Anàlisi

MIR 2025: present i futur

L’examen MIR del 2025 es va realitzar el dissabte 25 de gener sense incidents destacables. Com sempre, milers de persones van acompanyar els aspirants que s’hi presentaven, amb la mateixa il·lusió de cada any per aconseguir plaça i amb les mateixes hores (o més) d’estudi acumulades durant els últims mesos. Les imatges són sempre curioses (pancartes de rebuda, ànims, festa, i música posteriors, disfresses i molta xaranga en general) i demostren com és un fet molt important per a la vida personal i professional dels opositors. 

Aquest any s’han convocat 11.943 places de diferents branques sanitàries que inclouen diversos perfils professionals (medicina, infermeria, farmàcia, química, biologia…). D’aquestes, 9.007 són places per a metges i metgesses, 1.403 de les quals s’ubiquen a centres i unitats docents catalanes. 

Abans de seguir amb la radiografia dels residents, que no deixa de ser la d’una bona part del sistema públic de salut, cal destacar un primer element: les places han augmentat en els darrers anys de forma substancial, amb un increment del 50% aproximadament en el cas de les places destinades a metges i metgesses. Aquest increment respon a la necessitat de formar nous especialistes, ja que es preveu una allau de jubilacions en els propers anys que caldrà reemplaçar. 

Aquest fet és molt important per entendre el fenomen: la residència és la porta d’entrada imprescindible per exercir al sistema públic de salut, ja que sense una especialitat legalment no es pot contractar cap metge ni metgessa. És cert que en els últims anys, per pal·liar el dèficit de professionals, s’ha obert la porta a contractacions de doctors i doctores sense especialitat, o sense tenir-la convalidada, sobretot de països de l’Amèrica Llatina. No obstant això, per assegurar la qualitat del sistema, cal que les convalidacions siguin acurades i també que les contractacions ordinàries siguin sempre d’especialistes titulats. Si per això cal ampliar el número total de places MIR (incloses les places per a extracomunitaris) que es faci, perquè és l’únic camí que assegurarà que no es perdi qualitat. 

Un cop fet l’examen, cal que esperin unes setmanes per tenir les notes definitives. Ara per ara, coneixem la primera dada curiosa: el número 1 i el número 4 amb millors resultats a l’examen MIR són un metge i una metgessa formats a Rússia, i entre els 10 primers hi ha dos extracomunitaris més formats a l’Argentina. Són dades curioses i insòlites que poden marcar, o no, una certa tendència de futur. 

En total, fins a l’elecció d’especialitat, passaran ben bé dos mesos i els residents escolliran plaça durant els mesos d’abril i maig, incorporant-se als centres a finals de maig o principis de juny. Aquest any cal destacar que el Ministeri ha decidit recuperar la presencialitat a l’hora d’escollir plaça, una reivindicació que havia pres força entre opositors i sindicats mèdics des del canvi de paradigma el 2020. 

Els residents d’aquest any són nascuts l’any 2000. S’està duent a terme un canvi generacional al sistema que afecta diferents aspectes de la dedicació professional, no necessàriament negatius, però sí importants. Moltes veus entre els gestors sanitaris asseguren que els nous metges i metgesses tenen prioritats diferents, valoren la vida privada i l’oci, i són força més reivindicatius. Algú, amb mala intenció, podria confondre tot plegat amb una falta de compromís o de vocació, però res més lluny de la realitat. La vocació i el compromís també passen per exigir condicions de treball, descansos i remuneracions adequades, que al final repercuteixen de forma positiva en el pacient. 

Aquests metges i metgesses, un cop hagin escollit la seva plaça, iniciaran la seva formació especialitzada en unitats docents d’atenció primària i hospitals. Erròniament, algunes persones els veuran com a “metges en pràctiques” o una mena de “becaris”. Cal insistir i visibilitzar que són doctors i doctores amb totes les de la llei. Graduats en Medicina que han superat unes duríssimes oposicions per formar-se com a especialistes durant quatre o cinc anys més de les seves vides. A més, treballaran en primera línia i seran majoria a les urgències dels grans hospitals universitaris, i, recordem-ho, cobraran poc més del sou mínim interprofessional, guàrdies a banda. 

Són també la part més vulnerable del sistema: sous baixos, amb l’excusa de la formació, tot i que a la pràctica i en la realitat són gairebé autònoms de bon començament i quasi indistingibles d’un especialista quan arriben al final de la seva formació. A més, patiran el dèficit de metges que afecta el conjunt del sistema, tant pel que fa a la seva formació com supervisió, com al fet que això els obligarà a realitzar tasques que no els pertocaria. També hauran de formar-se de manera exigent, moltes vegades en les seves hores lliures, ja que les hores de treball es destinaran, en la seva majoria, a l’assistència directa. En ocasions no podran descansar quan surtin d’una guàrdia –tot i ser normativament obligatori– i de ben segur que la majoria farà un número elevat de jornades de 24 hores. 

La formació adequada dels residents i l’exercici digne de la medicina és l’única garantia de present i futur de la sanitat pública.