Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Triar escola per als fills és un dels moments que genera més tensió en el si de qualsevol parella de classe mitjana. Llistes i llistes de pros, de contres, de dubtes, d’aspiracions… Tot, suposadament, per al bé dels fills. O no. El director Víctor García León s’aproxima a tot aquest mar de dubtes amb Altas capaciades, una pel·lícula classificada de “comèdia”, per bé que ben bé podria entrar dins la categoria de “documental”.
L’Alicia (Marián Álvarez) i en Gonzalo (Israel Elejalde), una parella de classe mitjana, pares d’escola pública, es troben de cop i volta amb la possibilitat de matricular a meitat de curs el seu fill Fer en una escola d’elit, el Pyros. “Ens podria venir súper-bé. Per al Fer, també eh!, però per a tu, pels teus contactes…”, reflexiona la parella en la intimitat de la llar. L’escola com a mecanisme de relació amb aquells que estan per sobre teu acaba sent el somni humit de tota família de classe mitjana.
De fet, en els 101 minuts que dura la pel·lícula, tan sols s’esmenta una vegada el concepte de “projecte educatiu” a l’hora de canviar d’escola, i d’esquitllentes. I és que en Domingo (Juan Diego Botto), el representant de l’AMPA, ho té clar a l’hora de parlar-ho condescendentment amb en Gonzalo: “Per què el Pyros és una bona escola? Per les famílies, Gonzalo, per les famílies! Aquí som tots una comunitat! Si vols redissenyar casa teva, a qui trucaràs? Al pare de la Lucía! Jo mateix gestiono les carteres d’inversions de tots els altres pares…” Més clar, impossible. Allò important de determinades escoles és precisament tot allò que no té a veure amb l’educació dels fills o amb el seu procés d’aprenentatge.
L’Alicia i en Gonzalo -a qui en Domingo defineix com a “gent normal”, en el mar d’opulència que ostenten les famílies del Pyros- s’acaben empescant que en Fer té “altes capacitats” per justificar el canvi de centre. A l’escola pública on està matriculat, suposadament, no li han detectat. Quan expliquen això mateix als avis per demanar-los diners per a la matrícula, l’àvia no s’ho empassa. Llavors l’Alicia canvia de tàctica: “En Fer també té dislèxia!” Ai, pobrissó. Si té una malaltia tan greu, és clar que heu de canviar-lo d’escola, venen a dir. I els avis afluixen la mosca.
Especialment crua és l’escena en què se celebra la festa d’aniversari del millor amic d’en Fer, en el qual la resta de pares interpel·len el matrimoni sobre si és cert que canviaran d’escola. En públic, l’Alicia i en Gonzalo no s’atreveixen a verbalitzar-ho. Parlar de l’escola dels fills davant de pares d’un altre centre és incòmode. En privat, en Gonzalo s’acaba autoconvencent que el sistema públic és horrible. I en Fer acaba interioritzant tots aquests missatges, motiu pel qual també farà tot el possible per contribuir a l’èxit de l’operació. “Necessito anar al Pyros!”, acaba verbalitzant.
Mentrestant, aquells problemes de comportament que el director del centre públic havia detectat en en Fer… queden en stand-by. Els pares, més preocupats per satisfer les seves aspiracions que no pas per atendre el seu propi fill, enterren el problema. Ni ho parlen tots tres, ni els genera cap mena de maldecap. Però no pel sol fet d’enterrar-lo… el problema desapareix.
La proclama que ressona als instituts d’ESO “Volem ensenyar!”, en aquest cas, quedaria totalment en l’última posició en la llista de necessitats d’en Domingo, en Gonzalo i l’Alicia. Ni ensenyament ni educació no és el que demanen aquestes classes socials al sistema educatiu. I d’aquí plora la criatura.
“Ni una sàtira, ni una farsa”
Víctor García León va explicar al Festival de Málaga: “El tema em semblava molt interessant perquè no es fan pel·lícules sobre educació a Espanya. I si sembla esbojarrada és perquè la vida ho és força més. És a dir, Altas capacidades no pretén ser una sàtira ni una farsa. Té la pretensió de ser un retrat força fidedigne del que passa en algunes escoles.”
Un retrat en què, en moltes de les converses, també hi sobrevola un punt de racisme. “No ho dic pas perquè sigui colombià, eh!”, repeteixen en més d’una ocasió. Paral·lelament, sobta veure com la pràctica totalitat de famílies d’aquests centres són blancs. Potser justament a l’escola pública on arrenca la pel·lícula és així, o potser és que a la festa d’aniversari no hi han convidat a ningú amb un to de pell diferent.
La sèrie Això no és Suècia ja va narrar el 2023 en clau de comèdia la contradicció en què es troba una parella a l’hora de criar els seus fills. En aquell cas, la Mariana (Aina Clotet) i en Samuel (Marcel Borràs) no aspiraven a una escola d’elit, però sí que es van mudar expressament a Vallvidrera per ajuntar-se amb famílies amb qui aspiraven a compartir dèries i creences de criança.
Les bombolles educatives conformades per les famílies, en un i altre cas, semblen una cosa des de fora, i n’acaben sent una altra des de dins.
