia planejat.

El nou lloc de treball se situa a la fictícia localitat de Rupe, de 364 habitants, encara que en aquest cas és important indicar que està rodada al municipi medieval d’Opi, en ple Parc Nacional dels Abruzzo, a la província de L’Aquila al centre d’Itàlia, a poc més de cent cinquanta quilòmetres de Roma, i amb la població que s’indica a la pel·lícula, menys de quatre-centes persones. El trasllat s’efectua en ple hivern, just a l’inici de la pel·lícula, enmig d’un gran torb, i per això deixarà el nou professor embussat a la carretera per no portar cadenes ni pneumàtics de neu apropiats. I congelat de fred, ja que, amb el seu abric de la gran ciutat i els seus mocassins als peus, no porta una indumentària apropiada per suportar les inclemències del temps. Uns estereotips associats als urbanites, coherents en una comèdia familiar que traspua una gran dosi de versemblança, especialment quan li indiquen en arribar que l’han enganyat amb la qualitat de les rodes que l’acabaven de vendre a la gran ciutat.

La persona que el recull en plena carretera nevada just abans que es congeli literalment és la vicedirectora del nou col·legi, Agnese, interpretada per l’actriu Virginia Raffaele, que li mostrarà en primera instància l’hospitalitat amb què serà rebut per tot el poble a partir d’aquell instant, inclòs el mecànic que li recollirà el vehicle i substituirà les rodes per altres de més adequades, a més d’afegir les corresponents cadenes, tot això, és clar, sense demanar res a canvi. Agnese li farà de cicerone davant dels seus nous companys de feina (un conserge multitasca i una jove professora que ha de fer classe a diferents ubicacions durant la setmana, desplaçant-se d’un lloc a l’altre amb el seu cotxe).

La nova classe de Michele està formada per set infants ubicats a una única aula multigrau, compartint l’espai alumnes de primer, tercer i cinquè curs de primària. I aviat descobrirà que són molt pocs per mantenir l’escola oberta. Així que el seu exili voluntari adquirirà una nova dimensió en proposar-se aconseguir com sigui mantenir l’escola oberta per evitar els llargs i pesats desplaçaments a què s’hauria de sotmetre aquests set estudiants per poder assistir amb regularitat a la seva nova escola. El calador de possibles alumnes de primària es trobarà, d’una banda, entre els descendents dels emigrants arribats des del Marroc que treballen des de fa anys als camps de cultiu als Plans del Fucino, i, d’altra banda, entre els refugiats que han arribat des d’Ucraïna, fugint de la guerra, encara que, en aquest cas, amb algun problema afegit amb la llengua. També hauran d’agusar l’enginy per aconseguir l’objectiu, una solució que ens servirà per recordar a l’espectador que estem veient una comèdia.

Per aconseguir portar aquestes noves famílies, els dos professors hauran d’involucrar els poders fàctics del poble: alcalde, policia, empresaris i, com no, el sacerdot, per assegurar els habitatges i les ocupacions i garantir l’acceptació i permanència al poble i que, de retruc, ajudi a endarrerir el tancament de l’escola de primària. Tot el poble col·laborarà amb un únic objectiu: evitar que el poble s’acabi convertint en un nou Sperone, una ciutat real ara abandonada (a la pel·lícula els protagonistes visiten les seves ruïnes), el declivi de la qual va començar precisament amb el tancament de l’escola, cosa que va provocar a la llarga l’abandonament de la ciutat.

Cal destacar que totes aquestes interpretacions estan realitzades per vilatans, alguns actors aficionats, altres professionals de tota mena que han col·laborat en la producció de la pel·lícula, conscients del que suposaria una vegada estrenada a les sales de cinema, amb un missatge alertant sobre el tancament progressiu d’escoles rurals, obviant el valor de la seva capacitat vertebradora de la comunitat. En la publicitat de la pel·lícula, els productors destaquen dades esgarrifants: «Entre el 2012 i el 2015 van tancar 236 escoles a tot Itàlia. La reducció de naixements i, per tant, d’alumnes, unit als problemes pressupostaris del Ministeri, fan que la destral de les retallades amenaci 900.000 alumnes, el 12% del total, que viuen a centres de poblacions amb menys de 5.000 habitants».

El novembre de 2023, sis mesos abans de l’estrena de la pel·lícula a Itàlia, l’alcalde de Tarsogno, una localitat dels Apenins a la província de Parma, a Itàlia, publicava una carta oberta a la ciutadania confirmant que no es tancaria l’institut de secundària, i agraint a les famílies i funcionaris tota la tasca que havien realitzat des que van saltar les alarmes al maig, quan es confirmava que el nombre d’inscrits era inferior al mínim necessari. Una victòria singular d’una batalla en una guerra perduda des de fa diversos lustres i amb una projecció futura molt negra tenint en compte les dades demogràfiques, amb la reducció progressiva dels naixements.

De fet, és probable que en els propers anys ja no hi hagi ni neu a l’hivern en aquestes poblacions muntanyoses. Però sí que es mantindran els costums i tradicions i la camaraderia entre els habitants, com suggereix el títol original de la pel·lícula, que es podria traduir com «un món a part». A la pel·lícula, el professor Michele cita diverses vegades el llibre libro La restanza (2022), de l’antropòleg italià Vito Testi, com si fos un manifest, en què l’autor advoca a «la necessitat, el desig i la voluntat de generar un nou sentit dels llocs. Aquest és un temps marcat per les migracions, però també és temps, més silenciós, per a aquells que romanen al seu lloc d’origen i ho viuen, ho caminen, ho interpreten, en un vertigen continu de canvis». El dret a migrar es correspon amb el dret a quedar-se, construint un altre sentit del lloc i de si mateix, afirma el professor a la pel·lícula, i aquest discurs incentivarà joves emprenedors a iniciar projectes que els permeti quedar-se a la seva ciutat. Conrear llenties pot ser un bon exemple com a solució de futur. La «restanza» com a alternativa a l’emigració i la despoblació.

Michele, el nouvingut professor, no només se sorprendrà per l’empoderament d’alguns joves, sinó també en descobrir com els seus nous alumnes de primària no només coneixen l’autor que dona nom a la ficció a l’escola del poble, sinó que són capaços de recitar algunes de les seves poesies. El director i guionista de la pel·lícula, Riccardo Milani, fa un homenatge al poeta local i pastor conegut com a Jurico (un sobrenom familiar relacionat amb el fet de ser una mena de metge de persones i d’animals a la vegada). Cesidi Gentile (1847-1914) va aprendre a llegir i escriure pel seu compte, per instint natural, dotat d’una prodigiosa memòria, arribant a llegir i memoritzar els clàssics de la literatura. Va aprofitar els seus llargs viatges transhumants amb el ramat d’ovelles per escriure una producció profusa de poemes, la gran majoria perduts. Coincidint amb el centenari de la seva mort es va publicar el llibre La vita e le opere di Cesidio Gentile detto Jurico (2014), fins ara, l’obra més completa sobre l’autor. A la pel·lícula es fan servir alguns dels seus versos per reivindicar la importància de l’educació en general, i de l’educació pública en particular, ja que els seus pares no tenien els recursos per enviar-lo a una escola privada, i la pública era inexistent.

El poeta va néixer a Pescasseroli, una de les localitats on es va rodar part de la pel·lícula i d’on eren també alguns dels actors aficionats que apareixen al metratge. També és la ciutat on es va fer la preestrena mundial d’Un mondo a parte, en una petita sala de cinema supervivent, que porta el nom del director de cinema italià Ettore Scola (1931-2016). L’enyorat director de pel·lícules mítiques com Una jornada particular (Una giornata particolare, 1977) o de La familia (La famiglia, 1987), va ser un dels realitzadors del documental col·lectiu Un altro mondo è possibile (2001), que donava veu a les protestes dels ciutadans que reivindicaven a Gènova el dret a participar en les decisions sobre el futur del món, mentre s’estaven debatent en una reunió del G8, per uns mandataris aliens a aquestes peticions.

La pel·lícula Un mondo a parte va ser vista en sales de cinema italià per més d’un milió de persones i es va convertir en tot un fenomen social. I arriba a les sales espanyoles amb un any de retard. Sembla que l’elecció de la sala on fer la preestrena d’Itàlia estava carregada de simbolisme, ja que no només estan en perill d’extinció les escoles de les ciutats que s’estan despoblant, sinó també les seves sales de cinema. I no només està passant a Itàlia.