Actualitat

Minangkabau: un matriarcat en la cruïlla

Hi ha un lloc al món on les dones hereten la terra. Un lloc en el qual la casa i els béns de la família passen de mares a filles i on el llinatge el transmeten les dones. Un lloc on el consens és la base de la societat i la natura una mestra que guia. A Sumatra, a l’oest de l’illa, hi viuen els minangkabau, una comunitat de més de quatre milions de persones amb unes tradicions ancestrals –denominades Adat– que situen a la mare al centre de la societat. Però els minangkabau són musulmans. I la religió i la pressió d’un estat patriarcal auguren temps difícils per aquesta tradició que ells mateixos denominen matriarcat.

Avui es casa la Imel. Té 23 anys i ven llet de coco i blat de moro fregit al mercat de Bukittinggi. La Imel és vídua i té un fill petit. Les dones de la seva família estan preparant el menjar que se servirà en el casament. Entre els minangkabau les dones són les mediadores entre les cases per al bon funcionament de tot. Els aliments es preparen amb molt d’afecte perquè així queden més bons, i cada menjar té un significat diferent. L’arròs i el pebrot expressen la passió i l’harmonia de la cultura. Assistiran al convit, per torns, més de 500 convidats. Durant la cerimònia, els llinatges mostren el seu nivell econòmic i el seu prestigi social. El de la Imel és un casament modest, però que encarna totes les velles tradicions.

“Aquest vestit que m’estan posant”, explica la Imel, “és el tradicional dels casaments minangkabau. La corona pesa més de tres quilos i antigament era d’or”. “Més tard, el meu xicot i jo ens asseurem en un tron ​​compartit, un sol tron ​​per als dos, i rebrem els convidats. Vol dir que som un en cos i ànima, i que tot ho parlem i decidim junts. Aquesta és la base de la societat matriarcal minangkabau, on l’home i la dona són com “ungla i carn”, els dos es complementen. “Com és habitual entre els minangkabau, viurem a la casa de la meva família, en una estança que han preparat per a nosaltres. El meu marit s’integrarà a la família on hi aportarà feina i ingressos. Per a mi l’amor és acceptar l’altre”, exposa la jove.

La cerimònia se celebrarà seguint el ritu islàmic i posteriorment seguint la tradició minangkabau. Durant les noces el penghulu diu que el marit és el cap de família –el penghulu és la figura que es relaciona amb l’administració de l’Estat, actua com a intermediari en afers de la comunitat i també pot exercir funcions religioses–, però tota la comunitat reconeix que les dones són el motor, a nivell cultural i socioeconòmic. Elles simbolitzen la unitat i la saviesa.

Tot va començar als vessants del volcà Merapi. Fa més de 2.500 anys, quan van arribar a Sumatra pobles austronesios. La seva cultura es va forjar en antics regnes animistes. Bundo Kanduang és la mare mítica del poble minangkabau; va ser una dona sàvia que va harmonitzar els recursos, la convivència i va transmetre la filosofia de l’Adat. “L’Adat relaciona l’essència de la vida amb la fecunditat de la dona i la fertilitat dels camps. També ens ensenya que s’ha d’aprendre de la natura i del seu creixement. La planta d’arròs, quan és jove, es desenvolupa orgullosa i dreta, i quan madura, el pes dels grans la fan corbar-se. Així, nosaltres hem d’aprendre a ser generosos i humils amb els altres tot i posseir riqueses i descartar de la nostra vida l’orgull i l’arrogància”, detalla la Imel.

Els minangkabau són una societat plena d’espiritualitat i d’amor forjat en l’acord mutu entre home i dona per al bé de la comunitat. Cooperen repartint-se el poder, l’autoritat i les diferents funcions socials, i generen així una forma més igualitària d’organitzar la vida.

La Febrianti és infermera i llevadora en una petita clínica de Patangahan Pakan Kamis. A la Febrianti li agrada assistir a les dones quan donen a llum. La seva mare li va ensenyar a ajudar els altres i a ella la fa feliç veure néixer un nadó. A les dones els complauen molt les nenes i si tenen fills no paren fins que arriba la nena, diu. “A casa, l’economia la porta la Febrianti”, explica el seu marit Wan. “Les decisions les prenem entre els dos, primer amb el cor i després amb la raó”, afegeix. Els minangkabau tenen un proverbi: “Creuant la llenya a la llar, el foc crema millor”. De nou el consens com a pilar del bon funcionament de la família i la comunitat.

“En el passat els homes emigraven per fer fortuna fora de la família i tornar amb la riquesa aconseguida, per després casar-se. Perquè com l’herència era per a la dona, així no entraven en competència amb les germanes pels béns de la família. Antigament, a les Rumah Gadang –les cases tradicionals– no hi havia una habitació per a ells, només per a les dones. En l’actualitat gràcies al desenvolupament econòmic de la zona, els homes poden treballar sense necessitat d’emigrar”, afirma la Febrianti.

La majoria de dones treballen i l’economia es basa en el treball de les dones. El que fan fora de casa, el de l’explotació de les terres pròpies o també en comercialitzar les tasques de brodat i confecció que fan a la llar. Aquesta és una dada fonamental perquè els dóna confiança i seguretat en la seva vàlua. Hi ha aproximadament el mateix nombre de comptes bancaris a nom de dones i d’homes, però les dones són més estalviadores i acumulen. La matrilinealitat estableix el control de l’economia i la gestió de la productivitat de la terra per part de les dones, un dret que no tenen els homes.

Explica la Roslaina, directora de l’escola del districte de Bukittinggi i doctora en pedagogia: “Els nostres costums no s’ensenyen en un llibre, els aprenem a casa, i la profunda naturalesa de l’Adat, que ens fa descobrir qui som, defineix la nostra societat”. “Als nens i les nenes se’ls educa per igual: en l’amistat, en la col·laboració i en la necessitat de procurar el bé del grup, des del constant diàleg, mai amb el càstig o la imposició. Un enuig no pot durar més de tres dies”, detalla Roslaina. Assisteixen a l’escola 200 nens i nenes d’entre 6 i 12 anys.

Des de fa més de 35 anys, un cop al mes, Anisah Ardah, de 78 anys, reuneix les dones per parlar dels problemes que afecten les famílies de la comunitat. Ella és la ‘Bundo Kanduang’, un càrrec polític i una figura mediadora la labor de la qual és la transmissió dels costums ancestrals. S’ocupa del benestar de les famílies. També rep aquest nom cada mare a la seva llar. L’Anisah actua com a mare i consellera. La figura de ‘Bundo Kanduang’ situa les dones grans al centre social, emocional, polític i econòmic de la vida diària.

Durant aquestes reunions, s’organitzen les festes i celebracions, com els casaments, els batejos, les cerimònies de la mort… També es resolen les baralles familiars. Per exemple, explica l’Anisah: si hi ha una dona que té dificultats a casa, sigui de l’índole que sigui, va a parlar en privat amb ella. Llavors l’Anisah, sense donar el nom de la dona, exposa el cas d’una manera general a les altres dones i totes opinen i donen una visió polièdrica del problema, una visió formada pel pensament de moltes i així, ella, podrà resoldre amb més distància i serenitat la qüestió.

L’islam va arribar a Sumatra al segle XIII, provinent de la península aràbiga, a través de mercaders musulmans que monopolitzaven el comerç de les espècies, i es va instal·lar a l’illa fins a esdevenir la religió dominant a la fi del XVI. Durant molt temps, l’Adat i l’islam van conviure pacíficament. Però el 1835 el poder polític musulmà va voler acabar amb les que considerava tradicions paganes i abolir la descendència matrilineal, tan poc afí a la seva doctrina. El resultat va ser una guerra civil que –amb l’ajuda decisiva dels colonitzadors holandesos– va acabar amb el poder dels sultans. Es va assentar l’ascendència per línia materna, centre de la societat minangkabau, com a eix comú i sagrat també de la societat islàmica. Resa l’Alcorà: “El cel està sota el peu de la mare”. L’islam es va sincronitzar, doncs, amb les tradicions locals preislàmiques de l’Adat.

L’illa de Sumatra sempre es va identificar amb l’islam més amable, “l’islam somrient”, li deien. Moltes de les àvies d’aquestes joves no portaven vel, però avui és impensable sortir al carrer sense ell. El sincretisme que havia permès fins ara la convivència entre islam i l’Adat està canviant. Des de l’alba, els altaveus de les mesquites posen música i lletra a la vida quotidiana.

A Indonèsia, amb la radicalització de l’Islam, és el propi Estat qui intenta desplaçar el matriarcat minangkabau cap a formes patriarcals.

La societat minangkabau està formada per clans matriarcals que conserven el nom matern i dels quals deriven tots els llinatges. En el carnet d’identitat abans s’hi escrivia el nom i la població de la mare per conèixer l’origen d’una persona, però ara s’ha eliminat el nom matern del document. L’estat posa èmfasi en la visió de la dona com a mestressa de casa i que s’ocupa de les necessitats del marit, i d’aquest com a cap de família.

El govern també ha començat a demanar registres de la propietat de cases i terres. L’herència de les dones, que era només d’ús, i no es podia vendre, pot ser ara susceptible d’especulació. Hi ha casos de germans homes, la responsabilitat és protegir l’herència de les dones de la família, que prenen aquests certificats i sense permís de la germana venen la propietat… Les coses estan canviant i perilla aquesta herència i també el matrillinatge.

La Doctora Hasrida és parlamentària del Departament d’Economia i Societat del Partit Nacionalista Islàmic. Ella explica: “La societat minangkabau és matriarcal i patriarcal alhora, sent matriarcal tots els costums ancestrals de l’Adat i patriarcal la religió”.

El meu treball de fotoperiodista i antropòloga em va portar a estudiar els minangkabau fa alguns mesos. La població és molt amable, pacífica i generosa. Durant la meva estada entre ells, quan sortia a caminar o em desplaçava a la ciutat, la gent sempre em somreia i es posava la mà al cor, un gest que tradueix molt bé la seva manera de ser, perquè en la companyia dels minangkabau, sents que l’amor profund que estructura aquesta societat, t’arriba com un regal preciós, com una sorpresa inesperada. La meva veïna Nini m’explicava que el camí de la vida és l’amor, l’amor que transmet una bona mare que és generosa amb els fills, no el d’una mala mare egoista que mira cap a si.

Entre minangkabau el principi matern està arrelat amb tal fondària en homes i dones, que penetra el cor i la ment de la població. I crec que aquesta profunditat no desapareixerà, persistirà latent com una força abrasadora que tot ho omple.