Opinió

De la realitat al cinema. Comprendre la complexitat de l’educació i pensar amb pedagogia

El Diari de l’Educació ens ha convidat a la preestrena del film El Chico de los pantalones rosas, en italià per copsar la seva intensitat (l’entenem prou bé), subtitulat en català. Un encert d’anticipar-nos la projecció amb Cinemes Girona que agraïm. Tracta de la vida dels infants i joves que eduquem, entre família i escola/institut. Una descripció i narració amb imatges (llenguatge verboicònic) que presenta la vida d’un infant en família (desenvolupament personal i social) des que neix fins que es retira de la vida, amb decisió en no poder enfrontar l’excés de complexitat personal i l’assetjament social. És una molt bona creació fílmica d’una experiència tràgica real que tots hem de contribuir al fet que no es repeteixi. És bon film perquè enganxa intensament des de l’inici i durant prop de dues hores amb un ritme tranquil, però que tracta el tema amb una gran profunditat i delicadesa, sense provocacions i girs de guió.

Andrea neix estimat per mare i pare, s’evidencia que és un infant amb gran capacitat i harmonia: el llenguatge, la mirada i el gest, l’observació de la realitat, els pensaments i preguntes i l’ajustament social. Bona relació amb els pares, Teresa i Tomasso i especialment amb el germà petit, Daniele. El bon tracte a un més petit és un clar indicador de desenvolupament harmònic (evito dir maduresa), com ho són les converses amb els pares i el saber estar en qualsevol ambient. Cal entendre que tots els fets s’han de referir a un infant amb gran capacitat mental (cognitiva i emotiva) amb una completa relació amb grans i petits i amb uns hàbits de compliment i d’iniciativa sense contradicció.

Andrea té una bona veu entonada i va a una escola de cantors on coneix Christian, més gran, doncs ha repetit curs, però sent una gran atracció o admiració per ell, esportista i atlètic.

Fidel Masreal, participant al fòrum, va identificar la conducta de Christian com la d’un psicòpata per falta d’empatia, fredor emocional i cap sentiment de culpa i per això ara sembla que l’aprecia, ara el fustiga, ara l’ignora. Andrea ho pateix, tot i tenir una bona amistat amb una companya, Sara, que ja l’adverteix de no confiar-hi. Christian, que no segueix bé els estudis i suspèn, demana ajuda l’ Andrea, que no dubta en ajudar-lo a casa de l’un o de l’altre. Així, per ambient i decoració sabem que la llar d’Andrea és senzilla amb cultura i la llar de Christian és molt espaiosa amb indicis de luxe.

L’assetjament escolar és evitable

Situats els personatges, sols vull identificar la complexitat de la situació que per extensió no puc analitzar amb detall. Gran capacitat i harmonia d’Andrea. Bons vincles amb mare, més afectuosa, i amb pare, més normatiu. Bona relació amb companys i comptats amics. Una orientació afectiva (encara no sexual) més intensa amb un noi que amb una noia. Separació dels pares que el fa patir malgrat que es fa amb bona entesa. Ensenyament a classe convencional centrat en superar exàmens. No es veu cap interès per conèixer bé els alumnes. Superació física de l’Andrea en salvar una cursa en equip amb en Christian que provoca la seva rancúnia velada. Tanmateix, els pantalons vermells que li compra la mare es tornen de color rosa però l’Andrea els duu de gust. Confidències de l’Andrea al Christian que convertirà en la mala jugada de disfressar-se de prostitutes tota la colleta a la festa final; amb engany, doncs solament hi anirà l’Andrea, molt ben disfressat amb ajuda de la mare. Tot afecta els estudis de l’Andrea que suspèn i ha de recuperar al setembre. A través de la xarxa digital s’explota la burla i l’insult de marieta. L’Andrea ho encara, va amb ungles pintades, però pren la mida amb baralla física amb en Christian i en surt malparat pels cops i pels companys que coregen i animen la baralla.

Andrea no pot afrontar tanta crueltat i prepara la seva retirada acomiadant-se internament (sense comunicar-ho) de l’amiga Sara i de tota la família el dia del seu 15è aniversari. Veiem com la mare reflecteix el pressentiment i no caldrà mostrar imatge del desenllaç.

Calia descriure aquesta situació, però no deixeu de veure, de contemplar astorats el film, en pantalla gran, amb criteri propi. Jo miro de contribuir al fòrum des del puny de vista pedagògic atès que no s’hi va poder arribar. L’educació és el procés personal més complex, totalment emmarcat en l’educació com a funció social també complexa. Cap explicació unicausal és certa i cal una anàlisi sistèmica No és suficient centrar-ho en assetjament polaritzat per l’orientació sexual i la conducta psicòpata. Cal veure que la gran capacitat personal a nivell mental, relacional i d’autoconsciència genera també una indefensió. Els pares i el gran vincle afectiu amb la mare li donen seguretat però poques defenses en situacions hostils; algun dels dos havia de prendre posicions més directives. (Com en genètica la dualitat afavoreix la millor opció). L’admiració i atracció per algú que és ben diferent d’ell mateix, impositiu, dur i no en veu el desequilibri. La separació dels pares als catorze anys és difícil d’enfrontar. L’ensenyament escolar no atén l’educació: els professors no observen ni coneixen els alumnes, no detecten relacions destructives ni canvis d’estats d’ànim. No es pot suspendre un alumne que ha demostrat gran capacitat i punxa. En l’adolescència no es promou l’agrupament per amistat i l’aprenentatge en equip cooperatiu. En aquest ensenyament, tenir altes capacitats és un problema. Cap variable suficient per a explicar el desenllaç. Amb qualsevol d’elles es podia haver trencat l’acumulació i saturació. Pensem que en aquesta edat, de construir la pròpia personalitat amb relació amb els altres, l’isolament psíquic és mortal.

L’assetjament escolar és evitable, és a l’escola on és més evitable. Cal conèixer bé els alumnes i les seves relacions i agrupacions. El professor ha de ser molt observador, especialment en temps informals (patis, entrades i sortides). L’equip docent que coneix els alumnes ha de conjuntar observacions (sessions psicosociopedagògiques setmanals) i decidir accions amb assignació d’encàrrecs personals. Contra el que és més usual, no s’ha de citar els pares per plantejar problemes, en tot cas per comunicar solucions i demanar aquiescència. En les entrevistes habituals, l’alumne/fill hi ha de ser present. Accions d’intervenció indirecta: la tècnica del sociodrama; la visió conjunta de seqüències dramàtiques i de ficció (cinema, documental) amb ‘mediació educadora’ emocional i racional; una lectura de relats seleccionats adequadament i conversa oberta sobre el contingut, en grup d’amics i en el conjunt del grup-classe. Els professors podem fer molt.